Creant Llibertat

La guerra sempre és el fracàs de la diplomàcia, de l’enteniment entre les parts que s’enfronten. Quan les persones ens obcequem tant en un objectiu concret oblidem el que estem posant en risc i som incapaces d’aturar-nos a pensar que ens podem estar equivocant en algun punt i que aquells que hem decidit començar a etiquetar com enemics poden tenir part de raó en les seves argumentacions. Hem d’arribar a sentir-nos molt cegs i molt perduts com per preferir la guerra a l’intent de la paraula, com per dur-nos a tots plegats a una ruïna segura abans d’acceptar el que ens proposen els altres. Què pot ser pitjor que veure morir als essers més estimats, que participar d’una sagnant batalla absurda protagonitzada per tanta mort injusta i gratuïta, que acabar trencat per sempre perquè, encara que el teu cos hagi sobreviscut, la teva ment ha rebentat en no poder pair tot l’horror que ha hagut de presenciar? De tot aquest absurd ens parla Lluís Llach a la seva primera novel.la, Memòria d’un

El món de l’art sempre ha anat acompanyat de misteris i secrets que moltes vegades no han arribat a transcendir. Més enllà dels quadres que s’exposen a les sales dels museus s’amaguen moltes incògnites; anècdotes que tenen a veure amb la forma com van ser pintats, peculiaritats dels artistes que els van fer possibles, històries que expliquen la relació entre els personatges que van quedar immortalitzats en les escenes o símbols que moltes vegades som incapaços d’identificar i que, pels entesos en la matèries, expliquen el perquè de tot plegat. El Museu del Prado guarda molts d’aquests misteris i secrets que envolten les obres que custodia a les seves diferents sales d’exposició, als estudis de restauració i als magatzems. Un edifici amb més de dos-cents anys d’història desperta l’interès no només de persones amb sensibilitats artístiques sinó també de curiosos que tendeixen a buscar-li sempre tres peus al gat. Aquest museu ha protagonitzat diferents novel.les que ens han enseny

  Fa dinou anys dubtava si acceptar una feina o no, perquè no tenia res a veure amb el tipus de feina que estava buscant. Estava en situació d’atur, havia fet un curs de gestió laboral i RRHH per complementar els estudis de psicologia que estava cursant a la UNED i havia enviat el meu CV a una empresa de treball temporal de Girona que buscava una dependenta per a una botiga de productes naturals. Havia arribat a anar a entrevista i m’havia anat bé, però em van acabar descartant perquè preferien algú que vivís més a prop. La mateixa empresa de treball temporal, poc temps després, em va contactar per oferir-me una feina de cambrera a una cafeteria de la meva ciutat. Ja havia treballat al món de l’hostaleria anys enrera, tant a la cuina com de cambrera. Però els darrers vuit anys els havia dedicat a cuidar gent gran fent serveis domiciliaris i també a dues residències geriàtriques. No em feia res treballar els caps de setmana i festius, perquè sempre ho havia fet. Tampoc m’espantaven