Preparats per arrencar-nos a córrer

 

Fa dinou anys dubtava si acceptar una feina o no, perquè no tenia res a veure amb el tipus de feina que estava buscant. Estava en situació d’atur, havia fet un curs de gestió laboral i RRHH per complementar els estudis de psicologia que estava cursant a la UNED i havia enviat el meu CV a una empresa de treball temporal de Girona que buscava una dependenta per a una botiga de productes naturals. Havia arribat a anar a entrevista i m’havia anat bé, però em van acabar descartant perquè preferien algú que vivís més a prop. La mateixa empresa de treball temporal, poc temps després, em va contactar per oferir-me una feina de cambrera a una cafeteria de la meva ciutat.

Ja havia treballat al món de l’hostaleria anys enrera, tant a la cuina com de cambrera. Però els darrers vuit anys els havia dedicat a cuidar gent gran fent serveis domiciliaris i també a dues residències geriàtriques. No em feia res treballar els caps de setmana i festius, perquè sempre ho havia fet. Tampoc m’espantaven els horaris ni el tipus de tasques que hauria de fer. El que m’amoinava era no estar a l’alçada del que s’esperava de mi.

Aquells dies, com per art de màgia, vaig topar-me amb un dels llibres que em va acabar canviant la vida. Era un llibre de poques pàgines que explicava una història molt senzilla, però que donava molt a pensar. Al començament del mil.leni es van publicar molts d’aquests llibres, que alguns defineixen com d’auto-ajuda, però adreçats a les dinàmiques del món empresarial.

Amb un títol que no s’asemblava gens al que estavem acostumats en aquella època, “Qui s’ha endut el meu formatge?” em va ensenyar a perdre part de les meves pors i a aprofitar les oportunitats en el moment en que em passaven pel davant.

Una mañana (los ratones Fisgón y Escurridizo) llegaron al depósito de Queso Q y descubrieron que no había queso. No se sorprendieron. Desde que Fisgón y Escurridizo empezaron a notar que la provisión de queso disminuía cada día que pasaba, se habían preparado para lo inevitable y supieron instintivamente qué tenían que hacer.

Se miraron el uno al otro, tomaron las zapatillas de correr que llevaban atadas y convenientemente colgadas del cuello, se las pusieron en las patas y se anudaron los cordones. Los ratones no se entretuvieron en analizar demasiado las cosas. Para ellos, tanto el problema como la respuesta era bien simples. La situación en el depósito de Queso Q había cambiado. Fisgón y Escurridizo decidieron cambiar.

Ambos se quedaron mirando hacia el inescrutable laberinto. Luego, Fisgón levantó ligeramente la nariz, husmeó y le hizo señas a Escurridizo, que echó a correr por el laberinto siguiendo la indicación de Fisgón, seguido por éste con toda la rapidez que pudo.

Muy pronto ya estaban en busca de Queso Nuevo.

Algo más tarde, ese mismo día, (los liliputienses) Hem y Haw llegaron al depósito de Queso Q. No habían prestado la menor atención a los pequeños cambios que se habían ido produciendo cada día, así que daban por sentado que allí encontrarían su Queso, como siempre.

No estaban preparados para lo que descubrieron.

-¡Qué! ¿No hay queso?- gritó Hem, y siguió gritando- : ¿No hay queso? ¿No hay nada de queso?,- como si el hecho de gritar cada vez más fuerte bastara para que reapareciese. ¿Quién se ha llevado mi Queso?- aulló.

Finalmente, puso los brazos en jarras, con la cara enrojecida, y gritó con toda la fuerza de su voz:

-¡No hay derecho!

Haw, por su parte, se limitó a sacudir la cabeza con incredulidad. Él también estaba seguro de encontrar Queso en el depósito de Queso Q. Se quedó allí de pie durante largo rato, como petrificado por la conmoción. No estaba preparado para esto.

 

            Fragment de ¿Quién se ha llevado mi queso? De Johnson Spencer- 1998

Recordo haver-lo llegit al tren el dia que anava a signar el contracte a l’ETT de Girona i haver-me sentit molt identificada amb algun dels personatges. La feina em va durar poc més d’un any, amb diferents tipus de contractes perquè ja tenien completa la plantilla que l’empresa els permetia tenir fixa i no em podiem prorrogar més. Però va ser una de les feines on més he gaudit de bons companys, de bon rotllo amb els clients i de bon ambient de treball en general. Treballar amb bon humor, fluint amb els problemes de cada dia en lloc de batallant contra ells, compartint els bons moments i aprenent tots de tots, és un luxe que, malauradament, no sempre trobem als nostres llocs de treball.

Treballant encara a la cafeteria, vaig compaginar aquella feina amb les pràctiques de la carrera i vaig aconseguir llicenciar-me. Després vaig trobar altres feines eventuals i vaig tornar a la cafeteria a fer una substitució d’unes vacances. I un dia vaig veure una oferta de treball a un portal d’internet que em va obrir molt els ulls. Una empresa de treball temporal buscava un tècnic de selecció per l’oficina que tenien a la meva ciutat. Em vaig inscriure i em van trucar de seguida. Vaig fer una primera entrevista, després em van fer passar unes proves i una segona entrevista i em van donar la feina. Vaig acabar de treballar un diumenge a la cafeteria i el dilluns m’incorporava a la que seria la meva primera feina a una oficina. Tenia 36 anys i, fins a aquell moment, mai havia tingut festa els caps de setmana.

Sempre he dit que aquella primera ett on vaig treballar un any i vuit mesos va ser com una escola on vaig aprendre a marxes forçades tot el que després em serviria per continuar treballant en el sector.

Estava sola a l’oficina i només tenia el suport dels companys de la central. M’havia d’ocupar de tots els tràmits burocràtics a l’oficina de treball, de l’enviament de documentació a les empreses per correu postal, de la selecció i contractació dels treballadors, de la gestió de les incidències del dia a dia, de la tramitació de baixes a la seguretat social i a la mutua, del pagament de les nòmines, de la formació en riscos laborals als treballadors, etc. Com que consideraven que el volum de treballadors a la meva oficina era inferior al d’altres zones, van decidir que jo podia formar als nous companys que s’anaven incorporant a altres oficines de Catalunya i de la resta d’Espanya. Moltes vegades em vaig lamentar de no poder continuar treballant a la cafeteria. Perquè, a banda de tota aquesta responsabilitat que m’havia caigut a sobre, tenia un contracte de pràctiques i el meu salari era molt inferior al que percebia a la cafeteria i al que havia tingut a les residències geriàtriques.

Durant mesos em vaig preguntar què havia fet malament per a que se’m valorés tan poc. Vaig recordar el llibre dels ratolins i el formatge i vaig decidir, com ells, que havia arribat el moment de calçar-me les espardenyes de córrer. Un dia vaig veure publicada una oferta d’una altra empresa de treball temporal que obria una oficina nova i buscava algú per gestionar-la. No vaig dubtar ni un moment a presentar la meva candidatura i em van donar la feina. Vaig deixar quinze dies a l’empresa on treballava, que van aprofitar per fer-me formar a la persona que em substituiria. El darrer dia em vaig acomiadar passant un correu a tothom explicant que marxava perquè a mi el formatge se m’estava quedant ranci i preferia invertir el meu temps en un projecte que m’oferís millors expectatives.

La nova empresa era molt petita. En aquell moment només comptava amb dues oficines que, amb el temps, van arribar a ser-ne quatre. Corria l’any 2005 i no sospitàvem que, en pocs anys, una crisis tremenda s’ho enduria tot i ens deixaria a l’estacada. La feina em va durar quatre anys en que no vaig deixar d’aprendre, de gaudir amb el que estava fent i de sentir-me recolzada per companys i companyes que van ser una meravella i un cap que és, amb diferència, el millor cap que he tingut mai. Una persona entranyable, que sempre va procurar pels seus treballadors i que, ni en els pitjors moments de la crisis que li va fer perdre l’empresa i el va arruïnar, va perdre mai el sentit de l’humor.

Han passat onze anys des de llavors i han succeït moltes coses. El món ha canviat radicalment; les persones ja no som les que érem perquè hem hagut d’aprendre a viure una altra realitat molt més austera, molt més grisa i molt més precària del que ja ho era en aquells anys de la bombolla per a molta gent. Ja fa més de nou anys que treballo a una altra empresa del sector, envoltada de companys d’una humanitat increïble i procurant que el clima que respirem a l’oficina durant el nostre dia a dia sigui el més òptim possible.

Sempre he trobat a faltar l’empresa anterior i, sobre tot, a qui va ser el meu millor cap. Una persona que mai va tenir por de calçar-se les espardenyes de córrer per emprendre allò que li dictaven els seus somnis. Però reinventar-se implica entendre que res no ens pertany i que, per molta feina que portem acumulada a la nostra esquena, això no ens dona dret a creure que ja ho tenim tot guanyat ni que el món s’ha de posar a la nostra disposició. Perquè, al llarg de la vida, seran moltes les ocasions en que veurem perillar tot el que creiem que tenim i haurem de tornar a calçar-nos les espardenyes de córrer i aventurar-nos a buscar-nos la vida novament.

No hem de buscar culpables de les nostres pèrdues, sinó deixar de compadir-nos i tractar de mirar endavant, aprofitant el temps i les oportunitats que ens passen pel costat. L’únic que compta és el present i només depén de nosaltres i de les nostres actituds que aquest es nodreixi d’experiències agradables o de records del que ja no tornarem a tenir mai més.

 

Estrella Pisa