Experiències que ens trenquen per dins

La guerra sempre és el fracàs de la diplomàcia, de l’enteniment entre les parts que s’enfronten. Quan les persones ens obcequem tant en un objectiu concret oblidem el que estem posant en risc i som incapaces d’aturar-nos a pensar que ens podem estar equivocant en algun punt i que aquells que hem decidit començar a etiquetar com enemics poden tenir part de raó en les seves argumentacions.

Hem d’arribar a sentir-nos molt cegs i molt perduts com per preferir la guerra a l’intent de la paraula, com per dur-nos a tots plegats a una ruïna segura abans d’acceptar el que ens proposen els altres. Què pot ser pitjor que veure morir als essers més estimats, que participar d’una sagnant batalla absurda protagonitzada per tanta mort injusta i gratuïta, que acabar trencat per sempre perquè, encara que el teu cos hagi sobreviscut, la teva ment ha rebentat en no poder pair tot l’horror que ha hagut de presenciar?

De tot aquest absurd ens parla Lluís Llach a la seva primera novel.la, Memòria d’uns ulls pintats. Una història que narra l’amor entre dos amics que van viure en un temps que no els va saber fer justícia. Mentre en Germinal va haver d’anar a la guerra sent encara un nen i va acabar desertant i fugint a França, en David se’n va lliurar per patir una discapacitat visual, però acabat el conflicte, va ser reclutat per fer el servei militar al Castell de Montjuic, on el van obligar a afusellar persones que havien perdut la guerra.

Vaig créixer amb la música i les lletres d’en Lluís Llach, un poeta que sempre li cantava al desig d’un món més lliure i més just per a tothom. Els seus versos parlaven d’amor, però també de desamor; de vida, però també de mort; de pau, però també de guerra. Cançons com L’Estaca, Abril 74 o L’infant de Beirut sempre m’han recordat d’on vinc, on sóc i on vull anar. D’altres com Laura, Vinyes verdes vora el mar o Tinc un clavell per a tu sempre m’han retornat la confiança en mi mateixa i en els altres cada cop que l’he perduda, recordant-me que la vida és meva.

Quan al 2012 en Lluís Llach va guanyar el Premi Mª Angels Anglada amb la seva primera novel.la Memòria d’uns ulls pintats, vaig descobrir que el podia arribar a admirar encara més del que ja ho feia. La història d’en Germinal i d’en David em va conmoure fins a les llàgrimes. S’han escrit moltes novel.les sobre la guerra civil i, segurament, es continuaran escrivint moltes més, perquè malgrat que hagin passat tants anys, encara hi ha masses ferides obertes i masses morts dels dos costats que mai no han estat trobats. Però la història que narra en Lluís la fa diferent de moltes altres en que els seus protagonistes han de lluitar contra un obstacle encara més cruel que la pròpia guerra: la intolerància d’aquells que la van guanyar cap als homosexuals. Si en els temps que vivim ara aquesta intolerància continua ferint tanta gent de la manera com ho fa, com no devia ferir i destruir a les persones en temps tan foscos i difícils com els anys quaranta a una Espanya envaïda per la por, la gana, els delators, les presons, els afusellaments, el pillatge, la corrupció de les seves administracions i la repressió més absoluta?

Un soldat va obrir la porta del darrere, però es quedà immòbil, sense gosar agafar pel braç la Bernard i obligar-la a sortir sense miraments, a empentes i cops, com es feia habitualment.

I no calgué, perquè malgrat anar lligada de mans, ho féu sola.

Veure-la fou un impacte per a tots els reclutes. Era com si la Bernard inundés de bellesa aquell lloc tenebrós, o a l’inrevés, com si les condicions tètriques d’aquell espai realcessin encara més que era tan bella.

Sí, s’havia arreglat la cara com si hagués de sortir a l’escenari més important de la seva vida. Vestia senzilla però amb cura dels més petits detalls. S’havia ombrejat els ulls d’una manera que semblaven dos fars. No hi havia ni un bri de tristesa, por o penediment en el seu gest. Era extraordinari contemplar-la. Per un moment fins i tot l’estúpid de l’Antonio Garcés semblava desconcertat.

Les albes es feien a cada segon més lluminoses. Ella va caminar decidida fins al lloc on l’havien de matar. No va acceptar que li embenessin els ulls. En David s’estava esmicolant per dins. No podia soportar aquella imatge. Els dits li tremolaven, desitjava que els cervell li esclatés. Perdre el sentit, la raó i no veure res més. Aquest era el camí.

L’Antonio Garcés s’acostà a la noia per demanar-li la darrera voluntat. Ho féu en un to entre burlesc i compassiu, per humiliar-la davant la tropa. Però la veu de la Bernard va ressonar amb una força inaudita, perquè la sentís tothom, com si ja ningú tingués el poder de destruir-la:

-Només vull una cosa- va anunciar, mirant sense presses tots els soldats, un per un, recte als ulls-. Que no em dispareu a la cara. Us ho demano per les vostres mares. No em dispareu a la cara.

Aquella veu va penetrar els racons més íntims dels xicots del batalló. Potser per això el crit del sergent Garcés inicià precipitadament el ritual de sang:

-¡En posición!

En David estava fora de si.

-¡Carguen!

“Que em rebenti el cap, déu meu, que em rebenti el cap”.

-¡Apunten!

Però, en aquest punt, la veu del Gran Cabró (en Garcés) s’aturà. Ningú entenia el perquè, era inaudit, però no acabava de donar l’ordre de disparar. Tots miraven la cara de serenor de la Bernard mentre esperava el bram final del sergent, però aquest no obria la boca. De sobte, aquell energumen s’acostà al soldat que li queia més a prop i amb un gest violent li va arrabassar el fusell. Aquells segons de confusió feien trontollar l’ànim de tots els soldats. Era la primera dona que mataven, com disparar a la nòvia o a la mare, alguns apuntaven lluny de qualsevol òrgan vital. En David no, la punta del seu fusell ja era incapaç d’estabilitzar-se en cap punt. A cada instant que pasava els fusells pesaven més, però tot d’una:

-¡Fuego!

L’esgarip de l’ordre ressonà al mateix temps que el tret del fusell amb que apuntava aquell fill de puta. El Gran Cabró l’avançà una fracció de segon al temps que sempre separa l’ordre de l’execució. I ell sabia per què.

El seu tret impactà enmig de la cara de la noia, que esclatà pels aires ensangonant-ho tot. Aquesta imatge era la que en Garcés volia que veiessin. Quan els nois premeren el gallet ja havien tingut unes dècimes de segon per copsar aquella visió esgarrifosa. Era això el que ell perseguia. Va seguir un silenci angoixant, on els xicots només sentien l’eco dels trets, que els trencava l’ànima.

L’únic que sabia què feia era l’Antonio Garcés, que va girar-se cap als soldats atemorits, mirant-los amb menyspreu des del seu posat de torero bacó. Lentament, molt lentament, va donar una volta sencera al cos de la noia, mirant-la al cap, i féu una pausa. Després va girar el cos per mirar fixament un dels soldats. S’hi encaminà recte, obscè, amb un somriure als llavis i una ordre seca i precisa per donar-li:

-Dale el tiro de gracia.

Allà es va acabar tot. Un crit que li sorgia de cada membre del cos va esquinçar l’espai. Després va caure presoner d’espasmes i convulsions que el rebotien per terra. De la boca li vessava bava, els ulls oberts en extrem, mirant enlloc. S’havia acabat. Alguna cosa essencial va morir dins seu en veure esclatar la cara de la Bernard, i des d’aquell instant el meu Amic va convertir-se en un sac de tics i gemecs, incapaç de dir res que tingués sentit per a ningú.

Tal com ell demanava, se li havia rebentat el cervell.

 

Fragment de Memòria d’uns ulls pintats de Lluís Llach- Premi Mª Angels Anglada – 2012

La ment humana és força més complexa del que de vegades pensem. Un mateix fet, una mateixa imatge es poden arribar a interpretar de moltes formes diferents i algunes d’aquestes interpretacions acaben trencant-nos els esquemes i construint barreres invisibles al voltant d’aquells records que no volem recordar més o d’aquells sentiments que ens fan sentir perduts, abandonats, esgarrifats. No hi ha persones fortes ni persones febles. Les persones són el conjunt del que hem viscut, del que hem aprés, del que hem interpretat. Hi ha moments que només ens cal una gota d’aigua per tal que el nostre got acabi vessant irremeiablement. Mentre que, d’altres en que la pressió sembla molt més forta, ens sentim capaços de mantenir-nos ferms i determinats a continuar endavant. Tot depèn del grau de seguretat que sentim en cada circumstància. I la seguretat, al mig de l’horror i de la crueltat més innecessària, mai no pot arribar a florir.

A totes les guerres els soldats arriben a cometre veritables barbaritats, però el que no s'entén de la guerra d’Espanya és que, un cop finalitzada, es continués exercint aquesta barbarie fins ben entrada la mal anomenada democràcia. Hi ha accions molt més terribles que el fet de llevar-li la vida a una altra persona. Acarnissar-se en l’acte de matar és potser una de les més imperdonables. I humiliar fins a arribar a desequilibrar mentalment a una persona només pel fet de que intueixes que té les mateixes inclinacions sexuals que tu amagues per por a que et facin fora de l’exèrcit o de qualsevol altre zona de confort és la forma més vergonyosa i indigna que pot adoptar la covardia.

 

Estrella Pisa