Creant Llibertat

Deia l’Antonio Machado en un poema que la seva infància eren records d’un pati de Sevilla, mentre que un altre poeta, Rainer Maria Rilke, definia aquesta infància com la veritable pàtria de l’home. Independentment de l’edat que tinguem, gairebé tots mirem enrere amb certa nostàlgia i tendim a recordar anècdotes de quan érem petits o de quan despertàvem a l’adolescència amb la sensació de que en aquells anys la vida ens somreia més que no pas ara. Oblidem que la memòria és molt seva i també molt capritxosa, doncs mai ha aprés a ser objectiva i sempre ens retorna a la ment del present escenes parcials que no es poden emmarcar en els escenaris reals on es van succeir. Així, els nostres records de quan érem nens sempre queden limitats a anècdotes que poden tenir moltes interpretacions diferents en funció del context on les ubiquem. La mateixa conversa, la mateixa emoció o fins i tot el mateix episodi es podran acabar entenent de formes molt diverses en dependència del que hagi passat just

  Per molt sedentària i previsible que ens resulti la nostra vida, si ens prenem una estona per pensar en la quantitat de persones amb les que ens hem relacionat en el passat i amb les que tenim contacte en el present, segur que ens sorprendrà descobrir que seran moltes més de les que, a priori, ens hauríem imaginat. I el més extraordinari és que cadascuna d’aquestes persones que ens han conegut en dies passats i ens coneixen en dies presents s’haurà creat una idea sobre nosaltres que serà única, doncs no hi ha dues relacions iguals, al marge de que es desenvolupin als mateixos escenaris. Quan intentem indagar sobre la vida d’algú a qui no hem conegut, podem recórrer als llibres si aquesta persona ha estat prou important i alguns autors han escrit sobre elles, als arxius oficials o a les persones amb les que va mantenir algun tipus de contacte. En funció de les ideologies d’aquests autors, de la legitimitat d’aquests arxius històrics i del tipus de relació que mantingueren amb aquest

  Entre els fonaments d’una bona relació interpersonal podem trobar la sinceritat, la confiança, els interessos comuns, l’admiració mutua o fins i tot l’afecte. Però, per tal de que es puguin consolidar aquest fonaments, es fa imprescindible que les persones que interactuïn hagin aprés a escoltar-se. Tots crèiem que sabem escoltar, però a l’hora de la veritat, el que més acostumem a fer és deixar que els altres parlin mentre diuen coses que ens resulten intranscendents i tallar-los el dret de paraula quan verbalitzen allò que ens incomoda, per deixar anar el nostre discurs. Sovint cometem l’errada de creure que coneixem bé a la persona amb qui estem conversant i pensem que ens podem permetre endevinar el que dirà a continuació, avançant-nos nosaltres i ficant la pota de valent. Perquè, si no li permetem al nostre interlocutor que acabi de dir el que vol o necessita dir-nos, difícilment el podrem escoltar de veritat, ni molt menys, arribar a entendre’l. Mantenir una conversa no impl