Rescatant la vida entre l'oblit

 

Per molt sedentària i previsible que ens resulti la nostra vida, si ens prenem una estona per pensar en la quantitat de persones amb les que ens hem relacionat en el passat i amb les que tenim contacte en el present, segur que ens sorprendrà descobrir que seran moltes més de les que, a priori, ens hauríem imaginat. I el més extraordinari és que cadascuna d’aquestes persones que ens han conegut en dies passats i ens coneixen en dies presents s’haurà creat una idea sobre nosaltres que serà única, doncs no hi ha dues relacions iguals, al marge de que es desenvolupin als mateixos escenaris.

Quan intentem indagar sobre la vida d’algú a qui no hem conegut, podem recórrer als llibres si aquesta persona ha estat prou important i alguns autors han escrit sobre elles, als arxius oficials o a les persones amb les que va mantenir algun tipus de contacte. En funció de les ideologies d’aquests autors, de la legitimitat d’aquests arxius històrics i del tipus de relació que mantingueren amb aquesta persona aquests contactes, la informació que ens permetrà acostar-nos a la seva figura serà més o menys fiable, tot i que sempre ens quedaran dubtes, contradiccions, peces que no encaixaran en un relat narrat per moltes veus que no sempre es fondran en harmonia.

Encara ha de ser molt més complicat indagar sobre els episodis de la pròpia vida quan una persona comença a sentir que se li esborren els records i que hi ha moments en que ja no sap ni qui és.

Júlia Navarro parteix d’aquesta premissa a la seva novel.la Digue’m qui sóc. Al llarg de més de mil pàgines, l’autora de best sellers com La bíblia de fang o La sang dels innocents, ens narra les peripècies d’una dona que al Madrid de començaments de la Guerra Civil espanyola decideix deixar al seu marit i al seu fill de pocs mesos perquè s’ha enamorat d’un altre home que li ha acabat encomanant la febre del comunisme. Aquesta decisió tan dràstica la durà a patir grans decepcions, tan sentimentals com ideològiques, però es mantindrà ferma en les seves conviccions i assumirà mil perills al llarg de diferents països i diferents èpoques històriques.

-És un bon estrateg- va apuntar Albert James.

-Qui? Franco?- Amèlia semblava estranyada per l’afirmació de James.

-Sí, Amèlia, és impossible derrotar l’enemic si no li reconeixes les virtuts.

-Virtuts! Com pots dir que Franco té virtuts? És un traïdor de la República, ha fet miques Espanya- va respondre Amèlia, ofuscada.

-Veient el resultat de la guerra, s’ha d’acceptar que ha demostrat que era un bon estrateg militar. Admetre això no vol dir que, efectivament, no sigui un feixista i una desgràcia per a Espanya. Et quedes més tranquil.la si reconec tot això?

-No es tracta que ho reconeguis com si em fessis un favor. Es tracta de la realitat.

-Jo t’explicaré una part de la realitat que suposo que no t’agradarà. Tot el que diu en Josep és veritat, però hi ha moltes més coses. D’entrada, les moltes energies que ha gastat el bàndol republicà en baralles internes- va al.legar Albert James.

En Josep va abaixar el cap. Semblava que no volia sentir el que li deia el periodista.

-Què vols dir?- va preguntar Amèlia amb acritud.

-Vull dir que, mentre l’exèrcit feixista tenia un enemic clar i únic, al bàndol republicà no era així. M’equivoco, Josep, si afirmo que els comunistes heu gastat moltes energies perseguint la gent del POUM i que les baralles entre socialistes, anarquistes i comunistes han estat contínues? Qui va matar Andreu Nin?

-Hi ha hagut problemes, sí- va admetre el català.

-De manera que, mentre Franco tenia un únic objectiu, enderrocar la República per establir un règim feixista, les esquerres han combatut contra ell i també entre sí. A les guerres civils surt el pitjor de les persones, Amèlia.

-Tu no coneixes bé el meu país. Franco és un traïdor, com ho són tots els qui es van revoltar.

-Sí, Franco és un traïdor, però això no vol dir que jo no tingui raó en el que dic- va afegir James.

-No hem perdut la guerra només per les diferències de l’esquerra- va matisar en Josep.

-Per descomptat que no, dir això seria, a més d’una mentida, una bestiesa. Jo he apuntat que els que defensàveu la República heu malgastat unes energies molt necessàries perquè davant teníeu un enemic que només combatia contra vosaltres i que, a més, disposava de l’ajut d’Alemanya i Itàlia- va raonar Albert James.

                                                                              ***

                            De vegades la consciència i la conveniència no van plegades.

                                                                              ***

Va haver d’esperar a quedar-se sola amb Max, en la intimitat de la nit, per assabentar-se de manera més precisa de les activitats del capità Kleist.

-És un bon soldat. No està d’acord amb el que passa. Sempre s’ha mostrat lleial a l’almirall Canaris i al coronel Oster.

-Però, com tots, obeeix ordres, oi?

-Ja ho hem discutit moltes vegades- va respondre ell amb gest cansat.

Amèlia va rectificar. El que menys li interessava en aquells moments era una discussió amb Max. Necessitava informació.

-Tens raó, perdona’m. Què és el que fa exactament el capità Kleist?

-Vinga, Amèlia! No em puc creure que no te n’hagis adonat.

-Treballa per al Servei Secret?

-Té com a missió aconseguir matèries primeres de l’Amèrica del Sud, sense les quals a Alemanya li costaria més lliurar aquesta guerra. Platí, zinc, coure, fusta, mica, etc.

-No sabia que Alemanya necessitava productes de l’Amèrica del Sud; sempre havia pensat que aquells països eren molt pobres.

-No, no són pobres, però tenen la mala sort que els governen gent corrupta. No crec que hi hagin guanyat res de deixar de ser colònies.

-Doncs deuen tenir moltes matèries primeres, com dius, però a Espanya les colònies comportaven un gran cost- va fer Amèlia per dir alguna cosa.

-Són rics, molt rics. Tenen coure, petroli, pedres precioses, fusta, zinc, quinina, antimoni, platí, mica, quars, fins i tot fetge.

-Fetge? No t’entenc.

-Precisament demanava a Kleist que fes els impossibles per enviar-nos-en més. No t’ho he explicat mai? Amb extractes de fetge fabriquem un tònic, un vigoritzador especial per a les tropes de xoc i els submarinistes. Potser te n’hauria de portar un flascó a tu i tot.

-Quin fàstic! No m’agradaria gens beure tònic de fetge.

-I, en canvi, és un vigoritzador molt efectiu. Tant de bo tinguéssim prou extracte de fetge per fabricar tònic per a tot l’exèrcit! T’asseguro que és molt eficaç per combatre el cansament i donar forces als homes.

- I el platí? Per què voleu el platí? No crec que en temps de guerra us preocupeu de subministrar platí als joiers. Qui té diners ara per comprar joies?

-El platí no tan sols serveix per fer anells o collarets- li va explicar Max, didàctic-. Es fa servir per fabricar àcid nítric, per als calefactors, per desenvolupar fibres, vidres òptics, etc. Ara no t’avorriré amb una lliçó de química sobre les propietats del platí, però, per exemple, Karl Kleist ens ha explicat una anècdota molt graciosa sobre el contraban d’aquest metall. Es veu que alguns mariners que treballen per a nosaltres als mercants  espanyols fabriquen fleixos, que són unes tires metàl.liques amb que es reforcen els cofres de fusta, alguns mobles, baguls, etc. Però en comptes de posar-hi metall fan servir platí, que després pinten de negre per dissimular-ho. Així, quan el vaixell passa la inspecció britànica a Trinitat, ningú no s’adona que el material, en realitat, és platí.

-Que enginyosos que són els meus compatriotes!

- Sí que ho són.

-I el capità Kleist es dedica a organitzar tot aquest contraban.

-Exacte, però Kleist també fa d’afortunat home de negocis. Ha muntat empreses a l’Amèrica del Sud per garantir la tramesa d’aquests subministraments. És un home que val molt, moltes vides en depenen.

 

Fragments de Digue’m qui sóc, de Júlia Navarro- 2010- Editorial Rosa dels Vents

A moltes famílies podem trobar el que s’acostuma a anomenar “una ovella negra”. Aquell membre de la casa que va decidir prendre un camí ben diferent al de la resta, rebutjant consells dels pares o dels padrins, incomplint les normes establertes, comportant-se com algú decent o assenyat no ho hauria pas de fer. És evident que, si ens quedem amb el relat que ens podrien oferir els membres de la seva família, ens faríem una idea potser no massa objectiva del que hauria estat la vida d’aquesta persona. L’estaríem jutjant pel que, suposadament, va fer malament, però no tindríem en compte els seus encerts. De vegades, trencar les normes és la millor manera de trobar el nostre veritable camí a la vida i d’experimentar-la en primera persona, aprenent de les pròpies errades i traient les nostres pròpies conclusions de tot el que ens va passant. La vida sempre és millor experimentar-la per nosaltres mateixos a que ens l’expliquin.

A la novel.la Digue’m qui sóc, quan aquells qui jutgen l’ovella negra de la seva família són el marit que ha estat abandonat o el fill que s’ha quedat sense la seva mare, és molt comprensible que la considerin el pitjor que els ha pogut passar a la vida, però no estan sent objectius perquè s’estan quedant només amb una versió del que va ser aquesta dona. La mateixa versió que van heretar els descendents d’aquest fill per qui va plorar tota la vida i de la que parteix el seu besnét per començar a reconstruir la seva fascinant història. Una aventura que el durà a viatjar per mig món seguint el rastre que va deixar la seva besàvia i que li permetrà descobrir un món ple de traïcions i de falses llibertats on no ens podem mantenir neutrals, per molt escarmentats que ens sentim de la política i dels seus sequaços, quan el que està en joc és la vida d’un innocent.

 

Estrella Pisa.