L'art d'escoltar

 

Entre els fonaments d’una bona relació interpersonal podem trobar la sinceritat, la confiança, els interessos comuns, l’admiració mutua o fins i tot l’afecte. Però, per tal de que es puguin consolidar aquest fonaments, es fa imprescindible que les persones que interactuïn hagin aprés a escoltar-se.

Tots crèiem que sabem escoltar, però a l’hora de la veritat, el que més acostumem a fer és deixar que els altres parlin mentre diuen coses que ens resulten intranscendents i tallar-los el dret de paraula quan verbalitzen allò que ens incomoda, per deixar anar el nostre discurs. Sovint cometem l’errada de creure que coneixem bé a la persona amb qui estem conversant i pensem que ens podem permetre endevinar el que dirà a continuació, avançant-nos nosaltres i ficant la pota de valent. Perquè, si no li permetem al nostre interlocutor que acabi de dir el que vol o necessita dir-nos, difícilment el podrem escoltar de veritat, ni molt menys, arribar a entendre’l.

Mantenir una conversa no implica una oportunitat de reafirmar-nos en els nostres prejudicis sobre la persona que tenim al davant, sinó l’ocasió per intentar conèixer-la de veritat, deixant que s’expressi com vulgui, observant els gestos amb que acompanya les seves paraules, sense jutjar-la, sense atacar-la amb discursos que potser no necessita en aquest moment.

Aprendre a escoltar no és precisament una tasca fàcil. A tots ens perd la impaciència per deixar anar la nostra, per fugir d’estudi quan el tema comenci a discórrer per camins que no volem explorar perquè temem no poder controlar les reaccions que ens despertin.

Escriu Ferran Ramon-Cortés que la sinceritat no consisteix a dir el que pensem dels altres, sinó a no dir-los mai el contrari del que pensem. Hi ha moltes maneres de dir les mateixes coses i, per dures que siguin, sempre tenim alguna opció de dir-les sense que ofenguin l’altre. Començant per respectar el seu espai i el seu temps, ajudant-lo a trobar les seves pròpies respostes sense imposar-li les nostres. Doncs la solució que em serveix a mi no té perquè servir-li a una altra persona per resoldre el mateix problema.

L’any 2010, el professor de comunicació i escriptor Ferran Ramon-Cortés va escriure un llibre breu on va reflexionar sobre aquests temes d’una forma realment original, comparant l’exercici d’escoltar activament a una persona amb l’experiència de fer-li un bon retrat.

Arribes al cap de pocs minuts, i abans de seure demanes un tallat. Sense perdre ni un minut, m’abordes de forma directa:

-Marxar és una fugida endavant, oi?

-Em temo que sí...

Intueixo que la teva pregunta és un crit d’ajuda. Em seria fàcil dir-te el que has de fer, donar-te els meus habituals consells. Tot predisposa a fer-ho. Però no és el camí que he emprès i que vull seguir fins al final.

-... però aquesta vegada no tinc cap intenció de dir-te el que has o no has de fer.

-Què vols dir?

-Que tu trobaràs la solució. L’únic que puc fer perquè la trobis és ajudar-te a veure’t a tu mateixa. Intentar fer-te un bon retrat.

Et mostres perplexa davant la resposta, i jo t’aclareixo el que vull dir.

-Recordes la trobada en què em vas dir que no t’escoltava? Vas fer que me n’adonés i vaig voler solucionar-ho. Vaig trobar la inspiració en un llibre que tinc al despatx: un antic manual de fotografia.

Observo la teva expressió mentre t’ho explico: em segueixes confosa, però amb interès.

-Aquests dies he intentat fer-te un retrat. Ha estat la meva manera d’escoltar-te, i també voldria que fos la meva manera d’acompanyar-te. Vaig decidir mirar-te des de la perspectiva del visor d’una càmera, per convertir-te en l’única protagonista i, alhora, sortir jo de l’escena. Vaig buscar un entorn suggestiu perquè t’obrissis i m’expliquessis què et passava. Vaig enquadrar-te amb un potent teleobjectiu per veure’t de molt a prop, amb tot detall. Vaig utilitzar la llum justa per desemmascarar les ombres del teu relat, incloent-hi el paper que tenen els teus conflictes personals. I, d’aquesta manera, vaig provar d’arribar a l’arrel del que et passava. Vaig enfocar la imatge mirant de comprendre de veritat el teu sentiment i vaig disparar. Tinc el retrat, és força revelador. I ara te’l vull mostrar.

Estàs desconcertada, amb un somriure perplex a la cara, però expectant. Tanco els ulls per recrear mentalment el teu retrat. I te’l començo a descriure sense estalviar-me cap detall.

-Aquest és el teu retrat: hi veig una gran professional, exigent i compromesa, a qui li agrada fer bé la feina, i que està passant uns temps turbulents. Veig una persona un punt desbordada, sobrepassada per les circumstàncies, amb un matís de tristor a la mirada, i que dubta d’ella mateixa.

Amb un lentíssim moviment del cap en senyal afirmatiu valides el meu retrat.

-Però també hi veig una persona amb molta força, uns fonaments molt sòlids i moltíssima energia i determinació. Amb el caràcter d’algú que no llença la tovallola. Una persona en el fons molt segura...

-Segura?

-Sí, molt segura.

El teu silenci és revelador. No t’ha costat veure la primera part del retrat, que reflecteix el teu moment actual, però et costa acceptar la segona, que és un reflex del teu fons. Després d’un breu instant de reflexió, preguntes:

-Així és com em veus?

-No, així és com surts a la fotografia. Jo no faig cap judici. Només observo. No estic sent el teu cap. Sóc el teu fotògraf...

Correspons al eu somriure i preguntes:

-Què és el que faig malament?

-Si acceptes el meu retrat, i te’l mires amb detall, tu mateixa ho descobriràs...

Reflexiones durant uns segons, fins que em dius:

-Crec que he de delegar més, i estic segura que m’hauria d’organitzar una mica més bé. També em sembla que a vegades em perdo en els petits detalls. I potser seria hora que no lluités sempre en totes les batalles, perquè això em mina la moral...

Coincideixo en la teva diagnosi. I el principal valor és que no t’he dit res, sinó que hi has arribat tu.

El meu retrat no és perfecte, però ha estat útil perquè descobrissis aspectes de tu mateixa que no tenies gens presents. T’has vist d’una altra manera, em sembla, i això et pot ajudar a prendre amb seguretat les decisions que calgui. Aquest era el meu propòsit final, perquè el retrat és per a tu, no per a mi. Vol ser un mirall que et permeti veure’t tal com ets.

-...Saps? Parlar amb tu m’ha ajudat. Ara sí que m’has escoltat.

 

Fragment d’Escoltar amb els ulls, de Ferran Ramon-Cortés, 2010- La Magrana.

 

Quantes relacions humanes no s’hauran trencat per algun defecte en la comunicació?

Establir contacte amb els altres és una experiència de doble sentit. Necessitem expressar el que sentim, però els altres també necessiten expressar el que senten. Si volem ser escoltats amb els ulls, hem de ser capaços de fer el mateix exercici quan són els altres els qui ens parlen. Mostrar el mateix interès per allò que els amoïna o que els fa sentir eufòrics que voldríem que ells ens mostressin quan som nosaltres els qui parlem.

Sovint ens oblidem d’un factor que acaba sent clau en la continuïtat de les nostres relacions interpersonals i és la reciprocitat. Rebem el que donem. Si sentim que algú no ens correspon com crèiem que ho hauria de fer, senzillament, comencem a posar distància entre aquesta persona i nosaltres, perquè ens fa sentir utilitzats. Degut a aquest sentiment, hi ha persones que s’acaben separant de les seves parelles o deixant la seva feina. Perquè no es senten prou valorades, perquè es convencen de que sempre donen molt més del que reben dels altres i acaben fugint cap endavant, per no tenir el coratge d’enfrontar-se a la imatge que els retorna el mirall i tractar de resoldre el veritable problema: saber fer-se escoltar i ser capaç d’escoltar als altres, sense retrets, sense prejudicis. Entenent i fent-se entendre. Deixant espai, temps i llibertat als altres per tal que verbalitzin el que hagin de verbalitzar.

 

Estrella Pisa