Creant Llibertat

  Amb les novel.les catalogades com a gènere negre em passa una cosa molt curiosa: Sempre que acabo de llegir la última tinc la sensació de que difícilment em podré sorprendre més. Però m'equivoco completament i, quan m'embolico en la trama de la següent lectura, torno a caure de quatre grapes en la intriga i els personatges em tornen a descol.locar del tot. De vegades ens enganyem pensant que tot està inventat i que la ment humana no té capacitat per despertar-nos més emocions originals. Però llavors posem les noticies a la televisió o les consultem al mòbil i patapam!, resulta que sí podem anar més enllà, perquè la nostra evolució és imparable en tots els sentits. Des que existim els humans, generació rere generació, els nostres ulls han vist de tot. Hem conviscut amb l'alegria, però també amb el dolor. El dolor físic provocat per la malaltia, però també el dolor emocional, en ser conscients del patiment dels nostres èssers estimants. El dolor de la pèrdua, de l'aba

  No falten persones que defensin la tesi de que "qualsevol temps passat va ser millor.". Però tampoc falten d'altres que recorden la seva infantesa i la seva joventud com un temps fosc que voldrien oblidar. Bé perquè van haver de patir molta misèria o perquè van créixer en un ambient que, amb els ulls d'ara, consideren que no podia ser el més adequat. En el meu cas, la balança no es declina ni per un costat, ni cap a l'altre. Potser perquè, amb els anys, he aprés a desdramatitzar-ho tot i a acceptar que cada cosa s'ha d'interpretar en el context en que va succeir. És absurd perdre el temps analitzant el passat des de la perspectiva de la vida i la situació que tenim ara. Tot i que, de fet, ho hem acabat fent tots en algun moment de les nostres vides i ens hem erigit en jutges dels nostres propis pares per com van actuar amb nosaltres quan érem petits. Què fàcil és pensar que nosaltres ho hauríem fet tot molt millor... La meva infantesa no la recordo am