Morts sincronitzades

 

Amb les novel.les catalogades com a gènere negre em passa una cosa molt curiosa: Sempre que acabo de llegir la última tinc la sensació de que difícilment em podré sorprendre més. Però m'equivoco completament i, quan m'embolico en la trama de la següent lectura, torno a caure de quatre grapes en la intriga i els personatges em tornen a descol.locar del tot.

De vegades ens enganyem pensant que tot està inventat i que la ment humana no té capacitat per despertar-nos més emocions originals. Però llavors posem les noticies a la televisió o les consultem al mòbil i patapam!, resulta que sí podem anar més enllà, perquè la nostra evolució és imparable en tots els sentits.

Des que existim els humans, generació rere generació, els nostres ulls han vist de tot. Hem conviscut amb l'alegria, però també amb el dolor. El dolor físic provocat per la malaltia, però també el dolor emocional, en ser conscients del patiment dels nostres èssers estimants. El dolor de la pèrdua, de l'abandó, de la resignació i dels records que voldriem no recordar més. La vida i la mort sempre han estat estrets companys de viatge, resultant la segona totalment previsible i moltes vegades presentant-se de forma despietada. Creiem que ho tenim tot controlat, però de cop i volta, la situació es capgira i tot perd el seu sentit per donar pas a una altra realitat que s'imposa i ens segresta emocionalment en una espiral surrealista que ens fa dubtar de tot el que hem cregut que èrem nosaltres mateixos fins a aquell precís moment.

Tot el que hauria de ser tan simple com acceptar que un dia neixem i un altre hem de morir, s'acaba complicant d'allò més quan més complexa es fa la nostra ment. Al temps de Romeu i Julieta o dels amants de Terol, aquells que patien per amor es treien la vida bevent un verí i allà s'acabava tot. Al temps de romanticisme aquells que no suportaven el pes de la vida se la llevàven disparant-se amb un trabuc al cap i ningú dubtava de que havien mort per suïcidi. Però en els temps de la postveritat, en els que tots estem controlats les vint-i-quatre hores per infinites càmares al carrer i multitut de dispositius electrònics que registren tota la nostra activitat dia a dia, res no és el que sembla a primera vista.

Delito és la darrera novel.la de la periodista Carme Chaparro. Cinc-centes quatre pàgines per relatar una història que comença amb deu persones que no es coneixen de res ni, aparentment tenen res en comú, llençant-se des de la setena planta d'un exclusiu hotel de Madrid.

Com tota novel.la negra, destil.la intriga per tots els seus porus, però aconsegueix anar encara més enllà del que creiem estar preparats per veure, per entendre i per qüestionar-nos.

Quan som testimonis del patiment d'un pare o d'una mare a través d'una pantalla, no ens d'imaginar-nos com reaccionaríem davant de situacions tan extremes com la violació, l'assessinat o el suïcidi d'un fill o d'una filla. El nostre instint ens fa rebel.lar-nos contra aquesta injusticia que veiem a través del dolor que reflecteixen els ulls d'aquells que sembla que ens estiguin mirant, però en realitat no ens poden veure. Podem pensar que nosaltres seriem capaços de creuar totes les línies vermelles i agafar-nos la justícia per la nostra mà, fent patir als culpables el que no estigui escrit. Però després la nostra tensió es rebaixa i dona pas al sentit comú. En un estat de dret, no podem actuar segons el dictat dels nostres instins més perversos, perquè llavors s'acabaria desencadenant la pitjor de les tragèdies.

Els personatges que convergeixen a Delito destil.len humanitat en tots els sentits. Són febles i a la vegada són forts, estimen als seus, però a la vegada tenen por d'estimar i de ser estimats. Fugen d'ells mateixos i dels seus fantasmes, però també els enfronten i de quina manera...

Com algú que ha estat víctima pot acabar orquestrant la més diabòlica de les tortures? Costa d'imaginar, però malauradament han existit masses personatges reals que han demostrat que això era possible.

Carme Chaparro ha fet un treball extraordinari construint aquesta història que ens hauria de fer pensar en masses qüestions que passem per alt cada dia, començant per nosaltres mateixos: quin preu estaríem disposats a pagar per calmar les nostres conciències?

Estrella Pisa