Els gossos de la guerra

 

No falten persones que defensin la tesi de que "qualsevol temps passat va ser millor.". Però tampoc falten d'altres que recorden la seva infantesa i la seva joventud com un temps fosc que voldrien oblidar. Bé perquè van haver de patir molta misèria o perquè van créixer en un ambient que, amb els ulls d'ara, consideren que no podia ser el més adequat.

En el meu cas, la balança no es declina ni per un costat, ni cap a l'altre. Potser perquè, amb els anys, he aprés a desdramatitzar-ho tot i a acceptar que cada cosa s'ha d'interpretar en el context en que va succeir. És absurd perdre el temps analitzant el passat des de la perspectiva de la vida i la situació que tenim ara. Tot i que, de fet, ho hem acabat fent tots en algun moment de les nostres vides i ens hem erigit en jutges dels nostres propis pares per com van actuar amb nosaltres quan érem petits. Què fàcil és pensar que nosaltres ho hauríem fet tot molt millor...

La meva infantesa no la recordo amb dolor, malgrat la precària situació econòmica en la que hem vaig criar. El meu pare sempre estava malalt i la meva mare era qui treballava per tots dos i se'n cuidava absolutament de tot. Vivíem a un pis que ens va cedir l'empresa on va treballar primer el pare i després la mare i que vam haver de deixar quan jo tenia dotze anys. A casa nostra mai van haver luxes de cap mena, però em recordo feliç: entretenint-me amb les meves germanes amb qualsevol cosa, escapant-nos de la vigilància dels pares per anar a veure els peixos de colors a la platja de roques que hi havia davant del nostre balcó. M'agradava inventar històries i deixar-me endur per la imaginació. Però en aquella època no llegia altres llibres que no fossin els de text de l'escola. A finals dels anys setanta i principis dels vuitanta els llibres eren un luxe que la nostra família no es podia permetre. Recordo que el meu pare tenia quatre de comptats, la majoria perquè li havien regalat a La Caixa per Sant Jordi. En aquells temps, els bancs encara cuidaven als seus clients fent-los regals de tant en tant. Recordo que entre aquells llibres havia una novel.la que va ser de les primeres que vaig llegir: Los perros de la guerra, de Frederick Forsyth.

És evident que aquesta lectura no era, ni de lluny, la més recomanable per a una nena pre-adolescent, com tampoc ho va ser El varón polígamo de l'Esther Vilar. Però, en aquella època d'incerteses i de grans canvis socials i polítics, jo tenia la sort de tenir un pare que no em parlava com a una nena, sinó com a una igual. Malgrat la precarietat de la nostra economia, mai vaig sentir que em faltés res. Tenia una mare amb el coratge suficient com per tirar la família endavant tota sola i un pare que ni en els seus moments més crítics va deixar mai d'animar-me ni de demostrar-me que confiava en mi. Pocs anys després va morir i llavors sí que vaig sentir que el món se'm feia més angoixant i molt més reduït, perquè em faltava ell. Però tinc la immensa sort de conservar encara la meva mare, el pilar fonamental de la meva vida.

Les meves lectures preadolescents i les que van venir anys després em van convertir en una persona molt crítica amb el món i amb aquells que es creuen els seus amos. El continent africà sempre ha estat com la meva espina clavada, perquè el meu pare tenia un amic guineà amb qui va estudiar a un seminari mentre els dos semblaven destinats a fer-se capellans. Més que amics van ser germans i, quan el meu pare va abandonar el seminari, l'altre volia marxar amb ell. Es va quedar i no només va aconseguir ordenar-se sacerdot a Roma, anys després sinó que també es va graduar en Etnografía a la Sorbona de París. Els catorze anys que vaig poder gaudir del meu pare sempre vaig sentir parlar del seu "bobe" Benigne i de Guinea Equatorial, fins al punt de que somiava anar-hi algun dia i quedar-me a treballar amb els nens. Però la Guinea Equatorial que li descrivia en Benigne al meu pare durant els anys que van compartir al seminari no va trigar gaire a desaparèixer i bona part de la seva família va ser assassinada pels soldats del dictador que es va apoderar del país amb l'ajut d'homes blancs sense escrúpols.

Per aquesta història amb la que vaig créixer sempre he portat el continent africà molt endins. Un continent expoliat, humiliat, abandonat a la seva sort i castigat per un munt de governs corruptes posats a dit per quatre multimilionaris blancs que mai es consideren prou rics i per això provoquen guerres arreu. Les guerres mai no es fan per política, aquesta és l'excusa que s'utilitza sempre per tal de justificar-les. Les guerres es planifiquen als despatxos de les grans corporacions mundials amb l'objectiu d'aconseguir les matèries primeres de les que són rics els països pobres per tal d'aconseguir-les de forma gratuïta o a preu de saldo. Un cop tota l'estratègia està orquestrada, li passen la pilota als seus exèrcits per a que siguin els seus homes i dones els que s'hi juguin la vida pensant que ho fan per la seva pàtria, quan ho estant fent per omplenar encara més les butxaques d'aquells que governen sense que ningú els identifiqui com els veritables governants de les grans potències mundials.

No havia tornat a pensar en la novel.la Los perros de la guerra fins que, dies enrera, vaig llegir una ressenya sobre ella a un dels blogs que segueixo. Vaig sentir la necessitat de tornar-la a llegir i, durant els darrers dies, he estat immersa en una història de mercenaris que, als anys setanta del segle XX, preparen un cop d'estat a una república centre-africana de nom fictici que fa pensar en Guinea Equatorial, contratats per una companyia anglesa que ha descobert una muntanya de platí i pretén fer-se d'or amb l'extracció del mineral. Com que saben que el govern actual no els permetrà fer el que ells vulguin, decideixen derrocar-lo i posar al poder a l'anterior cap d'estat a qui fan tornar de l'exili, confiant que aquest esdevindrà una titella a les seves mans.

Els mercenaris són considerats els gossos de les guerres, perquè es venen a qui els pagui millor i maten a sang freda, sense qüestionar-se per què ho fan. Però la novel.la de Forsyth ens demostra que, per a que existeixin aquests elements, sempre n'han d'haver d'altres més gossos que ells, que són els qui compren els seus serveis per tal que els facin les feines més brutes.

Aquesta segona lectura de la novel.la, havent passat tants anys des de la primera, m'ha fet recordar com era jo abans. He canviat molt i la meva ment s'ha obert molt més. He llegit infinitat de llibres, he conegut infinites persones i he viscut situacions molt diverses, però continuo pensant el mateix: l'única finalitat de les guerres és fer més rics als rics i més pobres als pobres.

Al llarg de la trama, en diferents moments, el protagonista Cat Shanon xiula la melodia d'una cançó dels anys seixanta: Spanish Harlem de Ben E. King.

Estrella Pisa