Creant Llibertat

  Les ciutats tenen molta similitud amb les persones. Com nosaltres, un dia sorgeixen del no res i es comencen a desenvolupar, creixent en amplada i alçada, patint diferents transformacions a mesura que trascórre per les seves artèries el temps que, inexorable, imposa la seva voluntat de no durar per sempre. Res no dura per sempre, malgrat que se li dispensi un manteniment a conciència. De vegades n'hi ha prou amb un trist canvi de govern per perdre els recursos que ho havien de fer possible. D'altres són les forces de la natura les que fan caure les torres més inexpugnables a cops de vent o pujades espectaculars del nivell dels rius. A diferència de les persones, les ciutats mai no moren, només es transformen, decidint què conserven de cada època i què caldrà enderrocar. Tota ciutat, per antiga que sigui, és un cicle constant de construccions i destruccions, trobant-nos moltes vegades davant de les mateixes pedres, però reciclades una i mil vegades per a donar vida a edificis...

  La història és la que és, però aquells que s'encarreguen d'explicar-la acostumen a tenir una visió molt selectiva dels fets, optant per engrandir les gestes d'alguns dels seus personatges i deixant a l'ombra els treballs dels altres. La realitat és una, però les seves versions acaben sent infinites, depenent de qui les acaba explicant i de quins són els seus interessos. Les grans ciutats que han esdevingut històriques per la seva antiguitat guarden grans tresors arquitectònics entre els seus carrers i les seves places. Són l'ingredient principal a l'hora d'atreure turistes i visitants. Tal és el cas de Roma, de Florència o de Milà. Totes elles a Itàlia, on es van concentrar les ments més brillants del Renaixement: Leonardo da Vinci, Miguel Angel i Raphael. Quan parlem de Renaixement, la nostra ment sempre viatja a Itàlia i admira aquests tres homes per sobre de tots els altres. Però, què passava a la resta del món? No va haver-hi Renaixement? Aquest...