Creant Llibertat

Deia Karl Marx que la religió és l’opi del poble. Alguns convertirien aquesta frase en la base dels seus lemes, mentre d’altres la considerarien abominable. Un món democràtic, hauria de tenir cabuda per a tota mena de persones i de pensaments. El problema comença quan els defensors de determinada línea de pensament o de determinada creença religiosa decideixen imposar-se sobre tots els altres. Llavors el món esdevé un indret tirànic i les normes deixen de ser útils, perquè es someten al caprici d’aquells que s’erigeixen com a líders i fan i desfan segons la seva voluntat. D’exemples d’aquests abusos de poder, malauradament, la nostra història en va plena. Totes les èpoques han tingut algun Neró, algun Napoleó Bonaparte, algun Torquemada o algun Hitler que ha posat contra les cordes als pobladors dels seus dominis i als dels pobles veïns. La Inquisició ha estat un tema recurrent en moltes novel.les d’autors ben diversos. A moltes d’elles es relata el que va passar al Castell de

L’any 1991 jo era una noia de 23 anys que es dedicava a cuidar persones grans a casa seva. No era aquesta una ocupació massa habitual en una noia d’aquesta edat a principis dels anys 90, però era la que, en aquell moment, jo volia desenvolupar. L’estiu d’aquell any vaig començar a cuidar una dona de 76 anys que patia una hemiplegia que la privava de la mobilitat i de la parla. Vivia amb ella les 24 hores del dia de dilluns a dissabte i procurava cobrir totes les seves necessitats: la higiene personal, la alimentació, el control de la seva medicació, la cura de la seva roba, la compra, el passeig diari, la preparació per   a la rehabilitació diària amb el fisioterapeuta, l’acompanyament a les sessions setmanals amb la logopeda ,  la visita setmanal a la perruqueria i la de cada 15 dies al centre on li feien la manicura. El dissabte al migdia podia tornar a casa meva i em rellevava de les meves funcions una altra companya que se'n cuidava de tot fins al dilluns a les 8 del

La meva àvia materna va morir al 1996. Només tenia 79 anys. Una edat que, avui en dia,   molts avis i no avis aconsegueixen superar sense masses complicacions, però el seu cas va ser molt diferent. Ella patia diferents malalties i els darrers quatre anys se’ls va passar entre la seva habitació i les lliteres d’urgències a l’hospital, on li feien transfusions de sang, cada vegada amb més periodicitat, fins que ja ella mateixa demanava que no la moguessin més de casa seva i que la deixessin morir en pau. El seu darrer ingrès va durar nou dies i ja no va tornar a casa. Encara ens va quedar la sensació de no haver fet prou per salvar-la, per evitar la seva mort. Només amb el temps, ens vam adonar del nostre egoïsme i ens vam penedir de no haver-la escoltat més, de no haver-li permés fer la seva voluntat i evitar-li quatre anys de patiment innecessari i del tot inhumà. Recordo que, mesos després de la seva mort, un dia la meva mare i la meva germana van mirar la pel.lícula basada en la no