Allò que les flames no van poder cremar

Deia Karl Marx que la religió és l’opi del poble. Alguns convertirien aquesta frase en la base dels seus lemes, mentre d’altres la considerarien abominable. Un món democràtic, hauria de tenir cabuda per a tota mena de persones i de pensaments. El problema comença quan els defensors de determinada línea de pensament o de determinada creença religiosa decideixen imposar-se sobre tots els altres. Llavors el món esdevé un indret tirànic i les normes deixen de ser útils, perquè es someten al caprici d’aquells que s’erigeixen com a líders i fan i desfan segons la seva voluntat.

D’exemples d’aquests abusos de poder, malauradament, la nostra història en va plena. Totes les èpoques han tingut algun Neró, algun Napoleó Bonaparte, algun Torquemada o algun Hitler que ha posat contra les cordes als pobladors dels seus dominis i als dels pobles veïns.

La Inquisició ha estat un tema recurrent en moltes novel.les d’autors ben diversos. A moltes d’elles es relata el que va passar al Castell de Montsegur, on s’havien refugiat els càtars que fugien dels croats del Papa i de la monarquia francesa al segle XIII. Algun va aconseguir fugir, però 225 d’ells van ser cremats a la foguera acusats d’heretgia. L’indret on es van produir els fets és ara conegut com el “Prat dels cremats”.

Rosa Montero, l’any 2005, va escriure una d’aquestes novel.les que narren els fets de Montsegur. Tal com ella mateixa ens adverteix, “Historia del Rei Transparent” no preten ser una novel.la històrica, sinó més aviat un llibre d’aventures que es podria enquadrar dins de la literatura fantàstica.

Soy mujer y escribo. Soy plebeya y sé leer. Nací sierva y soy libre. He visto en mi vida cosas maravillosas. He hecho en mi vida cosas maravillosas. Durante algún tiempo, el mundo fue un milagro. Luego regresó la oscuridad.

                                                                          ***

Nyneve se frota la cara con expresión fatigada. Luego me mira:

-Sólo quiero librarme de la era invernal que se nos avecina. Quiero huir de las noches ventosas y las mentes sin luz. Estoy demasiado cansada y sou demasiado mayor; carezco del aliento suficiente para seguir luchando. Prefiero refugiarme en Avalon hasta que terminen estos años de plomo y las cosas mejoren… porque mejorarán, lo sé, de esto estoy segura. Ven aquí, mira por la tronera… Mira esa ramas secas y quebradizas, esos árboles que parecen mertos para siempre, estrangulados por el frío aliento del otoño. Y, sin embargo, dentro de unos meses la vida empezará a hinchar otra vez esas cortezas tiesas, y los enrojecidos botones de las hojas nuevas empujarán la madera hasta hacerla estallar. Así sucederá también entre los hombres, puedes estar segura; es inevitable, es la ley de la vida.

-No te vayas… Por favor, no te vayas…

-Vente conmigo… Hay bebedizo suficiente para todos nosotros. Para ti, para Guy, para las Perfectas.

No puedo hacerlo. No estoy preparada. No quiero marcharme sin León. Muevo la cabeza negativamente. La barbilla me tiembla.

-¿De verdad que no quieres? No insistiré…. La decisión debe ser tuya. Pero no te preocupes, mi Leola…, en realidad no me voy muy lejos. El mundo de Avalón está aquí, muy cerca, incluso dentro de nosotros. ¿No has sentido alguna vez un escalofrío en una tórrida tarde de verano, como si alguien soplara suavemente sobre tu cuello sudoroso? Es el aliento de los otros, de los habitantes de Avalon. ¿Y no has tenido en algún momento la sensación de que algo se movía en el rabillo de tus ojos, como si hubiera una presencia que luego, al volver la cabeza, no has podido encontrar? Es el paso juguetón y fugaz de los otros, de los bienventurados de Avalon. Escucha atentamente dentro de tu cabeza, escucha el silencio en tus oídos, allí dentro, muy dentro: oirás un zumbido. Es el latir del otro mundo, es el murmullo paralelo de las conversaciones de Avalon, de todas las palabras libres que allí se pronuncian.

Las lágrimas caen por mis mejillas.

-No te vayas, Nyneve.

-No llores, Leola… La Cábala, que es un saber profundo y antiguo, dice que el mundo es una isla de infelicidad en un mar de gozo. Sólo estoy escapando de esta isla de infelicidad en la que ahora mismo estamos atrapados… Pero el gozo existe y es mucho más fuerte y más abundante. Regresaremos y seremos millones.

 

                        Fragment d”Historia del Rey Transparente” de Rosa Montero – 2005.

La primera Inquisició es va establir a la zona del Llenguadoc francès l’any 1184, sota les ordres donades als bisbes per part del Papa Luci III per tal que habilitessin tribunals per a lluitar contra els càtars.

A Espanya es va establir amb la butlla del Papa Sixt IV, qui va autoritzar als Reis Catòlics a nomenar inquisidors en els seus regnes i un tribunal controlat per la monarquia hispànica al 1478. A la Corona d’Aragó s’instaurà al 1482 i al Regne de Mallorca al 1488. Tindrà molta activitat fins l’any 1530. A partir de llavors, i fins l’any 1640, l’activitat del tribunal de la Inquisició decaurà, caient el Sant Ofici en els peranys de la burocràcia. El seu objectiu en aquest temps són els anomenats “cristians vells”. Entre 1640 i 1660, l’objectiu passen a ser els “conversos” o “cristians nous” i les seves actuacions experimenten un rebrot important. A Mallorca aquesta etapa es desenvoluparia més tard, entre 1675 i 1695.

A partir del 1691 fins a finals del segle XVIII, la Inquisició va anar perdent força, dedicant-se sobretot a frenar la introducció a Espanya de les noves idees que difundia la Il.lustració.

A Espanya la institució de la Inquisició es va suprimir al 1829 durant el Trieni Liberal, tot i que el rei Ferran VII es va entestar a restablir-la, però les pràctiques de tortura es van acabar al 1834.

De tota manera, encara que faci quasi doscents anys que aquestes pràctiques van deixar de tenir vigència, resulta esgarrifós que es mantinguessin durant 650 anys.

Quanta gent innocent va perdre la vida entre les flames després de ser sotmesa a les tortures més salvatges que la ment humana pot idear?

Quant de dolor només per la intransigència d’uns homes o d’unes dones que es consideraven homes i dones de Déu?

Quin Déu pot permetre que aquesta mena de fanàtics actuïn en nom seu? Quin Déu pot consentir que es sacrifiqui tant de coneixement i tanta bondat en nom d’unes doctrines que ell mateix consideraria abominables?

Miquel Servet fou un metge, teòleg i científic d’abast universal, qui va acabar alimentant amb la seva vida una d’aquestes fogueres només pel fet de negar l’existència de la Trinitat i per defensar que els nens no es bategessin fins a l’edat adulta per tal que fóssin ells qui decidissin si volien ser batejats o no. Com ell, moltes altres persones que havien fet grans aportacions a la ciència, a l’Art o a la pròpia religió, van seguir el seu mateix camí.

Aquesta por malaltissa a la diferència, a l’autocrítica i a obrir la ment davant de noves opcions, va eliminar masses vides, però en 650 anys de terror, no va aconseguir fer desaparèixer els fruits de les llavors que totes aquestes bones persones es van dedicar a sembrar i a regar amb la seva pròpia sang durant tants segles.

Avui en dia, tots sabem qui van ser els càtars, qui va ser Joanna d’Arc o qui va ser Galileu Galilei a qui la Inquisició no va arribar a eliminar, però sí va importunar de la pitjor manera. Les persones poden morir, però l’essència del que han estat i del que han defensat sempre perdura en la memòria d’algú  i en els llibres que s’han escrit sobre ells.

 

Estrella Pisa