Amor, Somnis i Llibertat

L’any 1991 jo era una noia de 23 anys que es dedicava a cuidar persones grans a casa seva. No era aquesta una ocupació massa habitual en una noia d’aquesta edat a principis dels anys 90, però era la que, en aquell moment, jo volia desenvolupar. L’estiu d’aquell any vaig començar a cuidar una dona de 76 anys que patia una hemiplegia que la privava de la mobilitat i de la parla. Vivia amb ella les 24 hores del dia de dilluns a dissabte i procurava cobrir totes les seves necessitats: la higiene personal, la alimentació, el control de la seva medicació, la cura de la seva roba, la compra, el passeig diari, la preparació per  a la rehabilitació diària amb el fisioterapeuta, l’acompanyament a les sessions setmanals amb la logopeda, la visita setmanal a la perruqueria i la de cada 15 dies al centre on li feien la manicura.

El dissabte al migdia podia tornar a casa meva i em rellevava de les meves funcions una altra companya que se'n cuidava de tot fins al dilluns a les 8 del matí, quan jo tornava.

El dia que va començar a treballar amb mi la Lluïsa, la companya que em substituïa els caps de setmana, ja vaig saber que era ella abans que piqués al timbre de la porta. Vaig veure per la finestra del menjador una noia que voltava per la plaça i no en vaig tenir cap dubte. La Lluïsa era 10 anys més gran que jo i durant la setmana treballava com a massatgista i fent altres serveis domiciliaris per la mateixa empresa per a la que treballava

jo.  Era una noia molt prima amb uns ulls molt especials. Parlaven sols i relataven molt de dolor, però també molta espiritualitat.  La seva estranya força em va captivar des del primer moment i, quan més parlàvem, més me n’adonava que era una persona que mereixia molt la pena conèixer.

Així va ser com, a base de breus estones robades al temps els dissabtes al migdia i els dilluns al matí, vam començar a fer-nos amigues i a aprendre l’una de l’altre, compartint una passió comuna: la recerca de nosaltres mateixes a través de la cura d’altres persones.

Trobar-li un sentit a la meva vida es va convertir en una prioritat per a mi des de que, amb 14 anys, vaig perdre al meu pare i el món quotidià va deixar d’interessar-me. Ansiava deslliurar-me d’allò que s’esperava de mi i trobar camins diferents que em fessin sentir més jo. Primer ho vaig provar llegint molta filosofia, després obrint la meva ment a personas com la Lluïsa.

Ella va ser la primera persona que em va parlar de Paulo Coelho i de la seva novel.la “Vora el riu Piedra em vaig asseure a plorar”.

 

Avui en dia, parlar d’en Paulo Coelho equival per a molta gent a parlar d’un autor mediocre que no ha parat de fer calers escrivint llibres d’autoajuda. Però, en el moment que jo vaig començar a llegir-lo, d’alguna manera necessitava conèixer les seves històries per continuar endavant, per reafirmar-me en les meves conviccions o per descartar-les i reinventar-me de nou, una i mil vegades.

Quan hem arribat a determinat punt del nostre camí a la vida, ens resulta molt fàcil enganyar-nos creient que sempre hem pensat com ara, que sempre hem estat igual de forts o de savis, que no ens hem equivocat mai i que ens costa d’entendre que hi hagi gent que encara llegeixi determinats llibres o escolti determinada música. Però el cas és que el que som avui, és la conseqüència de tot el que hem estat abans, amb les seves llums, però també amb les seves ombres. 

Jo no he renegat mai dels anys en que donava credibilitat a la possibilitat d’haver viscut més vides anteriors, com sempre ha defensat la meva amiga Lluïsa, ni dels moments en que creia ingenuament que, si desitjaves molt alguna cosa, tot l’univers conspirava per tal que l’acabessis aconseguint, tal com defensava Paulo Coelho a la seva novel.la L’alquimista.

Ara ja no sóc la mateixa persona que era fa 25 o 30 anys, però mai he deixat de respectar-la, perquè sóc molt conscient de que aquella noia que vaig ser, són els meus fonaments. Si deixo que ella s’enfonsi, jo també cauré per terra.

El cas és que llegir “Vora el riu Piedra em vaig asseure a plorar” de Coelho, va despertar en mi una espiritualitat que tenia adormida i em va reconnectar amb el meu passat i amb les coses que no acabava d’entendre del meu pare. Ell havia estudiat a un seminari i era molt creient. Jo, en canvi, sempre m’he considerat i em continuo considerant atea. Però el meu ateísme no m’impedia comprendre el punt de vista diferent del meu pare. Pocs anys després, fins i tot vaig anar a visitar el Santuari de Lourdes i el Monastir de Pedra i em vaig sentir reconfortada, més en pau amb el meu pare i amb el sentit que ell li va donar a la seva vida.

Anys després, quan vaig llegir la novel.la “Las afueras de Dios” d’Antonio Gala, em va passar una mica el mateix. Vaig entendre que, al marge de la religió, l’amor cap als altres està per sobre de tot i que es pot servir a un suposat déu, fent que les persones que més ens importen el substitueixin d’alguna manera i decidin venerar-les i respectar-les com només veneraríem i respectaríem al propi Déu, en cas de creure en la seva existència.

“Vora el riu Piedra em vaig asseure a plorar” narra la història d’una singular parella que es retroba al cap d’11 anys d’haver-se perdut la pista. Ella s’ha convertit en una dona que ha après a amargar els seus sentiments per creure’s forta i ell en un home de Déu que fa miracles. Junts iniciaran un viatge sense retorn que els sacsejarà per dins i els acabarà mostrant un camí nou, molt més transitable que els anteriors que ja han recorregut en solitari i en el que trobaran una segona oportunitat d’estimar-se i de sentir-se lliures.

 

Un missioner espanyol que visitava una illa es va trobar tres sacerdots asteques.

-Com reseu, vosaltres? – els va preguntar el capellà.

- Només tenim una oració- li va respondre un dels asteques-. Nosaltres diem: “Déu, Tu ets tres, nosaltres som tres… Tingues pietat de nosaltres”.

-És una oració molt bonica- va dir el missioner-, però no és exactament la mena d’oració que Déu escolta. Us n’ensenyaré una altra de millor.

El capellà els va ensenyar una oració catòlica i després va seguir el seu camí d’evangelització. Al cap d’uns quants anys, quan el vaixell ja el portava de tornada cap a Espanya, va passar una altra vegada per aquella illa. Els va veure des del pont superior i els va fer un senyal amb la mà.

Aleshores, tots tres es van posar a caminar per l’aigua, tot dirigint-se cap a ell.

-Pare! Pare!- el va cridar un d’ells, mentre s’acostava al vaixell-. Torna’ns a ensenyar aquella oració que Déu escolta, perquè no ens en recordem!

-Tant se val- va dir el missioner, en veure aquell miracle. I va demanar perdó a Déu, per no haver comprès abans que Ell parla totes les llengües.

Fragment de la Nota de l’autor- Vora el riu Piedra em vaig asseure a plorar- Paulo Coelho- 1994

Aquesta és una de les novel.les de Paulo Coelho que més m’han impressionat i de les que més he après. Amb ella ve a dir el mateix que han dit molts altres sobre l’amor, els somnis i la llibertat, però ho fa amb un llenguatge que aconsegueix tocar-nos la fibra i arrencar-nos les emocions que tant hem lluitat per reprimir.

Estrella Pisa.