Deixant-los marxar

La meva àvia materna va morir al 1996. Només tenia 79 anys. Una edat que, avui en dia,  molts avis i no avis aconsegueixen superar sense masses complicacions, però el seu cas va ser molt diferent. Ella patia diferents malalties i els darrers quatre anys se’ls va passar entre la seva habitació i les lliteres d’urgències a l’hospital, on li feien transfusions de sang, cada vegada amb més periodicitat, fins que ja ella mateixa demanava que no la moguessin més de casa seva i que la deixessin morir en pau. El seu darrer ingrès va durar nou dies i ja no va tornar a casa. Encara ens va quedar la sensació de no haver fet prou per salvar-la, per evitar la seva mort. Només amb el temps, ens vam adonar del nostre egoïsme i ens vam penedir de no haver-la escoltat més, de no haver-li permés fer la seva voluntat i evitar-li quatre anys de patiment innecessari i del tot inhumà.

Recordo que, mesos després de la seva mort, un dia la meva mare i la meva germana van mirar la pel.lícula basada en la novel.la La casa dels esperits de l’Isabel Allende. El meu avi, qui només havia llegit durant tota la seva vida les anomenades novel.les de l’oest, d’autors com la Corín Tellado, tampoc era massa donat a mirar altres pel.lícules que no fóssin del gènere western, però aquell dia les va acompanyar i no es va perdre detall del que es deien els personatges d’aquesta saga familiar que va patir tant a nivell domèstic (la violència de l’Esteban Trueba cap a la seva dona i la forma com apren a respectar-la amb el pas dels anys) com a nivell polític, amb el cop d’estat d’en Pinochet i la caiguda d’en Salvador Allende. Van veure al meu avi emocionant-se, com no ho havia fet mai abans. Sens dubte, recordava l’àvia. No va trigar massa temps a marxar amb ella. Només la va sobreviure onze mesos.

La Isabel Allende té un do especial per a emocionar-nos. A totes les seves novel.les ha sabut tocar-nos la fibra i convidar-nos a traspassar la pell dels seus personatges per entendre’ls millor i arribar a sentir-los tan reals com la vida mateixa.

Però hi ha una de les seves novel.les amb la que em va fer plorar especialmente. Perquè no hi d’haver res més dur per a una dona que la pèrdua d’un fill, quan aquest fill està en la plenitud de la seva vida.

Aquesta novel.la du per títol el nom de la seva filla Paula, qui morí amb només 29 anys després de passar un any en coma a causa d’una malaltia anomenada porfiria.

La novel.la comença com una llarga carta desesperada d’una mare cap a una filla que està insconscient a un llit d’hospital a Madrid i va esdevenint en una narració exhaustiva sobre la història familiar i la situació política a Xile després del cop d’estat.

Fins a quin punt és ètic mantenir ningú amb vida de forma artificial, sense tenir cap garantia de que tornarà a despertar-se i podrà recuperar la seva quotidianeitat?

Fins a quin punt tenim dret a anteposar l’amor inmens que sentim per aquesta persona al seu patiment, a la seva innecessària agonia?

L’Isabel Allende troba una carta que la seva filla havia deixat escrita per si mai li passava res i, finalment, compren que ha de ser fidel als desitjos de la Paula i deixar-la marxar, perquè és el que ella vol.

“No quiero permanecer atrapada en mi cuerpo. Liberada de él podré acompañar de más cerca a los que amo, aunque estén en los cuatro extremos del planeta. Es difícil explicar los amores que dejo, lo profundo de los sentimientos que me unen a Ernesto, a mis padres, a mi hermano, a mis abuelos. Sé que me recordarán y mientras lo hagan estaré con ustedes.

Quiero ser cremada y que repartan mis cenizas en la naturaleza, no deseo lápidas con mi nombre en parte alguna, prefiero quedar en el corazón de los míos y volver a la tierra. Tengo una cuenta de ahorros, úsenla para becar niños que necesiten educarse o comer. Repartan lo mío entre quienes deseen un recuerdo, no hay mucho, en verdad.

Por favor no estén tristes, sigo con todos ustedes, pero más cerca que antes. En un tiempo más nos reuniremos en espíritu, pero por ahora seguiremos juntos mientras me recuerden.

Ernesto… te he amado profundamente y lo sigo haciendo; eres un hombre extraordinario y no dudo que también podrás ser feliz cuando yo me vaya.

Mamá, papá, Nico, abuelos: ustedes son lo mejor que pudo tocarme como familia. No me olviden y ¡alegren esas caras! Acuérdense que los espíritus ayudamos, acompañamos y protegemos mejor a quienes están contentos. Los amo mucho. Paula.”

 

                                                     Fragment de Paula- Isabel Allende- 1994                  

 

Perdre a un ésser estimat sempre ens pren una part de nosaltres mateixos i ens obliga a aprendre a viure una mica més orfes y més desnortats. Però, amb el temps, també ens ensenya que aquestes persones que hem perdut, en realitat, ens acompanyen sempre perquè, mentre les recordem, continúen vivint en nosaltres, en tot allò que vam compartir, en tot allò que ens van ensenyar. És precisament aquest missatge d’esperança el que aconsegueix transmetre’ns la pròpia Paula amb aquesta carta de comiat i el que acaba regalant-los la Isabel Allende amb la seva novel.la. Un cant a la vida, tot i que parli d’una mort molt sentida. I tota una lliçó d’amor i d’humanitat.

 

Estrella Pisa.