Creant Llibertat

  Els temps evolucionen i, teòricament, ens haurien de fer més empàtics els uns amb els altres, més capaços de tolerar les diferències que en altres moments de la història ens haurien pogut separar. Però, a la pràctica, els carrers de les nostres ciutats van plens de mostres d’intolerància, perquè podem ser urbanites per allò que ens interessa, però no dubtem a comportar-nos com veritables bèsties sense domesticar quan deixem que siguin els nostres instints més primaris els que ens marquin el camí a seguir. Moltes de les tradicions populars que mantenim vives a molts pobles de la nostra geografia estan arrelades en creences que no tenen cabuda en el nostre dia a dia actual, en concepcions molt extremes del que se suposa que ha de ser un home i ha de ser una dona. En aquest ideari no queda lloc per a la igualtat de drets i oportunitats en referència al gènere, ni per a la diversitat sexual. I tampoc té el mateix valor que la dels autòctons la vida d’aquells que tenen un altre color de

  Per a una parella que vulgui tenir descendència el pitjor diagnòstic que pot rebre és el de la infertilitat. És cert que els temps han anat canviant i que la paternitat ha anat transformant-se en una opció de vida que molts decideixen no triar. Fins i tot, per a moltes persones, tant homes com dones, ha derivat en una decisió individual. Els fills ja no venen “quan Déu vol”, sinó quan els que hauran de ser els seus pares consideren que estan preparats per assumir la responsabilitat de criar-los i educar-los. Evidentment, hi ha excepcions, perquè continuen havent-hi embarassos no desitjats en adolescents, mètodes anticonceptius que fallen i nens que arriben en el pitjor moment, just quan un dels pares o els dos acaben de perdre la feina o un accident els ha deixat orfes d’un dels pares o dels dos. La vida mai no es pot planificar del tot. Per més meticulosos que ens creiem, ella sempre aconseguirà sorprendre’ns. Quan una parella decideix aventurar-se a la paternitat i aquesta no f

  A la vida, sovint confonem la dignitat i la integritat amb la nostra resistència als canvis. Veiem el fet de canviar d’opinió com una mena de traïció a allò que som o creiem ser. Oblidem que, per molt iguals que ens puguin semblar els dies, tots acaben sent diferents i que, per molt que ens sembli que sempre som els mateixos, tots ens anem transformant de mica en mica, amb cada anècdota viscuda, amb cada etapa superada, amb cada persona que coneixem, amb cada lectura, amb cada coneixement adquirit, amb cada sentiment que se’ns desperta. Condicionats per les nostres necessitats, no ens mouen les mateixes coses mentre som nens petits, que quan arribem a l’adolescència o quan ens convertim en pares o en avis. Cada nova etapa implica que ens adaptem a les circumstàncies del nostre dia a dia amb recursos diferents que, per resultar-nos útils, hem d’acompanyar amb idees i actituds renovades. El que pensem als setze anys i ens serveix per conduir-nos per les ondulacions emocionals de l’ad

  Sempre he tingut més por d’acabar a un psiquiàtric que d’anar a la presó. Potser perquè vaig créixer veient com patia el meu pare, diagnosticat al 1972 d'un trastorn maníac depressiu (el que ara s’anomena trastorn bipolar). I el que més em dol és haver d’admetre que, durant uns anys, jo mateixa vaig creure´m que el meu pare era un boig. Fins que als 12 anys vaig entendre que potser ell era la persona més sensata de tota la meva família i em vaig dedicar a escoltar-lo i a permetre que m’escoltés. Avui en dia, el record d’aquelles tardes conversant amb ell i escoltant música clàssica a la ràdio són un tresor impagable, per molt que la resta de la meva família m’advertís que no l’escoltés tant perquè em podia tornar tan boja com ho estava ell. Una de les funcions que compleix l’educació és la preparació dels nens per a una vida adulta independent i satisfactòria. Progenitors, tutors i mestres treballen en equip per tal d’aconseguir que aquests nens aprenguin a distingir el que est