Vides per sobre d'altres vides

 

Per a una parella que vulgui tenir descendència el pitjor diagnòstic que pot rebre és el de la infertilitat. És cert que els temps han anat canviant i que la paternitat ha anat transformant-se en una opció de vida que molts decideixen no triar. Fins i tot, per a moltes persones, tant homes com dones, ha derivat en una decisió individual.

Els fills ja no venen “quan Déu vol”, sinó quan els que hauran de ser els seus pares consideren que estan preparats per assumir la responsabilitat de criar-los i educar-los. Evidentment, hi ha excepcions, perquè continuen havent-hi embarassos no desitjats en adolescents, mètodes anticonceptius que fallen i nens que arriben en el pitjor moment, just quan un dels pares o els dos acaben de perdre la feina o un accident els ha deixat orfes d’un dels pares o dels dos. La vida mai no es pot planificar del tot. Per més meticulosos que ens creiem, ella sempre aconseguirà sorprendre’ns.

Quan una parella decideix aventurar-se a la paternitat i aquesta no fructifica, la frustració va in crescendo fins que s’esbrina el motiu i tot el seu projecte de vida en comú se’ls desmunta davant dels ulls com un castell de cartes quan algú, de sobte, obre una porta i l’aire irromp a l’habitació sense contemplacions. Passat aquest primer moment de devastació emocional, és molt difícil continuar endavant  amb una vida que ja no és la que tu hauries volgut. Llavors toca buscar una solució alternativa o reinventar-te i començar a projectar una existència sense fills.

Tota la vida hi ha hagut parelles infèrtils i moltes s’han resignat, ocupant-se dels nebots o dels fills dels veïns. Però sempre n’hi ha hagut que han fet l’impossible per tenir fills, d’una manera o d’una altra, perquè el desig de ser pares ha estat molt més fort que cap altre.

D’aquest desig, perfectament legítim, sempre s’han aprofitat les ments perverses. Polítics fanàtics, religiosos que es creien per sobre del bé i del mal i metges de dubtosa ètica professional van anar teixint durant dècades tot una xarxa de tràfic de nens arreu d’Espanya. Van començar robant les criatures que naixien a les maternitats de les presons, per considerar que una “mare roja” no estava en disposició de donar una educació correcta al seu fill o filla. Aquestes criatures eren venudes a “bones famílies” vinculades al règim franquista que no podien tenir fills biològics. L’escriptor Benjamín Prado va escriure el llibre "Mala gente que camina", on relata aquestes pràctiques i ens encomana la ràbia i la impotència que devien sentir aquelles pobres mares privades del que més estimaven.

El que més posa els pèls de punta és descobrir que aquells robatoris van continuar fora de les presons, durant dècades, a hospitals de tota Espanya i fins ben entrada la democràcia. Hi ha hagut casos datats als anys noranta. Les víctimes podien ser dones solteres, dones casades que ja tenien més fills o no, prostitutes, estudiants que tenien por de la reacció de les seves famílies, etc. A les mares se’ls deia que els seus fills havien nascut morts i se’ls mostrava el cadàver d’un nadó que, en realitat, no era el seu fill i que guardaven al congelador des de no se sabia quan de temps per fer-lo servir de quartada en cadascuna de les ocasions en que tocava convèncer a les mares de la seva desgràcia. Després els entregaven caixetes tancades que enterraven, convençuts de que contenien als seus fills. Anys després, en descobrir-se tota la trama, va resultar que estaven buides, o amb un contingut que no es corresponia amb el cadàver d’un nen.

Xavier Bosch tracta aquest tema dels nens robats a la seva darrera novel.la, La dona de la seva vida.

S’han escrit molts articles i molts llibres sobre aquests nens robats. S’han fet documentals i fins i tot alguna sèrie de televisió, com Sin identidad, on ha quedat molt ben reflectida tota la trama que van orquestrar en els seus inicis personatges com la Pilar Primo de Rivera, germana del fundador de la Falange. El que costa d’entendre és que un escàndol com aquest, que implicava a tantíssima gent, aconseguís perpetuar-se en el temps sense escandalitzar a ningú. És palpable el que poden arribar a aconseguir la por que va imperar durant 40 anys de dictadura i la desconfiança que va imperar després.

Pot haver-hi crueltat pitjor que privar a una mare del seu nadó després d’haver-lo parit?

Pot haver-hi perversió més forta que callar tota la vida i permetre que una filla descobreixi als 45 anys que va ser una nena robada i que els que ha cregut que eren els seus pares, en realitat, la van comprar com qui compra un pis o un cotxe?

Xavier Bosch narra la història d’una adopció il.legal a través dels integrants d’una família benestant de Barcelona. Una família que ha procurat que als seus tres fills no els faltés mai res material i que poguessin estudiar i guanyar-se molt bé la vida un com a periodista, l’altre com a científic i la petita, la nena robada, com a pediatra. Però sempre els ha faltat l’essencial: la transparència, el poder parlar sense embuts d’allò que era important. El pitjor de totes les famílies, ja siguin pobres o riques, sempre són els maleïts secrets que, tard o d’hora, acaben emergent a la superfície per descontrolar-ho tot.

 

El Joel va allargar el braç i va agafar el mòbil, d’esma. A la pantalla havia quedat l’últim whatsapp que havia rebut mentre parlaven.

El missatge. Si deia el que deia, era molt gruixut.

Ets un fill de puta.

S’ho va tornar a mirar. Li va semblar que no ho havia llegit bé. A vegades, una llambregada ràpida al mòbil provoca malentesos.

-Un moment, Daria.- No hi havia marge d’error. Les cinc paraules no permetien una segona interpretació-. He de trucar a la meva germana.

-T’has quedat... Estàs pàl.lid.

-Ha passat alguna cosa, amb la Vito. O hi ha d’haver un error, no ho sé. Perdona...

El Joel es va posar els calçotets per sortir de l’habitació. Se’n va anar a seure a la cadira de la cuina. Al segon truc, va despenjar la Victòria. El Joel, que no lligava caps però que es temia el pitjor, ja no va ser a temps de badar boca. La cascada li va caure al damunt.

-M’heu destrossat, Joel. M’heu matat. És molt bèstia, molt. Aneu tots a la puta merda. La mare, el pare... Per què? Eh? Saps que és que et diguin que tota la vida és mentida? És tant fort que... No ho sé... És per fotre’s un tret. A sobre tu ho sabies i no m’ho has dit, quin covard. Des de quan ho saps, tu? Em sento... pitjor que una merda. Estic devastada. Colèrica és poc. M’heu matat... I això no es pot perdonar, mai. Em sento traïda... Estic tan enfadada, tant, que no puc ni pensar.

-No ploris, per favor, que no t’entenc.

-M’has fallat, m’has donat pel sac a base de bé... M’has traït, tio, fins quan pensaves amagar-m’ho? Eh, digues? Fins quan, hòstia?

-No sé de què em parles...

-Vinga, home, per favor... A sobre no te facis el... Tu, com sempre, T’hauria de penjar el telèfon. No sé ni per què parlo amb tu... M’ho han dit tot, saps? Tot. No fa ni tres hores, i saps com em sento? Com una puta merda.

-No cridis, sisplau!

-Com una merda és poc. Però com vols que no... Posa la cara a la pantalla, que et vull veure. Connecta’t. Vull que em vegis tu a mi, perquè se m’ha ajuntat tot, em sents, i vull que em puguis mirar als ulls, si tens decència. Joel, hòstia, com m’has pogut fer això? Tu ho sabies. Tu ho sabies i no m’ho has dit. Des de quan ho sabies? De debò que no ho puc entendre. No puc.

El Joel i la Vito van connectar per videotrucada. La cara estava difuminada, però les faccions es dibuixaven prou per notar que l’havia consumit la ràbia. Tenia els pòmuls foscos, com si no hagués dormit en dues nits. La cabellera ondulada era un garbuix. Estava despentinada, havia plorat i tenia la fúria als ulls. La cendra de les bosses li enfosquia la mirada negra. Segons com, semblava que s’hagués esgarrapat. Veure-la encara li va fer més impressió.

-Ho sento molt, Vito, res no ha anat com havia d’anar.

-Que res no ha anat com... Quins collons. No sé qui són el pare i la mare... Els nostres pares, te n’adones?

-Qui t’ho ha dit?

-Només és això el que t’interessa? Qui m’ho ha dit? Per què? Tens por que t’espatlli el teu documental? Esclar... Maleït documental. Com a mínim servirà per treure tota la porqueria d’aquesta família. La merda, me la menjo jo i només jo, com sempre. Però això és molt gros, tio, que no te n’adones? Com em pots dir, ara, “no sé de què em parles”... Ho saps millor que ningú. Que la meva no és una adopció qualsevol, que jo vaig ser un bebè robat, que he viscut una vida que no és la meva, que tot és una puta enganyifa des del dia u. Que me n’assabento com m’he hagut d’assabentar, per la persona que menys m’ho podia imaginar, i no entenc res de res i em cago en tot, perquè m’heu robat la vida, hòstia, perquè me l’heu fet malbé, perquè tot és mentida, perquè no sé ni qui soc per culpa dels pares i per culpa de tots vosaltres...

Saps què significa que et diguin que ets una nena robada als quaranta-cinc anys? No, no ho saps, no t’ho pots imaginar. No t’ho pots arribar a imaginar, hòstia. No et pots posar a la meva pell, és impossible. Totes les converses que he tingut amb la mare, eren mentida, també? Tot ha estat un teatre per dissimular que jo... Qui m’he de creure a partir d’ara, quan m’han enganyat tota la vida? La confiança. Quina paraula... Quina farsa. És tant fort, tot això... Em sento estafadíssima, estic que... No ho sé... Faria un disbarat. Estic tan enfadada, tant!

-Vito, escolta, jo...

-I saps qui m’ho ha hagut de dir?- Li va venir una glopada-. Ho vols saber?

Va parar en sec. Va deixar el telèfon de qualsevol manera, amb el visor enfocant el sostre, i va desaparèixer. Al cap de no res, sentia la Vito, de fons, vomitant sense parar. Cada nàusea arrencava de més avall. Estirava la cadena i mig minut després hi tornava. S’hi va passar estona, fins que l’última bilis, amarga de mil dimonis, va pujar de l’avern. El Joel sentia com obria l’aixeta, glopejava aigua i l’escopia. Quan va notar que la Vito tornava a agafar el telèfon, va intentar dir-li el que havia estat pensant sobre la manera com l’Enrique Arcarazo havia estat actuant durant anys, com tal vegada els seus pares també havien estat víctimes d’un parany. Però no va poder. La Victòria, amb el dolor al rostre, no el volia sentir, i encara no havia acabat de dir-li tot el que la ràbia li feia esputar. Ni de bon tros.

-No vull saber res més del pare, em sents? Per mi ja està mort. El dia que vam enterrar la mare, també podíem haver cremat el pare... Tots dos junts, amb el seu secret, a les cendres.

-Dona, Vito. Potser l’has d’escoltar...

-Oh, sí, a bona hora. Mig segle després... El Saúl Estrada, l’empresari just, l’home venerable que regalava la panera de Nadal als seus treballadors, i la senyora Maria, sempre tan perfecta, sempre al seu lloc, que bé que toca el piano, senyora Maria, que bé que entona, s’hauria hagut de dedicar a la música, senyora Maria... Doncs la senyora Maria i el meu pare, Joel, van robar una nena. Una nena que soc jo. Com et quedes? Com et quedes, digues?

 

 

Fragment de La dona de la seva vida, de Xavier Bosch, 2021- Columna

 

A mi m’hauria agradat tenir fills, o al menys, això pensava als 25, als 30, als 35 o fins i tot als 40. Però no els vaig tenir perquè, biològicament, va resultar una missió impossible. Tampoc era partidària de la reproducció assistida i ja no la vaig ni contemplar com a opció viable. Vaig patir un dol que em va complicar la vida emocional durant molt de temps, però sempre vaig tenir molt clar que el meu desig, potser malaltís, de ser mare, no era més legítim que el dret de cap nen o nena a créixer i educar-se amb els seus autèntics pares. No es pot ser pare ni mare a qualsevol preu. Si per jo ser mare, una altra mare havia de perdre al seu fill, preferia quedar-me com estava i buscar altres formes més sanes de continuar vivint la meva vida. Potser vaig ser molt radical, potser em vaig equivocar, no ho sé... Però crec que el que realment importa és el que penso ara: No me’n penedeixo d’haver triat l'opció de reinventar-me. No necessitava ser mare per sentir-me realitzada com a persona. Em sento molt en pau i lliure de pensar el que penso i de sentir el que sento.

Un fill no pot ser un caprici que s’aconsegueixi amb diners. Una vida no pot valer més que cap altra vida. De la mateixa manera, cap ideologia ens hauria de poder convèncer de que alguns són més dignes que d’altres. Cap monja tenia dret a decidir quins pares resultarien més idonis per a una criatura innocent que acabava de néixer. Cap metge ni psiquiatra tenia dret a privar a una mare del seu fill, per molt roja que fos. I cap pare ni mare adoptius mereixien que ningú s’aprofités del seu desig insatisfet per involucrar-los en un delicte tan greu que va causar tant de dolor a tantes mares i pares que mai més van tornar a ser qui eren.

 

Estrella Pisa