La veritable Independència

 

A la vida, sovint confonem la dignitat i la integritat amb la nostra resistència als canvis. Veiem el fet de canviar d’opinió com una mena de traïció a allò que som o creiem ser. Oblidem que, per molt iguals que ens puguin semblar els dies, tots acaben sent diferents i que, per molt que ens sembli que sempre som els mateixos, tots ens anem transformant de mica en mica, amb cada anècdota viscuda, amb cada etapa superada, amb cada persona que coneixem, amb cada lectura, amb cada coneixement adquirit, amb cada sentiment que se’ns desperta.

Condicionats per les nostres necessitats, no ens mouen les mateixes coses mentre som nens petits, que quan arribem a l’adolescència o quan ens convertim en pares o en avis. Cada nova etapa implica que ens adaptem a les circumstàncies del nostre dia a dia amb recursos diferents que, per resultar-nos útils, hem d’acompanyar amb idees i actituds renovades. El que pensem als setze anys i ens serveix per conduir-nos per les ondulacions emocionals de l’adolescència, difícilment ens podrà servir per afrontar els problemes que tindrem als trenta o als quaranta anys, doncs les nostres necessitats llavors seran ben diferents i les nostres prioritats hauran canviat.

Si les circumstàncies de la nostra existència es van transformant, nosaltres no podem pretendre continuar sent els mateixos i mantenir-nos dins de paràmetres que no ens permetin evolucionar. Només la mort pot frenar la nostra evolució, tot i que una persona pot morir sense morir-se físicament, existint perquè encara respira, però sentint-se esclava dels seus propis pensaments que no s’ajusten en absolut a la vida que l’envolta i es nega a experimentar en primera persona.

De vegades, al darrera d’aquesta mena d’involució o de mort en vida, podem trobar sentiments com l’odi, la por o la culpa.

A la seva novel.la Terra Alta, Javier Cercas ens explica com aquest odi ens pot acabar arruïnant la pròpia vida, doncs obsessionats amb allò que ens han fet en el passat, deixem passar les oportunitats que, en el present, ens podrien canviar la vida en positiu.

Aquest any, l’escriptor ha publicat la segona part d’aquella novel.la amb el títol d’Independència. Un títol prou contundent que pot fer pensar que tractarà sobre el procés sobiranista de Catalunya. De fet, se’n fa menció, però el missatge central de la novel.la no és la independència de Catalunya, sinó la independència de tot allò que ens impedeix ser nosaltres mateixos i continuar avançant per la vida sense haver de carregar les pedres de l’odi, de la por o de la culpa.

“El catalán que no quiere la independencia, no tiene corazón; el que la quiere no tiene cabeza”.

 

***

Las ideas son para los intelectuales, y los ideales para la gente humilde; pero, en nuestro caso, serían una irresponsabilidad. Y sobre todo en un lugar como éste.

 

***

-En 2012 vivíamos hundidos en una crisis tremenda, la más fuerte en un siglo, y lo estábamos pasando mal. Muy mal. ¿Qué hicimos? Lo que debíamos hacer: sacar a la gente a la calle, con nuestros propios medios y con la ayuda inestimable de nuestro gobierno, para meter toda la presión posible al gobierno de Madrid, ponerlo entre la espada y la pared y obligarle a resolvernos el problema. No hace falta que te diga que nosotros no somos independentistes, claro, no lo hemos sido nunca, porque siempre hemos sido gente con cabeza; el independentismo es otros de esos lujos que no podemos permitirnos. Pero, ¿cuál era la mejor manera de pressionar a Madrid? La que usamos. ¿Y cuál es la manera más ràpida y más fácil de sacar a la gente a la calle? La que usamos también.

-¿Está diciéndome que montaron ustedes el movimiento independentista?

-El movimiento independentista, no. Independentistas, en Cataluña, ha habido siempre desde hace un siglo: gente con mucho corazón y poca cabeza, como diría mi padre. Lo que montamos nosotros fue el Procés, es decir, transformamos una reivindicación de una minoria en una reivindicación de casi la mitad del país.

El corresponsal del diario británico arquea su boca en un ademán dubitativo.

-Francamente, me cuesta creer que, durante casi una dcada, consiguieran ustedes solos sacar cada año a la calle a un millón de personas para reclamar la independencia- reconoce- Ni que fueran idiotas.

-Es que son idiotas- afirma Vidal-. No te quepa la menor duda. De uno en uno, hay algunos que no lo son. Pocos. Pero, en masa, arrastrados por los sentimientos, las pasiones y las emociones de las banderas, todos sin excepción. Incluidos probablemente tú y yo, querido amigo, si se diera el caso. Que no se darà. De todos modos, para curarme en salud yo he tomado la precaución de no asistir a una manifestación en mi vida, suponiendo que las del Procés fueran manifestaciones.

-¿No lo eran?

-¿Me tomas el pelo? Por supuesto que no. Eran desfiles, ¿No te acuerdas? Todo el mundo uniformado, todo el mundo en su sitio, preparado para lo que ordenasen los organitzadores, todo el mundo sabiendo qué debía hacer, todo listo para que lo filmasen las cámaras... ¿Cómo va a ser eso una manifestación? Y por eso nos fueron tan útiles. La gente, créeme, hace lo que se le dice, sobre todo si tienes a tu lado el dinero y el poder político, como teníamos nosotros, y encima tienes televisiones, radios, periódicos, redes sociales y todo lo que hay que tener. A la gente es facilísimo sacarla de casa, sobre todo ahora. El problema es volver a meterla.

-¿Ese fue el problema del Procés?

-Exactamente. El problema fue que se nos escapó de las manos. Verás.- Da otro trago de whisky, chupa su puro y expulsa una nubecilla de humo que queda flotando en el bochorno estival de la terraza-. Nosotros teníamos en la Generalitat a nuestro hombre. Que era Artur Mas. Un buen chaval. El heredero del patriarca Pujol y el chico de los recados de su familia. Uno de los nuestros, que hasta hablaba castellano en su casa, como nosotros. Pero las cosas se liaron y a Mas le echaron de la presidència y dejó a Puigdemont, un don nadie de provincias que no pintaba nada y no tenía ni poder ni predicamento. Todos dábamos por hecho que Mas lo controlaria sin problemas, pero nos equivocamos. Porque Puigdemont era un creyente, un talibán que se tomaba completamente en serio lo que para nosotros era sólo un juego, una añagaza, una estratagema destinada a salir bien parados de la crisis. Para él no era así: él estaba dispuesto a llegar hasta donde hiciera falta, o tenía más miedo de no hacerlo que de hacerlo. Total, un desastre.

-A ustedes no les ha ido tan mal.

-Es verdad, aunque podía habernos ido mejor. Pero no olvides que nuestros intereses son los de Cataluña. Los de Cataluña en general y los de Barcelona en particular. Y, si a Cataluña y a Barcelona les va mal, a nosotros nos va mal, aunque nos vaya relativamente bien. No sé si me explico. En todo caso, la idea del Procés, como te decía, era buena. Buena y sobre todo necesaria. Indispensable, diría yo. Y precisamente por eso es tan importante lo que estamos haciendo ahora en el Ayuntamiento de Barcelona y vamos a hacer mañana en la Generalitat, o en el Ayuntamiento u en la Generalitat a la vez: arreglar el desastre. Nosotros lo provocamos y nosotros lo arreglaremos. ¿No te parece que eso es lo responsable?

 

Fragment d’Independència, de Javier Cercas- Tusquets Editores- 2021

Aquests fragments de la novel.la corresponen al discurs d’un dels personatges, que en la Barcelona del futur, ocupa el càrrec de tinent d’alcalde. Un discurs deplorable que a tots els que hem somiat amb la independència de Catalunya ens fa sentir fastiguejats de la política i del poder que ostenten en l’ombra els burgesos que l’alimenten. Mai no és agradable descobrir com aquells que mai no s’embruten les mans juguen amb els nostres sentiments i ens manipulen per fer allò que ells mai no s’atreviran a fer. Potser perquè els seus interessos són molt diferents dels nostres. Nosaltres pequem de cor, quan ells pequen de cap. I ens guanyen sempre, siguin catalans o siguin espanyols.

Potser la nostra principal errada sigui confondre’ns de pàtria i de bandera. La nostra pàtria hauria de ser la nostra pròpia vida i la nostra bandera la nostra pròpia independència, aquella que ens permeti engegar a tota aquesta colla de farsants i lladres a pastar fang i dedicar-nos al que de veritat és important: treballar en la construcció de la nostra millor versió.

La novel.la Independència narra l’episodi d’una extorsió a l’alcaldessa de la Barcelona d’aquí a quatre o cinc anys. Igual que ja va fer a Terra Alta, Cercas s’avança uns anys i situa la trama en el futur. Potser perquè qualsevol fet històric no es pot analitzar objectivament en el moment que està passant, sinó que cal que passi un temps per poder comptar amb una perspectiva més amplia. Aquests fets històrics són els atemptats de Barcelona i Cambrils, a la primera novel.la, i el Procés independentista, a la segona.

La intel.ligència emocional ja ens ensenya que les emocions s’han de deixar refredar quan ens disposem a prendre qualsevol decisió important. Si ens sentim ferits o atacats, difícilment podrem actuar amb coherència i algú que no hi tindrà cap culpa acabarà pagant per un mal que no ens ha causat. Un proverbi xinés ens recomana que “seiem a la porta de casa nostra i veurem passar la mort dels nostres enemics”. Per aquestes qüestions de control emocionals, els orientals sempre han resultat ser uns grans mestres.

Melchor Marín, el protagonista d’Independència, ha aprés amb els anys a deixar refredar les seves emocions i a esperar que tot es vagi posant al seu lloc i caient pel seu propi pes. La seva vida no ha estat un camí fàcil des de que va néixer. Ha patit masses pèrdues i ha conegut a masses miserables. Però també ha tingut la immensa sort de trobar grans persones que l’han acompanyat i sempre han sabut cuidar-lo i donar-li bons consells. Gràcies a totes elles i al fet d’haver aprés a esperar i a actuar més amb el cap fred que amb el cor calent, aconsegueix liderar la seva pròpia independència, la única a la que pot aspirar una persona, en lliurar-se dels seus propis fantasmes i deixar-los descansar en pau.

 

Estrella Pisa.