Creant Llibertat

Si fóssim una mica més conscients de la rapidesa amb la que es succeeix la nostra vida, potser dedicaríem més temps a tractar de viure-la i menys a esperar a que arribi el moment més propici per acabar fent qualsevol cosa. “No tinc temps”, “Potser més endavant” o “No crec que sigui el moment” són algunes de les excuses que ens inventem per a no haver de decidir-nos a viure situacions noves. Però un altres dels recursos que acostumem a utilitzar sovint per no haver de fer un pas endavant quan ens sentim indecisos és el d’esperar que sigui una altra persona la que decideixi per nosaltres o a que passi alguna cosa que sembla que no acaba de passar mai. Així, en cas d’equivocar-nos, sempre podrem fer recaure la responsabilitat de les conseqüències d’aquesta equivocació en altres persones o en situacions que no podem controlar. Gabriel Garcia Márquez, amb   la seva novel.la El coronel no tiene quien le escriba, va saber crear una trama i un personatge que il.lustren perfectament aquesta

  Des que el món és món, homes i dones s’han hagut d’entendre per tal de perpetuar l’espècie humana. Però aquesta entesa ha estat més una resignació per part de les dones que cap altra cosa. Doncs els homes sempre s’han considerat superiors a la dones i han estat els qui han imposat les seves normes i la seva voluntat sense tenir en compte les necessitats ni les aspiracions de les seves companyes de viatge. Així ha estat durant els segles que ens han precedit, llevat de poquíssimes excepcions en que les dones s’han atrevit a canviar el curs de les seves vides, negant-se a silenciar el seu propi criteri i a desobeir la seva pròpia voluntat. Algunes d’elles ho han fet comptant amb el suport dels seus companys; d’altres pagant la seva gosadia amb la pròpia llibertat o amb la pròpia vida. Els convents i els antics manicomis s’han omplert durant massa temps d’aquestes dones que, tractant de fugir d’un destí imposat pels homes de les seves famílies, han acabat ignorades i oblidades entre els

  Els quaranta anys de dictadura franquista es van fer molt llargs, però a la vegada, és com si s’hagués aturat el temps mentre a la resta d’Europa els nostres veïns s’afanyaven a refer-se de les seves ferides, reinventant-se després de l’horror i depurant responsabilitats entre els qui el van sembrar tant impunement. Al temps que el que quedava de món civilitzat perseguia i jutjava el nazisme, Espanya acollia a alguns dels seus deixebles i els oferia la segona oportunitat que va negar als seus propis fills. Deu ser perquè els criminals es reconeixen i s’ajuden entre ells. Així, el mateix país que els espanyols vivien en blanc i negre es va acabar convertint en el paradís d’algunes de les ments més sanguinàries i maquiavèl·liques que va donar el segle vint. Sota el sol de la costa mediterrània, ex oficials que havien servit a Hitler es reconvertien en empresaris d’èxit, envoltats de luxe i de calers i protegits per les altes esferes espanyoles, mentre la població autòctona patia pe

  Diuen que un nen que llegeix esdevindrà un adult que pensi. Tot i que tampoc faltaran veus que defensin que a viure s’aprèn a base d’hòsties. És cert que ningú no neix ensenyat i que la ingenuïtat del principi és la que ens fa cometre moltes de les errades que acabem pagant després, de vegades amb uns interessos abusius. Però, en aquest sentit, els llibres sempre han estat més un aliat que un enemic, perquè ens han permès avançar-nos als esdeveniments i adquirir coneixements que, per edat i inexperiència, no hauríem pogut aprendre de forma directa. Un llibre sempre s’impregna de la naturalesa de la persona que l’ha escrit. Així, quant més llegim més ens impregnem d’humanitat, coneixent diferents punts de vista, entenent diferents maneres de viure, de sentir, de patir o de morir. Cada cop que obr im un llibre nou és com si obríssim una finestra a una casa que acabem d’estrenar. Potser veurem un jardí, o una muntanya, o una platja, o un bloc de pisos del que ens separi només un estret