La vida "en espera"

Si fóssim una mica més conscients de la rapidesa amb la que es succeeix la nostra vida, potser dedicaríem més temps a tractar de viure-la i menys a esperar a que arribi el moment més propici per acabar fent qualsevol cosa.

“No tinc temps”, “Potser més endavant” o “No crec que sigui el moment” són algunes de les excuses que ens inventem per a no haver de decidir-nos a viure situacions noves. Però un altres dels recursos que acostumem a utilitzar sovint per no haver de fer un pas endavant quan ens sentim indecisos és el d’esperar que sigui una altra persona la que decideixi per nosaltres o a que passi alguna cosa que sembla que no acaba de passar mai. Així, en cas d’equivocar-nos, sempre podrem fer recaure la responsabilitat de les conseqüències d’aquesta equivocació en altres persones o en situacions que no podem controlar.

Gabriel Garcia Márquez, amb la seva novel.la El coronel no tiene quien le escriba, va saber crear una trama i un personatge que il.lustren perfectament aquesta tendència que tenim algunes persones a posar la vida “en espera”.

Portada fins a límits dramàtics, la història que relata Garcia Márquez acaba posant al seu protagonista contra les cordes, però aquest es manté ferm i decidit a no donar-se per vençut i a no perdre l’esperança de rebre qualsevol divendres la carta que porta esperant durant més de quinze anys. Una notificació conforme se li atorga una pensió econòmica que li permetrà tornar a viure, en comptes de sobreviure. Durant aquesta interminable espera ha perdut al seu únic fill i ha vist desaparèixer de casa seva tot el que es podia vendre, fins al punt d’haver d’alimentar-se del blat de moro que li sobra al gall de baralla que es nega a vendre, perquè era del seu fill.

Conscient de la seva desgràcia, espera l’arribada de cada nou dia angoixat i creient que la seva dona i ell no se’n sortiran, però a l’endemà torna a perseverar i ell mateix aconsegueix confiar en la seva renovada esperança, intentant convèncer la seva dona de que el dia menys pensat els canviarà la sort. Però transcorren els dies, les setmanes i els mesos i el carter mai té cap carta per a ell, perquè el coronel no té qui l’escrigui.

Mentre la vida els passa de llarg, els va prenent la salut i fins i tot la carn dels seus cossos, mentre el gall llueix al seu corral, sent un reclam pels nois del poble, que l’ajuden a alimentar-lo per tal d’assegurar-se que participi en la propera baralla de galls i així poder treure un bon benefici de les apostes.

Considerada pel propi autor com la millor de les seves obres, aquesta novel.la curta va ser portada al cinema i al teatre. Però també sabem per l’autor que va haver d’escriure Cien años de soledad per tal que llegissin El coronel no tiene quien le escriba.

Malgrat els anys que han passat des de la seva publicació al 1958 i tenint en compte que la trama transcorre a una població de la Colòmbia rural, que com va ocórrer a Cien años de soledad amb Macondo, també és fictícia en aquesta novel.la, no podem deixar d’identificar aquesta llarga espera que narra Garcia Márquez amb qualsevol història de qualsevol persona que es queda sense ingressos en qualsevol època posterior. També l’actual.

Què som capaços de fer per sobreviure quan les circumstàncies ens obliguen a deixar de viure en unes condicions de mínima normalitat? Quan no tenim diners ni per adquirir el més indispensable per afrontar cada nou dia, quan hem de triar entre pagar els deutes o menjar, què fem: ens resignem a esperar com el coronel o ens arrisquem a buscar altres opcions?

Donada la situació de crisis actual, amb una inflació desorbitada i uns salaris que acostumen a quedar-se massa curts per arribar a final de mes, segur que moltes famílies s’identificarien amb aquest coronel que es passa la vida esperant un miracle.

Quants pensionistes no porten massa temps havent de triar entre pagar una factura de llum que no poden assumir o passar fred a l’hivern o afogar-se de calor als mesos d’estiu?

Quanta gent no diu obertament, quan està davant d’una càmera que l’entrevista per a una televisió, que si paguen la factura de llum no mengen o han de deixar la medicació perquè no poden pagar la farmàcia?

Segur que aquestes persones també esperen un miracle, ja arribi en forma de carta certificada o d’una loteria premiada.

 

Estrella Pisa