Mila, l'ermitana

 

Des que el món és món, homes i dones s’han hagut d’entendre per tal de perpetuar l’espècie humana. Però aquesta entesa ha estat més una resignació per part de les dones que cap altra cosa. Doncs els homes sempre s’han considerat superiors a la dones i han estat els qui han imposat les seves normes i la seva voluntat sense tenir en compte les necessitats ni les aspiracions de les seves companyes de viatge. Així ha estat durant els segles que ens han precedit, llevat de poquíssimes excepcions en que les dones s’han atrevit a canviar el curs de les seves vides, negant-se a silenciar el seu propi criteri i a desobeir la seva pròpia voluntat. Algunes d’elles ho han fet comptant amb el suport dels seus companys; d’altres pagant la seva gosadia amb la pròpia llibertat o amb la pròpia vida. Els convents i els antics manicomis s’han omplert durant massa temps d’aquestes dones que, tractant de fugir d’un destí imposat pels homes de les seves famílies, han acabat ignorades i oblidades entre els murs d’institucions que les han mantingudes mortes en vida.

Sota el pseudònim de Víctor Català es va amagar una escriptora escalenca que es deia Caterina Albert. La Caterina va ser una dona excepcional, que va desafiar les imposicions del seu temps i va saber fer-se un lloc privilegiat en un món d’homes. Al 1905 va començar a publicar la seva novel.la Solitud a la revista Joventud. En aquells anys no era com ara, que tothom té accés als llibres. A banda de que eren considerats articles de luxe, gran part de la població era analfabeta i el seu únic accés a la cultura era a través dels serials de la ràdio o mitjançant el boca orella. La majoria dels autors de l’època publicaven per entregues a alguna revista i després aquests fragments de les seves obres s’anaven difonent en forma de rumors entre la gent, moltes vegades tergiversats.

Solitud ha estat considerada l’obra principal de la Caterina Albert. Una obra que, amb més d’un segle, s’entén molt millor ara que en el moment en que fou escrita. Potser per això hagi recobrat en els darrers anys la seva importància.

Al temps de la Mila, l’ermitana que protagonitza Solitud, les dones no gosaven qüestionar als seus homes. Si tenien la desgràcia de topar amb companys indesitjables, callaven i s’aguantaven perquè sentien que era el seu destí. No podien fer mitja volta i tornar a casa dels pares, com si no hagués passat res. En el cas de la Mila, òrfena de pare i mare, qui havia viscut amb els oncles fins que aquests van morir, no tenia enlloc on tornar, doncs el seu marit s’havia cuidat de vendre la casa on havia viscut amb els oncles i havia malgastat aquests diners que no eren seus.

La història comença amb l’ascens de la Mila a la casa de l’ermita on viurà amb el seu marit. Una casa que s’ubica a dalt d’una muntanya gris i plena de perills. Allà la Mila experimentarà una lenta transformació a través de la solitud que la durà a prendre la decisió més important de la seva vida: triar el seu propi camí.

A l’època que va viure la Caterina Albert, molts dels matrimonis que es celebraven ho feien per conveniència. Bé per preservar les fortunes de les famílies benestants (casant als seus fills amb les filles dels amics que gaudien del mateix estatus) o bé per decisió dels propis nuvis de “recollir-se” abans no se’ls passés l’arròs. Com si un home o una dona que passen d’una determinada edat no tinguessin dret a continuar vivint sols o com els donés la gana. Com si, en el fet de mantenir-se solters o solteres, estiguessin cometent un sacrilegi o un crim imperdonables.

Malauradament, aquesta urgència per contraure matrimoni es va estendre gairebé a totes les dècades del segle XX. Restar sol o sola es considerava una mica contra natura i el divorci, tot i que era un desig a crits silenciats, es veia com una aberració. Però el cas és que, a partir dels anys vuitanta, es va començar a obrir pas entre les ments més recargolades de la societat i moltes dones van poder alliberar-se de les gàbies on havien quedat atrapades mentre creien en prínceps blaus i en promeses buides i molts homes van poder deslliurar-se de càrregues que feia anys que sentien que ja no els pertocaven.

Va ser precisament en aquest context històric dels anys vuitanta quan es va estrenar a Espanya una sèrie sobre el divorci, Anillos de oro, protagonitzada per un Imanol Arias molt jove i una Ana Diosdado esplèndida. En el darrer capítol, ell torna de Nova York amb la intenció de proposar-li a ella d’anar a viure junts, després de que ella hagi quedat vídua. Ella, tot i sent una dona independent que exerceix com advocada, se li avança demanant-li si es casaria amb ella utilitzant arguments propis d’una altra època:

Lola: Tú, ¿te querrías casar conmigo? Yo creo que sería un arreglo bueno para los dos. Quiero decir: tú necesitas alguien que te cuide, no digas que no, y una casa donde ir por las noches, una casa de verdad, no este camerino. Y comer caliente y tener la ropa limpia y dispuesta cuando la busques. Ya sé que yo soy mucho mayor que tú y que te llevo… yo que sé, un disparate… pero eso también tiene su lado bueno porque tú eres muy independiente y, como yo ya vengo de vuelta de muchas cosas, fíjate si no iba a entender… pues no sé, cualquier cosa. Y no me salgas con que tú prefieres vivir solo porque eso no es más que una excusa. Nadie quiere estar solo. Mira, si alguna vez yo te hubiera oído la más mínima intención de buscar una chica buena y formar una familia de esas de tipo “celular”, ya me entiendes: poner casa, tener un niño y una niña, comprar un coche de cuatro puertas, … pues yo seguramente ni se me hubiera pasado por la cabeza, pero como yo sé que eso tú ni borracho, pues pensé que al fin y al cabo, ¿por qué no?

Quiero decir eso, que sería un buen arreglo. Di algo. Ahora sí, di cualquier cosa.

Ramón: ¿Por qué has tenido que hacerme esto?

Lola: No sé, porque todo el mundo se empeña en que me tengo que casar. Y yo no soporto la idea de ver a nadie en el puesto de Enrique.

Ramón: ¿Por qué coño me has tenido que hacer esto precisamente a mí?

Lola: Nadie que no fueras tú. ¡Qué idiotez!

Ramón: Oye Lola, tú no puedes ir por ahí como un gatito diciendo “Por favor, recójame, tengo frío, sea bueno”. Ni tú ni nadie. Eso se acabó. ¡Se acabó! Y el puesto de Enrique no lo sustituye nadie aunque te cases doce veces, porque las personas son irrepetibles y, además, eso de los puestos se acabó, se acabó. El mundo ya es de otra manera. ¿Qué coño me estás diciendo de que me planche las camisas? Oye mira, ¡que les den a las camisas! Y no se dice “familia celular”, tarada. Se dice familia nuclear, lo cual no deja de tener gracia, si te paras a pensar en que se refiere a hombres y mujeres que se aman, que se pasan la vida pensando en cosas muy raras, queriendo a niños que los aman, rodeados de vecinos que también los aman, que cualquier día van a saltar por los aires sin ni siquiera haber llegado a vivir. Y es eso lo que tienes que pensar: en vivir, Lola. Así que deja de asfixiar a tus hijos colgándote de su cuello y, si algún día te cuelgas del cuello de algún señor, coño que sea para decirle “oye que te quiero y quiero vivir contigo”. No para gimotear “soy un gatito herido. ¿Quiere usted ser mi esparadrapo?” A ver, ¿cuántas personas han venido a ese museo de cera donde teníamos el despacho y nos contaban que tenían la vida destrozada, aunque les dieran de comer en caliente y les tuvieran la ropa lista? ¿Cuántas, con su casa preparada y su coche de cuatro puertas, cuántas? Y tú me vienes a mí ahora a contar… Anda, ¡váyase usted a la mierda, señora!

 

Fragment del guió del capítol 13 de la sèrie Anillos de Oro. Televisió Espanyola- 1983

El més sorprenent de tot és que, una estona després d'aquesta conversa, ella marxa de casa d’en Ramon amb el regal que ell li ha portat de Nova York i, a dins d’un munt de caixetes, com si es tractés d’una nina russa, troba una breu carta amb una declaració d’amor i dos anells amb els seus noms. Llavors es retroben i ella entén que tota la seva argumentació era errònia i que vol estar amb ell, no per cuidar-lo, no perquè la cuidi. No per “recollir-se” els dos, sinó perquè s’admiren, s’estimen i es respecten mútuament, al marge de convencionalismes i d’excuses per a no viure.

Tornant a la Mila de Solitud, ella s’allibera de la seva feixuga càrrega justament quan decideix abandonar la casa de l’ermita i a l’ermità. Quan determina baixar de la muntanya per a no tornar, prenent per primera vegada les regnes de la seva vida. Sent conscient de que, per molt sola que es pogués arribar a trobar a partir d’aquell moment, mai tornaria a sentir la solitud que l’havia acompanyada mentre havia conviscut amb la persona equivocada.

Solitud és una novel.la englobada en el corrent modernista que va trencar motlles en el moment de la seva publicació i que ha donat molt a parlar. Si tenim en compte que la Caterina Albert va viure entre els anys 1869 i 1966 i que mai no es va casar, hem d’entendre encara més que adoptés un nom masculí per tal de poder publicar les seves obres amb total llibertat. Hem de pensar que, fins que va arribar la democràcia, una dona a Espanya no podia decidir res sense el consentiment del pare o del marit.

Gràcies al coratge de dones com la Caterina Albert, moltes altres dones hem aprés que la veritable solitud és la de resignar-nos a dur una vida que no hem escollit nosaltres.

 

Estrella Pisa