Lletres en comptes de trets

 

Diuen que un nen que llegeix esdevindrà un adult que pensi. Tot i que tampoc faltaran veus que defensin que a viure s’aprèn a base d’hòsties.

És cert que ningú no neix ensenyat i que la ingenuïtat del principi és la que ens fa cometre moltes de les errades que acabem pagant després, de vegades amb uns interessos abusius. Però, en aquest sentit, els llibres sempre han estat més un aliat que un enemic, perquè ens han permès avançar-nos als esdeveniments i adquirir coneixements que, per edat i inexperiència, no hauríem pogut aprendre de forma directa.

Un llibre sempre s’impregna de la naturalesa de la persona que l’ha escrit. Així, quant més llegim més ens impregnem d’humanitat, coneixent diferents punts de vista, entenent diferents maneres de viure, de sentir, de patir o de morir.

Cada cop que obrim un llibre nou és com si obríssim una finestra a una casa que acabem d’estrenar. Potser veurem un jardí, o una muntanya, o una platja, o un bloc de pisos del que ens separi només un estret carrer per on el sol no es deixa caure massa sovint. Però seran un jardí, una muntanya, una platja o un bloc de pisos completament diferents als que haurem vist fins a aquell moment.

Per similars que ens semblin els escenaris pels que transcorren una novel.la, un poemari o una antologia de relats, les seves trames i els seus personatges sempre ens acabaran sorprenent en algun aspecte i arribarem al final de les seves pàgines havent après quelcom que ens servirà més endavant.

A mi em va atrapar abans la passió per escriure que la passió per llegir. Però amb el temps em vaig adonar que ningú pot donar el que no li ha estat donat. Si no bevia d’altres fonts, difícilment podria arribar a escriure res que mereixés ser llegit per a d’altres persones. La màgia d’escriure és intentar transformar tot el que saps o creus que saps en una història fictícia que pugui resultar creïble per aquells que la llegeixin. I el que sabem o creiem que sabem sempre és el resultat del que hem viscut amb altres persones o del que hem llegit.

Quants més llibres llegeixo, quants més autors descobreixo, més tinc la sensació de que encara no sé res, de que em queda tot per descobrir i de que no em vull aturar en aquest viatge infinit que m’ha permès d’obrir tantes portes dins del meu propi univers que, sense els llibres, mai no m’hauria arribat a adonar ni de que existien.

Escriure pot semblar un ofici de solitaris, però només ho és en la fase creativa. Un cop un llibre es publica, les idees del seu autor esdevenen neurones projectives que viatgen en totes direccions i acaben sinaptant amb tota mena de ments que les acullen i les acaben fent més grans.

En el meu cas particular, aquesta interacció amb altres ments ja comença molt abans de que el llibre vegi la llum, doncs la meva humil incursió al món de les lletres ha estat a través de dues antologies a les que he participat amb altres autors a qui no coneixia abans que comencessin els projectes. Ara estic treballant en la segona, un recull de lletres contra la guerra d’Ucraïna.

Participar d’un repte com aquest és un desafiament que, en un principi, genera molta incertesa. Però la il.lusió per ser capaços de crear un llibre conjuntament partint del no res és massa forta com per deixar-la escapar. Darrere del projecte LETRAS DE PAZ EN TIEMPOS DE GUERRA podreu trobar set autors molt diferents, en la seva majoria poetes, que volem manifestar el nostre rebuig a totes les formes de guerra disparant lletres en comptes de trets.

En aquest modest vídeo intento recollir una petita mostra de l’antologia.

 

Si algú vol adquirir-la, ho pot fer a través del següent enllaç: www.diversidadliteraria.com/letras-de-paz-en-tiempos-de-guerra

 

Una part dels beneficis de la seva venda aniran destinats a una ONG per ajudar als refugiats d’aquesta maleïda guerra.

 

Estrella Pisa.