El silenci dels ocells

 

Els quaranta anys de dictadura franquista es van fer molt llargs, però a la vegada, és com si s’hagués aturat el temps mentre a la resta d’Europa els nostres veïns s’afanyaven a refer-se de les seves ferides, reinventant-se després de l’horror i depurant responsabilitats entre els qui el van sembrar tant impunement.

Al temps que el que quedava de món civilitzat perseguia i jutjava el nazisme, Espanya acollia a alguns dels seus deixebles i els oferia la segona oportunitat que va negar als seus propis fills. Deu ser perquè els criminals es reconeixen i s’ajuden entre ells.

Així, el mateix país que els espanyols vivien en blanc i negre es va acabar convertint en el paradís d’algunes de les ments més sanguinàries i maquiavèl·liques que va donar el segle vint. Sota el sol de la costa mediterrània, ex oficials que havien servit a Hitler es reconvertien en empresaris d’èxit, envoltats de luxe i de calers i protegits per les altes esferes espanyoles, mentre la població autòctona patia penes i treballs per pujar als seus fills sense matar-los de gana.

Paco Bonilla és l’autor de la novel.la El silencio de los pájaros, on narra la història d’un de tants homes que, per intentar poder oferir un futur millor a la seva parella, va decidir marxar a estudiar i treballar a França poc després de finalitzada la guerra civil espanyola. Una guerra civil que només va acabar de cares a la galeria, perquè el terror va continuar durant les dècades següents. El protagonista d’El silencio de los pájaros, Matías, acaba pagant molt car el fet de trobar-se al lloc equivocat en el moment que no tocava, caient en mans de la Gestapo i sent destinat a un camp de concentració. Ell, que a diferència dels seus companys de pis, mai no s’havia ficat en política, es veu convertit en un apàtrida igual que ells i, tot i que sobreviu a la barbàrie, quan alliberen el camp on ha estat confinat tant de temps, es troba amb que no pot tornar a Espanya perquè ha perdut la nacionalitat espanyola.

Tot i que el personatge de Matías es fruit de la ficció, malauradament, la història en va plena de Matías reals, d’homes i dones que van haver de pagar un preu massa alt per conservar la vida i la pròpia dignitat. Els que es van quedar després de la guerra civil, perquè van haver d’aprendre a callar i a mirar cap a un altre costat i els que van marxar perquè no van poder tornar. La maquinària franquista, a través de Ramón Serrano Suñer, ministre d’assumptes exteriors entre els anys 1940 i 1942 i cunyat d’en Franco, es va encarregar de tancar-los la porta als nassos amb declaracions com: “Si no són a Espanya no són espanyols”.

Els ocells van desaparèixer del bosc que havia a prop del camp on intentava sobreviure Matías i no van tornar fins que els forns crematoris no van deixar d’emetre fum. Els exiliats no van poder tornar fins que el dictador va morir i Espanya va començar a recobrar els seus colors.

Quaranta anys de foscor que van silenciar el que havien patit molts espanyols més enllà de la frontera francesa fins al punt de que la existència dels camps que el nazisme havia sembrat per tota Europa era una espècie de secret molt ben guardat al que només hi havien tingut accés molt pocs.

Va ser després de la mort del dictador quan van començar a escoltar-se les veus dels que havien tornat, a través de les seves pròpies paraules o de les lletres de periodistes i escriptors que mai no es van conformar amb les versions oficials. Una d’aquestes escriptores va ser la Montserrat Roig. Gràcies a la seva necessitat de buscar i trobar la veritat, avui en dia comptem amb el millor llegat que ens hauria pogut deixar, el seu assaig Els catalans als camps nazis. També tenim testimonis en primera persona com els de la Neus Català, amb el seu llibre Resistència i el que va escriure amb la Carme Martí, Un cel de plom, o també el de Joaquim Amat-Piniella, K.L. Reich. I, gràcies a historiadors seriosos com Benito Bermejo, hem pogut tenir accés a les fotografies que alguns espanyols, com el fotògraf Francesc Boix, van aconseguir fer dins del camp de Mauthausen i treure-les després amb l’ajut de bones persones que es van arriscar per ells. Llibres, tots ells, que evidencien el que alguns han volgut negar: que aquells camps van existir de veritat i que a ells les persones eren denigrades i exterminades sense cap raó de ser.

A banda d’aquests llibres, he llegit moltes novel.les les trames de les quals estaven ambientades a diferents camps i a diferents països. També alguna ambientada a Dènia amb un personatge nazi (Lo que esconde tu nombre de Clara Sánchez, obra que la va fer guanyadora del Premi Nadal de Novel.la al 2010).

Però El silencio de los pájaros té quelcom que la diferencia de la resta i la fa especial. Potser és la forma com està estructurada, el fet de que l’autor no fiqui els dits a les ferides dels seus personatges i que li deixi el seu espai als lectors, per tal que s’acabin d’imaginar el que ell només insinua. O potser és que el seu protagonista no va de víctima per la vida, sinó que aprèn a adaptar-se a la realitat que es va trobant pel camí i a passar pàgina cada cop que cal fer-ho. Es reinventa una i mil vegades, sent capaç d’apreciar la vida en tots els sentits.

 

Estrella Pisa