Creant Llibertat

  Hi ha gent que neix molt rica i mai li arriba a donar importància als diners, mentre d'altres sembla que mai no en tenen prous i es dediquen en cos i ànima a fer crèixer els bens heretats dels seus pares, oncles o avis. Hi ha gent que neix molt pobra i lluita tota la seva vida per intentar millorar la seva situació. N'hi ha que ho fan conservant la seva dignitat i sense aprofitar-se de ningú, mentre sempre n'hi ha que aprenen de ben petits a mirar només per ells, deixant de banda a tota la resta, fent-los servir de graons per anar escalant posicions fins arribar dalt de tot. I, un cop a dalt, mai més s'enrecorden de qui es va sacrificar per a que ells tinguessin èxit. Ben al contrari, els menystenen i fan veure que mai no els van conèixer. De la mateixa manera, també hi ha gent que, havent nascut molt rica, té un aspecte físic que no llueix, mentre que d'altres persones molt pobres, tenen una bellesa sorprenent, d'aquelles que fan perdre el cap a qui les con

Moltes vegades ens lamentem de que les coses mai no acaben sortint com les planegem. Quan ideem teories tot sembla molt més senzill, potser perquè ens centrem en les idees i no se'ns passa pel cap la possibilitat de que intervinguin variables externes que quedin fora del nostre control. La diferència entre la teoria i la pràctica pot arribar a ser abismal quan aquestes variables externes s'acaben descontrolant de tal manera que la idea inicial que ho va impulsar tot esdevé una burda caricatura del que, finalment, acaba sent el fet en que es materialitza. La política és un bon exemple d'aquest abisme entre la teoría inicial i la pràctica final. Quan un polític busca arribar al poder, el seu full de ruta en va ple de promeses de millorar-ho tot, però quan arriba a tocar poder i és conscient de que les coses des de dalt es veuen de molt diferent manera, s'oblida aviat de les promeses que va fer als mitings i aprèn a nedar i guardar la roba, procurant pels propis intere

L'any 1985 va resultar un any molt important per a mi, perquè, d'alguna manera u altra, la meva sort va començar a canviar. Amb la perspectiva que només pot donar el temps, ara crec que la sort no és quelcom que ens passa o ens passa de llarg, sinó allò que decidim fer nosaltres amb el que ens passa o no ens arriba a passar. La qüestió és que els meus disset anys van ser el punt d'inflexió en la meva manera d'interpretar el món que em va permetre començar a emergir del pou en el que jo mateixa m'havia ficat cercant les respostes a les eternes preguntes que em feia. Aquell estiu vaig conèixer moltes persones interessants al camping on havia començat a treballar com a rentaplats i ajudant de cuina. Però només vaig arribar a connectar, més enllà de la superficialitat de les converses de rutina, amb l'Angel. L'Angel, per edat, podia haver estat el pare de tota la resta, però va ser qui millor em va entendre i a qui jo em vaig sentir més propera. La nostra conn

  Per molt que ens queixem de les nostres vides i per més coses que voldríem canviar, sense atrevir-nos a canviar nosaltres, tots semblem entrenats per fer front al nostre dia a dia sense haver de patir gaire per arribar a concloure cada jornada amb cert èxit. Però quan, de sobte, es gira la truita i ens trobem davant d'una situació tan atípica com una ordre de confinament a casa, com a única forma de lluitar contra una pandèmia que ha posat contra les cordes a tots els habitants del planeta, llavors ningú no sap què ha de fer. Però tothom es creu legitimat per a criticar les mesures que adopten aquells que es disposen a fer alguna cosa. El març de 2020 vam encetar una primavera atípica que ens va privar de les flors, de les olors, de les abraçades i dels petons. A les ciutats creixia l'herba com no ho havia fet en molt de temps, els dies, sense el fum dels cotxes, eren més clars i més nets, les flors esclataven en tota la seva bellesa i els ocells tornaven a cantar sense por

  Deia amb molt d'encert Martin Luther King que el realment preocupant no és la perversitat d'aquells que fan el mal, sinó la indiferència d'aquells que es tenen pels bons. Perquè aquest silenci còmplice és el veritable culpable de totes les aberracions i els horrors que ha hagut de patir la humanitat. Hitler era temible, però només era un home tormentat pels seus complexes d'inferioritat i els seus deliris de grandesa. Defensava una Alemanya utòpica, poblada únicament de bons exemplars de raça ària quan ell era el primer que no encaixava en aquest prototip, doncs era d'estatura mitjana i cabell fosc. Però, sens dubte, se li ha de reconèixer la seva capacitat de convicció. La seva carrera cap al poder va ser meteòrica i, segur d'ell mateix, va voler emprendre un viatge de no retorn cap a la glòria que només havien conquerit antics emperadors que havien arribat a dominar bona part d'Europa. Però, si som objectius, hem d'entendre que cap home pot aconsegu

  La mort d'un ésser estimat sempre ens sacseja com si als nostres peus es comencessim a obrir esquerdes i tot el nostre món estigués en perill d'esfondrar-se. La majoria de les persones, davant d'aquestes pèrdues, intenten seguir endavant, sense aturar el seu ritme després dels primers dies del dol. La vida continua pels familiars i amics d'aquell que ha mort. No es poden permetre el luxe de deixar-ho tot de banda per recrear-se en el seu dolor i intenten no pensar-hi més del que consideren estrictament necessari. Les rutines que portem tots plegats no ens permeten de fer gaires aturades perquè hem cronometrat tant el nostre temps que tractar de reservar-nos una hora per a nosaltres sovint esdevé una missió impossible. Però, de vegades, hi ha morts que ens trasbalsen més que d'altres, sobre tot quan la persona que perdem és algú a qui ens uneix un vicle especial i llavors no hi ha rutina, ni obligació ni necessitat que ens impedeixi desconnectar de tot per permetr