La nena del barret blau

L'any 1985 va resultar un any molt important per a mi, perquè, d'alguna manera u altra, la meva sort va començar a canviar. Amb la perspectiva que només pot donar el temps, ara crec que la sort no és quelcom que ens passa o ens passa de llarg, sinó allò que decidim fer nosaltres amb el que ens passa o no ens arriba a passar.

La qüestió és que els meus disset anys van ser el punt d'inflexió en la meva manera d'interpretar el món que em va permetre començar a emergir del pou en el que jo mateixa m'havia ficat cercant les respostes a les eternes preguntes que em feia.

Aquell estiu vaig conèixer moltes persones interessants al camping on havia començat a treballar com a rentaplats i ajudant de cuina. Però només vaig arribar a connectar, més enllà de la superficialitat de les converses de rutina, amb l'Angel. L'Angel, per edat, podia haver estat el pare de tota la resta, però va ser qui millor em va entendre i a qui jo em vaig sentir més propera. La nostra connexió van ser les lletres. Els dos escrivíem. Ell metafísica i jo poesia.

Després de les primeres llargues converses en una cafeteria propera al camping, vaig anar descobrint que el que ell anomenava metafísica era una novel.la autobiogràfica que havia autopublicat quasi dues dècades abans, passant pel la censura, i que li havia suposat la ruïna econòmica. Volia reescriure-la, com una trilogia. La nostra amistad va nèixer i crèixer entorn a aquesta obra i l'Angel va esdevenir per a mi una persona imprescindible a la meva vida. Quedar cada x temps amb ell per prendre un cafè i xerrar un parell d'hores del que estàvem escrivint era com desconnectar de la realitat grisa de cada dia per permetre'm somiar amb la idea de que un món millor era possible. I vaig començar a ajudar-lo amb el projecte de la trilogia d'"Un niño te acusa".

L'Angel tenia cinc anys al 1937, quan va haver de sortir d'Espanya, en direcció a França, amb les seves dues germanes grans. Molts altres nens van viure el mateix fugint a Anglaterra o a Rússia. Les seves famílies intentaven, així, allunyar-los de la guerra, entregant-los a la Creu Roja o a l'Auxili Social per tal que els procuressin la protecció que necessitaven. Però sortir d'un país en guerra mai no és fàcil i la distància que s'imposa entre aquests nens i les seves famílies pot arribar a fer-se insalvable.

En travessar la frontera a peu, l'Angel carregava amb tres objectes que havia agafat del castell de Requesens on s'havien refugiat uns dies. Eren una manta, un nino i un llibre en blanc. Aquests tres objectes, sense ell sospitar-ho en aquell moment, marcarien la resta de la seva vida. Els objectes, en tres moments diferents del seu èxode, els va acabar deixant enrera perquè no tenia forces per carregar-los.

La manta encarnava la protecció dels pares, el nino el representava a ell mateix, però també als fills que tindria en el futur i el llibre en blanc esdevindria el llibre que acabaria escrivint i que va dotar de sentit la seva existència.

Que els pares pensin que separar-se dels seus fills per tal de protegir-los és el millor per als seus nens, no vol dir que ells ho hagin d'entendre de la mateixa manera.

L'Angel va viure amb una família francesa fins que va acabar la guerra a Espanya i es va sentir molt feliç al costat de la que ja considerava la seva àvia, al temps que sentia que la seva pròpia família l'havia abandonat. El dia que el van obligar a tornar i es va trobar amb una realitat que no tenia res a veure amb la que havia gaudit a França, va desitjar fugir. El seu pare havia mort i la mare no tenia temps per romanços: tenia sis fills per mantenir en un ambient de misèria i ràbia continguda.

Aquests dies, llegint la darrera novel.la d'Ana Lena Rivera, La niña del sombrero azul, no he pogut evitar recordar l'Angel i trobar molts paral.lelismes entre la seva història i la de la Telva, una de les seves protagonistes.

La niña del sombrero azul narra la vida d'una noia humil, la Manuela, que de molt jove comença a treballar de minyona a la casa d'uns aristòcrates que estiuegen a Gijón. Passat un temps es casa amb l'Elíes i deixa de servir als altres per començar a servir al seu marit i a treballar a casa cosint per altres dones per tal d'arribar a final de mes. L'Elíes treballa a una fàbrica de barrets, però el seu idealisme polític el porta a significar-se massa en un periode molt perillós de l'història d'Espanya. Quan neix la Telva, la seva primera filla, la Manuela se sent molt afortunada i procura donar-li a la nena tot el que a ella li va faltar, però esclata la guerra civil i al 1937 l'Elíes decideix enviar la Telva a Rússia per tal de protegir-la, sense l'aprovació de la Manuela.

La Telva, com l'Angel, té només cinc anys. La seva mare li ha fet un barret blau, per tal que no passi fred a la llunyana Rússia i la deixa partir en un vaixell, amb l'esperança de veure-la tornar ben aviat. No sap que passaran més de vint anys fins que la pugui tornar a abraçar.

Les ferides de l'infantesa, si no es treballen a temps, poden arribar a perpetuar-se tota la vida. Per a un nen o una nena, la seguretat és primordial. La figura que els garanteix aquesta seguretat és la dels pares. Amb ells a prop, res de dolent els ha de passar. Els pares sempre tenen la solució per a tots els seus problemes, per abraçar-los quan tenen por després d'un malson; per procurar-los l'aliment, l'abric i els medicaments; per lliurar-los de tots els perills del món i per ajudar-los en tot allò que puguin necessitar.

Quan t'obliguen a abandonar la seguretat del teu ambient familiar, per precari que sigui, t'estan obligant a sentir-te desprotegit per molt que allà on et duguin t'ofereixin el millor. Perquè, per a tu, el millor sempre serà allò que has deixat enrera. Amb el pas del temps, aquest dolor per la separació dels teus esdevé resentiment i arriba un moment en que t'habitues a la teva nova situació i ja no penses en tornar amb els teus, perquè ja no els sents com els teus, sinó com les persones que t'han abandonat a la teva sort, en un país que no era el teu i amb uns estranys que han acabat sent la teva nova família, perquè us han unit les mateixes tragèdies.

Quan vivim situacions traumàtiques només ens pot entendre algú que estigui passant pel mateix i només accepten el seu consol, perquè considerem que només aquesta persona parla realment el nostra mateix llenguatge. La resta només intenten ser amables o dir el que se suposa que han de dir, però sense tenir-ne ni idea del que parlen.

Un adult que no ha aconseguit consolidar una autoestima segura, per molt que intenti donar una imatge de persona forta i independent, sempre arrossegarà desconfiança, tant cap als altres com en ell mateix. En el cas de la Telva, no es veu capaç de dur un fill al món. Potser per por a no saber estimar-lo i a decebre'l com els seus pares la van decebre a ella mateixa. L'Angel va tenir dos fills, però els va acabar abandonant quan eren ben petits. La mare els va haver de fer de pare i de mare, perquè a ell la responsabilitat de la paternitat li va venir massa gran.

Moltes vegades parlem de les víctimes que deixen les guerres i tendim a comptar-les pel número de baixes en els camps de batalla i als camps de concentració, o a conseqüència de les ferides pels bombardejos, o de les venjances dels exaltats. Però no sempre som conscients de les víctimes col.laterals que, dècades després d'acabades aquestes guerres, continuen patint problemes a l'hora de relacionar-se d'una forma sana amb els altres.

La niña del sombrero azul és una novel.la protagonitzada bàsicament per dones. Dones molt diferents entre elles, que tenen en comú la força, l'empenta i la resiliència. Dones que sempre miren cap endavant, malgrat les desgràcies que han hagut de suportar i la intransigència d'aquells que sempre han intentat decidir per elles. La novel.la també és un retrat de l'època històrica que els va tocar viure a les nostres àvies i mares.

Estrella Pisa