Ens volen morts

Moltes vegades ens lamentem de que les coses mai no acaben sortint com les planegem. Quan ideem teories tot sembla molt més senzill, potser perquè ens centrem en les idees i no se'ns passa pel cap la possibilitat de que intervinguin variables externes que quedin fora del nostre control.

La diferència entre la teoria i la pràctica pot arribar a ser abismal quan aquestes variables externes s'acaben descontrolant de tal manera que la idea inicial que ho va impulsar tot esdevé una burda caricatura del que, finalment, acaba sent el fet en que es materialitza.

La política és un bon exemple d'aquest abisme entre la teoría inicial i la pràctica final.

Quan un polític busca arribar al poder, el seu full de ruta en va ple de promeses de millorar-ho tot, però quan arriba a tocar poder i és conscient de que les coses des de dalt es veuen de molt diferent manera, s'oblida aviat de les promeses que va fer als mitings i aprèn a nedar i guardar la roba, procurant pels propis interessos i els dels seus, deixant de banda el país i els seus problemes.

A hores d'ara, a ningú li hauria d'estranyar aquesta realitat, doncs en quasi cinquanta anys de democràcia espanyola, l'hem vista clarament reflectida a tots els governs que hem tingut, tant de dretes com d'esquerres. El poder és com un elixir addictiu que ens embriaga i ens transforma en altres persones. Persones que mai vam pensar que seríem, però que acabem essent un cop entrem a formar part dels seus engranatges.

Aquest poder sempre córre el risc d'envolicar-se amb mals majors com la corrupció, la malversació de fons públics o la no separació de poders, deixant al poble cada cop més vulnerable i indefens. Quan aquesta circumstància arriba a creuar línies vermelles deixem de parlar de democràcies per trobar-nos davant de veritables dictadures. És el cas de països com Rússia, Xina, Corea del Nord, Cuba ó Veneçuela, entre molts altres. Aquests cinc tenen en comú que estan governats per règims, podríem dir, d'esquerres, que suposadament defensen als més febles, però que a l'hora de la veritat, els priven de llibertat, els espolien, els fan passar gana, els torturen i els empresonen, tal com va fer la nostra dictadura espanyola, que era de dretes.

En els darrers anys, per la meva feina, he conegut a molts veneçolans i veneçolanes que han arribat a Espanya fugim del règim de Maduro. Tots amb un document vermell de protecció internacional. La majoria són persones amb estudis superiors, que a Veneçuela tenien una vida molt digna abans de que arribés aquest desalmat al poder. Uns eren arquitectes, d'altres metges, alguns tenien negocis o botigues, d'altres treballaven a la banca o com advocats. Tots narren la mateixa por a que els deixessin sense res de la nit al dia, la mateixa dificultat per trobar aliments als comerços o medicaments a les farmàcies, la mateixa inflació disparada, la mateixa inseguretat als carrers i la mateixa angoixa per acabar empresonats per haver caigut en qualsevol del paranys que el règim els parava continuament.

El sentiment de pertinença a un territori és molt fort i de vegades ens pot arribar a fer cometre veritables bajanades, però l'instint de supervivència sempre acaba guanyant la partida. La vida sempre hauria d'estar per sobre de la pàtria, perquè és l'únic que tenim i només cadascun de nosaltres hauria de poder decidir com la viu.

A la novel.la Nos quieren muertos, Javier Moro narra la lluita d'un home i de la seva família per desenmascarar a un autòcrata com Maduro a la Veneçuela dels darrers anys. Aquest home no és cap altre que el líder opositor Leopoldo López.

Narrada no tan sols per l'autor, sinó també pels propis protagonistes, aquesta extensa obra ens relata tot el que ha hagut de suportar el poble de Veneçuela des del 2014 fins ara. La política hauria d'estar al servei del poble i no pretendre que sigui el poble el que acabi sotmetent-se als imperatius dels polítics de torn. Un líder, per tal de ser-ho i mantenir-se al poder, s'ha de guanyar el respecte i l'admiració del poble al que pretén dirigir. Però el més trist de tot és que Maduro, com tants altres de la seva espècie, va aconseguir aquest respecte i aquesta admiració a base de mentides i de culpar a la resta del món de tots els problemes que patia i pateix el poble de Veneçuela.

Designat a dit pel seu antecessor, Maduro no deixa de ser un militar com ho era en Franco. Poden saber molt d'estratègia bèl.lica, però governar un país és una altra cosa. Requereix altres competències i, sobre tot, grans dosis de diplomàcia per establir aliances estratègiques amb la resta de països del món. Més en un moment com l'actual, en una economia globalitzada en la que tots depenem de tots.

Però Maduro, com Chàvez, lluny d'obrir-se al món, el que fa es mantenir-se amb les velles aliances amb els grans pesos pesants del comunisme i declara obertament la guerra a tota la resta de països, als que acusa d'imperialistes i de voler usurpar la riquesa del seu país.

Intentar silenciar les veus dels dissidents és un altre dels trets que tenen en comú tots els règims autocràtics. Comprar o amenaçar als jutges amb la presó també són tàctiques habituals. “O ets amb mi o contra mi, perquè qui mana aquí sóc jo i es fa el que jo dic, sigui legal o no ho sigui. Perquè, a fi de comptes, la llei sóc jo”. Aquest ve a ser el resum del full de ruta d'aquests salva-pàtries que es creuen per sobre del bé i del mal i acaben fent i desfent tot el que els dona la gana. Se senten invulnerables i s'omplen la boca de paraules tan buides com pàtria o llibertat. Però no són conscients de que ells estan deixant sense pàtria i sense llibertat a bona part dels seus paisants.

El llibre de Javier Moro relata de forma ordenada els fets que van acabar portant a la presó al líder opositor. Denuncia les condicions infrahumanes que van haver de patir ell i altres companys del seu partit. També relata la lluita que van dur a terme la seva mare, Antonieta, però sobre tot la Lilian, la seva dona. Juntes es van embarcar en l'odissea de mostrar-li al món el que estava passant a Veneçuela. Gràcies a la seva determinació, es van acabar implicant en el conflicte governs com el dels Estats Units, l'Espanyol i fins i tot el Vaticà.

Però la realitat és que Maduro continua al poder i que un terç de la població de Veneçuela s'ha vist forçada a fugir del seu país i a començar de zero als Estats Units, a Colòmbia o a Espanya, entre d'altres.

Si tanta gent ha de fugir per salvar la vida, molt bé no s'hi deu viure a Veneçuela. És molt trist que un del països més rics de tota Amèrica llatina, hagi d'estar governat per un equip de persones tant ineptes i tan corruptes. Potser si Bolívar, aquest líder al que recorren amb tanta insistència per argumentar tot el que fan i desfan, aixequés el cap, esdevindria el més ferotge dissident d'aquest règim podrit d'ambicions personals, extorsions i mentides.

Estrella Pisa