El perill dels salva-pàtries

 

Per molt que ens queixem de les nostres vides i per més coses que voldríem canviar, sense atrevir-nos a canviar nosaltres, tots semblem entrenats per fer front al nostre dia a dia sense haver de patir gaire per arribar a concloure cada jornada amb cert èxit.

Però quan, de sobte, es gira la truita i ens trobem davant d'una situació tan atípica com una ordre de confinament a casa, com a única forma de lluitar contra una pandèmia que ha posat contra les cordes a tots els habitants del planeta, llavors ningú no sap què ha de fer. Però tothom es creu legitimat per a criticar les mesures que adopten aquells que es disposen a fer alguna cosa.

El març de 2020 vam encetar una primavera atípica que ens va privar de les flors, de les olors, de les abraçades i dels petons. A les ciutats creixia l'herba com no ho havia fet en molt de temps, els dies, sense el fum dels cotxes, eren més clars i més nets, les flors esclataven en tota la seva bellesa i els ocells tornaven a cantar sense por d'apropar-se als indrets que els humans havíem fet només nostres. Però nosaltres ens ho havíem de mirar tot a través d'un vidre i, quan sortíem al carrer, ho havíem de fer amb mascareta, guardant distància i fent interminables fileres per anar a comprar qualsevol cosa que necessitessim.

No sospitàvem en aquells primers dies de pandèmia que aquell malson s'allargaria tant en el temps. Molta gent va haver d'aprendre a marxes forçades a teletreballar i les administracions públiques van aprofitar per imposar als ciutadans que fessin tots els tràmits per internet, fins i tot les visites mèdiques.

La vida ens va canviar del tot i les nostres relacions amb familiars i amics van passar a ser telefòniques o virtuals. Celebrar un Nadal en família va esdevenir un risc que molts vam decidir no assumir, perquè les abraçades podien esdevenir mortals per a les persones grans o les que formaven part de col.lectius de risc.

Però no tot va ser negatiu durant el confinament: molta gent va explorar a fons la seva creativitat i van acabar guanyant-se la vida com a youtubers, tictokers o intagramers. Mai abans s'havien fets tants vídeos sobre pastissos, ganxet, acudits o muntatges d'humor amb animals.

La darrera novel.la de l'Almudena Grandes, Todo va a mejorar, es va gestar durant la pandèmia. L'escriptora treballava en aquell moment en una altra novel.la que pertanyia a la seva sèrie d'Historias de una guerra interminable, quan l'esclat del coronavirus la va fer aparcar aquell projecte i endinsar-se en una novel.la futurista que partia del present tan surrealista que començàvem a viure.

Poc temps després, en una revisió rutinària, li detectarien el càncer que la va acabar matant al novembre de 2022. Todo va a mejorar estava gairebé enllestida, però li faltava el darrer capítol, tasca que va concloure el seu marit, el poeta Luis García Montero.

Acostumada a les novel.les anteriors de l'Almudena, sobre tot les relacionades amb la Guerra Civil i la postguerra, he d'admetre que Todo va a mejorar em va descol.locar des de les primeres pàgines. Senzillament, no sabia com posar-m'hi. Potser perquè la realitat que dibuixa l'autora és esperpèntica i acaba angoixant.

Quan llegim històries ambientades en èpoques passades, per dures que siguin, sentim el consol de que a nosaltres no ens ha tocat viure un moment així. Però, quan el que se'ns relata és una història futura que parteix d'una realitat que acabem de patir tots plegats, ens fa l'efecte de que a nosaltres també ens podria arribar a passar el mateix.

Todo va a mejorar parteix de l'ambició d'un home per fer-se amb el poder, però sense donar la cara. No vol ser president del govern, però sí tria a qui ocupi aquest càrrec per fer-lo servir de titella, governant ell des de l'ombra. Fins aqui, no ens presenta cap novetat. Molts governants, al llarg de la història, han resultat ser simples titelles a les mans de qui realment ha dirigit cadascun dels seus moviments. Tampoc ens hauria d'estranyar que, per aconseguir els seus fins, provoqui molts danys col.laterals en forma d'estranys accidents o dubtosos actes de terrorisme. És el que els governs totalitaris acostumen a fer amb els dissidents: fer-los desaparèixer. Però el que sí ens fa saltar totes les alarmes és que aquest senyor que a la novel.la porta el sobrenom d' "El gran capitán" provoqui una segona, una tercera, una quarta i una enèssima pandèmia per tal de tenir controlada la població.

Una de les seves estratègies per evitar les crítiques és provocar la desaparició d'internet.

Passar d'una dictadura a una democràcia va ser complicat, però ens vam acostumar ràpid. A viure millor de seguida ens habituem. Però passar d'una democràcia a una dictadura encoberta és una altra cosa. Aprendre a viure sense estar connectats a tothora i alhora sentir-nos vigilats i controlats les vint-i-quatre hores del dia pot esdevenir per a moltes persones una veritable tragèdia.

La figura d'"El gran capitan"representa a tots aquells que, en un moment donat, s'han sentit legitimats per creure que tenien el deure d'intentar salvar la seva pàtria i d'intentar arreglar tots els problemes dels seus compatriotes.

Diuen que l'infern és ple de bones intencions. De ben segur que aquest personatge que va crear l'Almudena no tenia intenció de fer mal a ningú quan va començar a gestar la revolució que va acabar liderant. Però els plans mai no surten com els imaginem, perquè a la imaginació no deixem que tinguin cabuda les variables externes i moltes vegades acaben sent aquestes les que fan decantar la balança cap a un costat o cap a l'altre.

Per millorar la realitat d'un pais i tractar de corregir les seves mancanses no tot s'hi val ni tampoc hem d'estar disposats a pagar-ne qualsevol preu. El pensament, per raonable i útil que sigui, deixa de ser vàlid quan s'imposa com l'únic permés. La riquesa de qualsevol pais radica en la seva diversitat de criteris. Quan ens obliguen a confondre'ns en una única veu amb la que, segurament, no ens sentim identificats, ens prenen la llibertat i fins i tot la vida, perquè ens obliguen a viure-la com mai no hauríem volgut fer-ho.

Estrella Pisa.