Bellesa enverinada

 

Hi ha gent que neix molt rica i mai li arriba a donar importància als diners, mentre d'altres sembla que mai no en tenen prous i es dediquen en cos i ànima a fer crèixer els bens heretats dels seus pares, oncles o avis.

Hi ha gent que neix molt pobra i lluita tota la seva vida per intentar millorar la seva situació. N'hi ha que ho fan conservant la seva dignitat i sense aprofitar-se de ningú, mentre sempre n'hi ha que aprenen de ben petits a mirar només per ells, deixant de banda a tota la resta, fent-los servir de graons per anar escalant posicions fins arribar dalt de tot. I, un cop a dalt, mai més s'enrecorden de qui es va sacrificar per a que ells tinguessin èxit. Ben al contrari, els menystenen i fan veure que mai no els van conèixer.

De la mateixa manera, també hi ha gent que, havent nascut molt rica, té un aspecte físic que no llueix, mentre que d'altres persones molt pobres, tenen una bellesa sorprenent, d'aquelles que fan perdre el cap a qui les contempla.

A la novel.la El valle de los arcángeles, Rafael Tarradas Bultó ens dibuixa molt bé tots aquests tipus de persones, en una trama ambientada al darrer terç del segle XIX, a la Barcelona dels palauets que es feien construir aquells que havien fet fortuna a l'altre costat de l'Atlàntic i a la Cuba que estava a punt d'esclatar en una revolució que l'hauria d'encaminar fins a la seva independència al 1898.

Fer-se rics amb el treball dels altres pot semblar poc ètic, però és el que la humanitat ha vingut fent tota la vida. Per tal que els pobres puguin subsistir, necessiten que algú els compri les seves hores de treball diàries i per tal que els rics puguin mantenir el seu patrimoni i fer-lo crèixer necessiten del treball dels altres. Un exemple molt clar el tenim a la història del rei Mides. Podia estar forrat d'or, però l'or no es menja. Per poder tenir aliments al rebost de la cuina, algú haurà hagut de conrear els camps per recollir les verdures i les fruites, algú haurà d'haver sortir a pescar o a pasturar amb els animals, cuidar els galliners, sacrificar els animals per tenir la carn. El mateix passa amb la roba que vestim, els productes d'higiene personal que utilitzem o els mobles que ens fan la vida més còmode. Algú els ha de fabricar, per a que després altres els venguin i tots en podem gaudir.

Tot, absolutament tot, es susceptible de ser venut o comprat. Però, quan el producte amb el que es comercia és un ésser humà, la cosa canvia. Els límits es traspassen, les línies vermelles s'encenen.

El valle de los arcángeles no és només la història d'una ambició sense mesura que es va gestant en la ment perversa d'una dona que neix molt pobre, però també molt maca. És sobre tot una d'aquestes històries que ens hauria d'avergonyir com a éssers humans. Perquè del fons de tot el relat sura l'esclavitud, una pràctica molt estesa no només a la Cuba del segle XIX, sinó també a la resta de colònies que encara conservavan nacions com Espanya.

Potser pels senyors que vivien a aquells palauets del Passeig de Gràcia de Barcelona era tot un orgull presumir de les plantacions de canya de sucre que tenien a la Gran Antilla mentre conversaven amb aquells que consideraven els seus igual, a les luxoses festes que organitzaven o als entreactes del teatre o de l'opera. Però, per a que ells visquessin aquella realitat paral.lela als seus particulars móns, molts altres homes, dones i nens havien de viure tota la seva existència de genolls, treballant fins a l'extenuació a canvi d'un míser àpet al dia i de ser humiliats i vexats dia sí i dia també.

Molt sovint deixem que els arbres ens impedeixin de veure el bosc. Ens quedem a la superfície de tot plegat i ens excusem en la premisa de que acabem fent el que fa tothom. Tenim una facilitat vergonyosa per convèncer-nos de que, si tothom actúa de determinada manera, nosaltres també ho hem de fer. Normalitzem masses coses amb una lleugeresa que fa por. Tant ens costa qüestionar-nos una mica les coses que anem a fer? Perquè ho faci tothom, no vol dir que allò estigui ben fet, no vol dir que no sigui un abús, una indecència, un delicte.

Tot i que va arribar un punt en que a Cuba es va prohibir el comerç d'esclaus, la pràctica va continuar i les autoritats no es pronunciaven sobre el que s'havia de fer amb els esclaus que ja tenien les plantacions. Feien el que han fet tants d'altres en situacions equiparables: mirar cap a un altre costat, defensar a qui els omplia les butxaques a canvi del seu silenci.

Intentant solucionar el problema de la manca d'esclaus, donada la impossibilitat de comprant-ne més, a una de les protagonistes d'El valle de los arcángeles se li acut la maquiavèl.lica idea de posar en marxa una "granja de negres", amb la finalitat de produir els seus propis esclaus. Per aconseguir el seu propòsit, habilitita un magatzem amb llits on tanca per la força a sis esclaus i a vint-i-quatre esclaves, obligant-los a procrear. Cadascun dels homes havia de deixar embarassades a quatre dones. Aquells que no ho aconseguien eren severament castigats.

Aberracions tan greus com aquesta, quan venen de la ment d'una persona que ha nascut en la misèria, ens haurien de fer pensar quant de mal pot arribar a fer la inseguretat en un mateix. No hi ha ningú més perillós que aquells que han après a colpejar els primers per por a ser atacats, encara que la persona que tinguin al seu davant només pretengui donar-los la mà per ajudar-los.

Al llarg de les 648 pàgines que té El valle de los arcángeles, trobarem personatges de tota mena. Els uns més humils i humans; d'altres més despreocupats. Alguns plens d'odi i impulsats per la venjança, d'altres disposats a perdonar pel bé de tots plegats. Però cap tan pervers com el que encarna la impostada Isabel Palau, una dona feta a ella mateixa, però partint dels recursos equivocats: la mentida, l'assassinat, l'enveja i l'ambició sense límits.

Estrella Pisa