Creant Llibertat

  Durant els darrers dies m'ha atrapat la lectura del nou llibre de Javier Cercas, El loco de Dios en el fin del mundo. Com bé diu ell mateix, ben avançat el llibre, potser no som els lectors els que llegim els llibres, sinó que són els llibres els qui ens acaben llegint a nosaltres. Com el seu autor, em considero atea des de l'adolescència i, cada any que passa, estic més convençuda de la meva incredulitat. Però això no treu que no m'hagi interessat per descobrir el que diferents religions intenten oferir-nos des que el món és món i els humans ens movent sobre la capa de la terra. Sempre m'he preguntat per què les persones que decideixen consagrar la seva vida a Déu, han d'acabar renunciant a tenir la seva pròpia família i una professió que els permeti guanyar-se la vida, al marge de la seva fe i d'intentar fer el bé, ajudant a qui els necessiti. Per què els representants a la terra del fill de Déu, que era un home humil i entregat als més febles, han hagut...

  A totes les èpoques històriques, els humans hem pecat dels mateixos mals: l'enveja i l'avarícia. Mai no hem tingut prou amb el que teníem i sempre ens ha mogut la febre d'aconseguir molt més. Si el veí tenia millors terres, millors animals i una dona més bonica que la nostra, no teníem cap mena d'escrúpul a l'hora d'intentar prendre'ls-hi, ni de llevar-li la vida, si tractava de defensar-se. Ha estat així des de temps immemorials i, malauradament, encara ho és.  Ara no ens barallem amb les mans ni a cops de pal o a pedrades com antigament, però ho fem amb altres armes més afilades, com ho són els rumors, les fake news o el desprestigi. Una veu malintencionada pot arribar a fer caure a qualsevol persona, per important que sigui, si l'emissor del missatge compte amb un bon poder de convocatòria i de convicció. Res no és el que sembla, però moltes vegades les aparences passen molt per sobre de la veritat, fent-la empetitir i enmudir per sempre. Al segle ...

  "Un anunci és la vida millorada. En vint segons t'explica el problema i la solució, d'una manera bonica". De vegades pensem que els espais publicitaris són del tot innecessaris, doncs ens tallen els programes o les pel.lícules que estem veient, just en el moment més interessant i ens fan perdre el fil. Per evitar aquests anuncis, la gent contracta plataformes audiovisuals de pagament, on veu el que vol i quan ho vol. Però aquests anuncis no són només a la televisió, sinó que els trobem per tot arreu: als diaris, a les revistes, a les xarxes socials, als espais de notícies a internet i fins i tot al nostre correu electrònic i al mòbil. Els anuncis serveixen per intentar vendre'ns allò que, possiblement, no necessitem, fent-nos creure que ens canviarà la vida. Cada cop és menys estrany trobar persones que assegurin que l'únic que paga la pena veure a la televisió són els anuncis, perquè cada vegada aconsegueixen sorprendre'ns més. Quan ens pot semblar ...

  Espanya és un país sembrat de paradoxes que no deixen de sorprendre'ns als propis espanyols ni de desconcertar a aquells que ens miren des de l'altre costat de les nostres fronteres. Sempre hem estat peculiars, potser perquè som el resultat de moltes barreges culturals i de massa sang vessada a camps de batalla que han esdevingut un malson, no només pels qui van haver de recórre'ls i patir-los, fusell en mà, sinó també pels que van nèixer generacions després amb el verí inoculat de la tragèdia. L'educació és la base sobre la que s'acaba aixecant una persona, una societat, un país. Aquesta no es nodreix només dels coneixements que ens proporcionen els llibres i l'experiència d'aquells que ens han precedit, sinó també de les emocions, dels records, dels valors i de les actituds que ens han transmés, com una valuosa herència que no sempre sabem gestionar i que, de vegades, se'ns escapa de les mans. Caure mort a un camp de batalla és una veritable tragèd...

  S'han escrit i es continuen escrivint moltes novel.les relatant episodis de la guerra civil espanyola, però cada cop que llegeixo una de nova, tinc la sensació que m'estan explicant una història que, partint dels mateixos fets generals que he llegit a tantes altres, esdevé una visió totalment diferent del que van patir els nostres pares i avis. Com va escriure amb tant d'encert Gabriel Garcia Márquez, la vida no és la que vam viure, sinó la que acabem recordant. A Espanya es van prohibir fins i tot els records, durant quatre dècades eternes de por i de silenci. Fins ben entrada la democràcia, els descendents d'aquells pobres joves que van haver de fer la guerra no ens hem pogut fer una idea aproximada del que van haver de patir ells i les seves famílies. Fins llavors s'havia imposat una versió oficial que maquillava uns fets que avergonyien massa als qui es van considerar els guanyadors d'un conflicte que ells mateixos havien provocat amb un cop d'estat. ...

Més sovint del que ens imaginem, molts nens i adolescents pateixen ensurts que, de vegades, es queden només en un moment d'angoixa i patiment que s'acaba esvaint sense més conseqüències. Però, en ocasions, acaben convertits en un autèntic malson per a les seves famílies. Nens que surten a jugar i ja mai més tornen a casa. Adolescents que queden amb amics i mai arriben al punt de trobada. Pares que es pregunten què hauran fet malament, si els seus fills hauran marxat de forma voluntària per allunyar-se d'ells, si hauran patit algun accident i estaran malferits a qualsevol racó o si estaran en mans de persones sense escrúpuls. La incertesa de no saber si un fill és viu o mort inocula tanta angoixa en la ment d'aquells que la pateixen que pot arribar a distorsionar-los completament el seu sentit de la realitat. L'escala de les seves prioritats perd completament el sentit i l'únic que importa és intentar recuperar la persona estimada, al preu que sigui i com sigui....