Terra de sang i por

 

A totes les èpoques històriques, els humans hem pecat dels mateixos mals: l'enveja i l'avarícia. Mai no hem tingut prou amb el que teníem i sempre ens ha mogut la febre d'aconseguir molt més. Si el veí tenia millors terres, millors animals i una dona més bonica que la nostra, no teníem cap mena d'escrúpul a l'hora d'intentar prendre'ls-hi, ni de llevar-li la vida, si tractava de defensar-se. Ha estat així des de temps immemorials i, malauradament, encara ho és. 

Ara no ens barallem amb les mans ni a cops de pal o a pedrades com antigament, però ho fem amb altres armes més afilades, com ho són els rumors, les fake news o el desprestigi. Una veu malintencionada pot arribar a fer caure a qualsevol persona, per important que sigui, si l'emissor del missatge compte amb un bon poder de convocatòria i de convicció. Res no és el que sembla, però moltes vegades les aparences passen molt per sobre de la veritat, fent-la empetitir i enmudir per sempre.

Al segle tretze, entre Espanya i França va existir un territori conegut com el Languedoc (llengua d'oc) on semblava que els homes i les dones podien ser més lliures que els seus veïns francesos i espanyols. Era una terra fronterera i el rei de França no li prestava la mínima atenció, perquè estava molt entretingut batallant contra Anglaterra. Espanya era un mosaic de regnes i reialmes, cadascún embarcat en els seus propis interessos i moltes vegades enfrontats els uns amb els altres. La guerra era l'activitat per excel.lència entre aquests reis i els seus nobles, on intervenia també l'església, doncs hi havia massa poder en joc i no volien perdre cullerada. Mentre ells gaudien d'una existència regalada, eren els seus pobles i la seva gent, els qui es desagnaven en cada enfrontament i es morien de gana quan venien maldades.

Els matrimonis dels reis eren concertats, pràcticament des que neixien o eren molt nens, responent a la necessitat dels seus progenitors de refermar noves aliances amb altres regnes, reialmes o cases nobles. Fou el cas del rei Pere II d'Aragó, anomenat el catòlic, casat amb Maria de Montpellier, aliança que li permetia ser rei a moltes terres del sud de França. Un rei absent, perquè tenia masses fronts oberts en altres territoris.

A la novel.la Tierra sin rey, Luis Zueco ens dibuixa els escenaris i els personatges històrics que van culminar en la batalla de Muret, al 1213, on Pere II el catòlic perdria la vida i la corona d'Aragó veuria com s'esvaïen els seus somnis d'expansió.

A totes les guerres, aquells que les provoquen, han de buscar un culpable per tractar de justificar-les. Mai no reconeixen la seva responsabilitat en l'esclat dels conflictes ni tampoc el seu fracàs en la diplomàcia. Sempre és millor llençar pilotes fora i fer recaure les culpes en aquells que, no fent mal a ningú, de sobte es converteixen en els enemics de tots.

En aquesta història que ens relata Luis Zueco, aquests caps de turc no foren altres que els càtars, anomenats "bons homes".

De sobte eren al punt de mira de tots aquells que decidiren fer-los servir de pretext per netejar Occitània d'heretges. La realitat és que buscaven una excusa per desposeïr als senyors d'aquelles terres de tot el que els pertanyia per repartir aquests béns tan preuats entre senyors desterrats d'altres regions i destacats membres de l'església que s'havien sumat a la croada que el papa Inocenci III havia convocat contra la suposada heretgia.

A cops d'espasa, foc i màquines de guerra, nobles sense honor, mercenaris d'altres terres, caballers d'ordes religioses i voluntaris que buscaven una oportunitat per espantar la misèria, s'endinsaven en una terra que havia esdevingut de sang i por pels seus pobladors.

Algunes persones, quan acumulen poder i béns materials, s'acomoden tant en la seva plàcida vida que es tornen molt paranoiques. Temen que algú pugui arribar a fer trontollar tot el seu castell de vanitats i semblen disposades a fer el que calgui per evitar-ho.

A la novel.la de Luis Zueco apareix un personatge que va existir realment, Arnaldo Amalarico, llegat papal i arquebisbe de Narbona. Un home que, en nom de Déu i de la fe cristiana, va cometre els pitjors actes contra homes, dones i criatures innocents, només per por de que la seva forma d'entrendre la vida s'estengués a més persones i els fonaments de l'església oficial poguessin desfer-se.

Al llarg de l'història dels humans, quants personatges com aquest no hauran provocat infinitat de tragèdies?

La trama de la novel.la de Luis Zueco acaba al 1244, quan el castell de Montségur és assaltat pels inquisidors i els darrers càtars que hi vivien van sortir sense oposar resistència i ells mateixos es van immolar a les fogueres que els seus perseguidors els hi havien preparat. Però el seu missatge ha arribat fins als nostres dies.

La religió catòlica, malgrat totes les guerres i tots els conflictes en que ha estat involucrada al llarg de tants segles, s'ha mantingut com una de les més importants del món. Però, el que prediquen els seus actors, es correspon realment amb el missatge que hauria volgut Jesús que ens arribés?

"És més fàcil trobar una agulla a un paller que un ric entri al regne del cel". Aquesta és una de les màximes que se li atribueixen a Jesús. Què en pensaria si veiés als seus màxims representants habitant el país més ric del món, envoltats de luxe i permetent genocidis i genocides a tants indrets del món?

Què hauria pensat d'aquells homes que, emparant-se en la creu, cremaven innocents a les fogueres?

Tierra sin rey és una d'aquelles novel.les que t'obren els ulls perquè et fan pensar i qüestionar-te moltes coses. Podria ser perfectament la lectura prèvia a Historia del rey transparente, de Rosa Montero, ambientada a Montségur i amb aquells pobres darrers càtars com a protagonistes.

Aquells que estan fets d'enveja i d'ambició sempre tenen por dels llibres que no s'han atrevit a llegir, no sigui que poguessin aprendre a despertar-se i a entendre la vida d'una forma menys destructiva.

Estrella Pisa.