De cases i persones buides

 

Espanya és un país sembrat de paradoxes que no deixen de sorprendre'ns als propis espanyols ni de desconcertar a aquells que ens miren des de l'altre costat de les nostres fronteres. Sempre hem estat peculiars, potser perquè som el resultat de moltes barreges culturals i de massa sang vessada a camps de batalla que han esdevingut un malson, no només pels qui van haver de recòrre'ls i patir-los, fusell en mà, sinó també pels que van nèixer generacions després amb el verí inoculat de la tragèdia.

L'educació és la base sobre la que s'acaba aixecant una persona, una societat, un país. Aquesta no es nodreix només dels coneixements que ens proporcionen els llibres i l'experiència d'aquells que ens han precedit, sinó també de les emocions, dels records, dels valors i de les actituds que ens han transmés, com una valuosa herència que no sempre sabem gestionar i que, de vegades, se'ns escapa de les mans.

Caure mort a un camp de batalla és una veritable tragèdia, més quan aquest fet ha tingut lloc en el decurs d'una guerra entre germans que mai no s'hauria d'haver produït. Però, si ho pensem fredament, hi ha alguna guerra que hagi tingut o tingui sentit?

Totes esclaten per una manca d'enteniment entre aquells que les provoquen. Les dues parts cometen la mateixa errada: creure que guanyaran la guerra i podran sotmetre a l'altra per la força. Però a cap dels dos caps quadrats que assumeixen el comandament dels seus particulars bàndols els importa un rave el que haurà de patir el poble que s'estan disputant. De la mateixa manera mataran, violaran, humiliaran i silenciaran a tots aquells que es trobin al mig del seu camí i no els tremolarà el pols a l'hora de disparar el seu fusell contra el seu propi germà. Així de brutals són totes les guerres. Així d'insconscients i despiatats podem arribar a ser els humans.

Deixar-nos arrossegar per un ideal fins a les seves darreres conseqüències ens pot semblar un objectiu molt loable, però no deixa de ser un despropòsit i un acte d'allò més egoïsta, perquè no estem sols al món. Qui més qui menys, tots tenim una família que es pot veure perjudicada per les nostres decisions. De vegades ens convindria més oblidar-nos de jugar a sentir-nos uns heroïs i deixar-nos endur pels sentiments i la responsabilitat cap a aquells que tenim la sort de que ens estimin.

La península de las casas vacías, de David Uclés, no és novel.la més sobre la guerra civil espanyola. Amb un estil narratiu d'allò més original, ens ofereix una mirada nova sobre el que van patir els nostres avis durant aquells tres anys que es van eternitzar regant de sang els camps abandonats i tenyint els rius d'un odi visceral que va deixar als seu pas un reguitzell de cases buides, perquè alguns dels seus habitants morien pels trets i altres per la tristor de la pèrdua, havent de deixar-ho tot enrera els supervivents i fugir cap a un futur d'allò més incert i ple de perills. Moltes vegades no es fugia d'un enemic de carn i ossos, sinó de la gana i de la por de veure morir als fills per no poder oferir-los un troç de pa.

David Uclés comença narrant-nos com era la vida al poble de Jaén del que es originària la seva família poques setmanes abans que en Franco perpetrés el cop d'estat. La seva manera de descriure als personatges i de descriure Jándula, em recorda molt la manera com Gabriel García Márquez ens va convidar a explorar l'univers de Macondo. De vegades, per explicar els episodis més dolorosos que hem viscut en pròpia pell o hem heretat dels nostres avanpassats, gràcies a la memòria dels nostres avis, tenim l'opció de fer-ho camuflant les ferides que encara són obertes, omplint-les de flors, fent volar papallones de vistosos colors sobre elles o congelant les imatges per tal d'estalviar-nos haver de reviure l'horror del que va passar just després. D'aquesta habilitat en diuen fer realisme màgic. Garcia Márquez en sabia molt de fer màgia amb els seus personatges i amb els fets que vivien a les pàgines dels seus llibres. David Uclés també en sap. La península de las casas vacías és sorprenent i màgica. Sent fidel als fets històrics, malgrat que ell mateix reconegui que pugui haver-hi dates capgirades o personatges que moren abans o després del que ho van fer en realitat, ens presenta una crònica dels episodis de la guerra al llarg de tota la geografia espanyola i ens regala la presència de personatges tan importants com els pintors Rafael Zabaleta, Pablo Picasso o Maruja Mallo, els fotògrafs Robert Capa i Gerda Taro, els poetes Miguel Hernández i Antonio Machado o l'autor Miguel de Unamuno, entre molts d'altres.

Aquesta novel.la de set-centes pàgines deixa espai per a fer sentir moltes veus, tant d'un costat com de l'altre. Perquè en aquells anys de bogeria sense límits entre dues Espanyes que es mataven i es buscaven la ruïna entre elles, no només hi havia feixistes i milicians. El que més hi havia eren persones que no s'identificaven ni amb una fe ni amb l'altra. Només volien viure en pau, veure crèixer els seus fills, poder mantenir un sostre sota el que poder viure i menjar a taula cada dia. Però la guerra els obligava a posicionar-se d'un bàndol o del contrari i, en acabar el conflicte, van haver de guardar silenci per por a que les paraules les delatessin i la seva situació encara empitjorés molt més.

Potser per aquesta imposició de por i silenci, les històries de moltes d'aquelles famílies que van veure les seves vides congelades en el temps, han hagut d'esperar fins moltes dècades després per atrevir-se a sortir a la llum a través de la ploma dels seus néts.

Les ferides, si no permetem que cicatritzen correctament, córren el risc de reobrir-se, una i mil vegades. Igual passa amb els episodis dramàtics que atresoren les famílies: si no es comparteixen, si no se'ls permet viure el seu dol, acaben enquistats i passen a la següent generació com una herència enverinada. Les llàgrimes tenen tot el dret del món de ser plorades.

Més trist encara que viure a una península de cases buides, és sentir-se membre d'una família que hagi decidit, a cops de silenci, deslliurar-se de la seva arrel. Si som com som i no d'altra manera és gràcies a tot el que van ser i a com van ser aquells que ens han precedit en el temps. Tots ells són l'arrel que ens manté amb els peus a terra i ens impulsa a continuar vius, fluint amb la sang que van vessar els nostres morts, latent amb les paraules que van florir de les seves veus.

La península de las casas vacías és un tribut impagable a la memòria històrica del nostre país i un reconeixement d'allò més emotiu a tots aquells que van haver de pagar amb les seves vides o el seu silenci els deliris de grandesa de quatre desgraciats que es creien per sobre del bé i del mal, els uns amparant-se amb Déu i els altres procurant només pel seu sant, a qui camuflaven amb el nom de Llibertat.

Estrella Pisa.