Diagonal Manhattan

 

"Un anunci és la vida millorada. En vint segons t'explica el problema i la solució, d'una manera bonica".

De vegades pensem que els espais publicitaris són del tot innecessaris, doncs ens tallen els programes o les pel.lícules que estem veient, just en el moment més interessant i ens fan perdre el fil. Per evitar aquests anuncis, la gent contracta plataformes audiovisuals de pagament, on veu el que vol i quan ho vol.

Però aquests anuncis no són només a la televisió, sinó que els trobem per tot arreu: als diaris, a les revistes, a les xarxes socials, als espais de notícies a internet i fins i tot al nostre correu electrònic i al mòbil.

Els anuncis serveixen per intentar vendre'ns allò que, possiblement, no necessitem, fent-nos creure que ens canviarà la vida.

Cada cop és menys estrany trobar persones que assegurin que l'únic que paga la pena veure a la televisió són els anuncis, perquè cada vegada aconsegueixen sorprendre'ns més. Quan ens pot semblar que ja està tot inventat, van els publicistes i ens demostren que encara els queda imaginació per donar i per vendre.

Explicar una història en vint segons i aconseguir que el públic se la cregui és tot un art. No és gens fàcil condensar en unes poques paraules i uns comptats fotogrames l'essència d'allò que pretens vendre.

La novel.la Diagonal Manhattan, de Xavier Bosch, ens ensenya el que s'amaga darrera d'aquestes campanyes publicitàries. No tot són flors i violes, com podríem pensar. La creativitat no sempre és suficient per arribar allà on un publicista es proposa arribar. De vegades s'han de sacrificar moltes coses importants, havent d'invertir jornades interminables en reunions que no sempre fructifiquen en els resultats desitjats.

La trama comença al 1989 quan l'Edda Leveroni fa vint-i-ún anys i el seu pare, un important publicista de Barcelona, li regala un viatge a Nova York. Un regal que qualsevol noi o noia de la seva edat celebraria donant salts d'alegria, però ella no, perquè coneix al seu pare i sap que el regal porta lletra petita. Només hi ha un bitllet d'anada, perquè el pare preten que es quedi tot un any a Manhattan, treballant com a becària a l'agència de publicitat de la Bianca B. Miller, a qui considera la millor.

Al llarg de les pàgines de la novel.la, s'aniran intercalant les aventures i desventures de l'Edda a Nova York, amb el dia a dia del seu pare a Barcelona. Coneixerem els inicis de la seva agència a la Diagonal, amb el seu soci i padrí de la seva filla. També ens endinsarem en els envolics familiars, les vergonyes amagades i les negociacions, no sempre netes, que han d'arribar a fer amb clients importants que es creuen amb el dret de poder assegurar-se una bona picossada en cada campanya adjudicada a l'agència.

Si pensem que la corrupció és un mal que només afecta a la política, estem ben equivocats. La corrupció es deixa sentir a qualsevol sector, perquè a tot arreu hi ha persones sense escrúpuls que s'aprofiten de la seva posició i de la confiança que algú ha dipositat en elles per fer el seu agost particular.

A l'altra banda de l'Atlàntic, l'Edda també descobrirà les mateixes males arts en el món de la premsa, capaços de traspassar qualsevol línia vermella per a perjudicar la carrera política d'algú amb notorietat, per després desviar l'atenció cap a la seva exdona quan el perjudicat els compra amb diners o amb promeses d'afavorir-los quan arribi al poder. Mentre puguin sortir guanyant alguna cosa, tot s'hi val. La dignitat, l'ètica o el respecte són valors que no els serveixen, perquè no es tradueixen en números verds.

A banda de mostrar-nos els secrets del món de la publicitat, Xavier Bosch també reivindica en aquesta novel.la la igualtat d'oportunitats entre homes i dones i els drets de les persones no heteroxesuals.

De vegades oblidem molt ràpid. Ens adaptem tan fàcilment al que ens resulta bo, que podem arribar a fer-nos la il.lusió de no recordar com era tot abans. Ara molt joves practiquen el que anomenen poliamor i no passa absolutament res, perquè ja ens hem habituat a veure com molta gent expressa la seva sexualitat sense cap mena de pudor. Però no volem recordar que no sempre ha estat així.

Quan s'inicia la trama de la novel.la, l'homosexualitat encara es considerava una malaltia mental. De fet va ser així fins al 17 de maig de 1990. Abans d'aquesta data, no tothom s'atrevia a sortir de l'armari tan lliurement, perquè temia les conseqüències. Més quan es tractava de persones públiques o amb càrrecs importants. Dur una doble vida estava a l'ordre del dia, perquè a ningú li agrada sentir com es qüestionen la seva qualitat humana i la seva feina només basant-se en les seva sexualitat. A qui li pot importar qui es fica al llit amb qui, quan el que està en lloc és si farà bé la feina que se li encomani?

Malauradament, trenta-cinc anys després, encara hi ha gent que pateix aquestes conseqüències, perquè hem avançat en moltes coses, però ens hem entestat en arrossegar masses prejudicis que ens haurien d'avergonyir.

Que trenta-cinc anys enrera, una noia de vint-i-ún anys nascuda i criada a Barcelona aterrés a Nova York, a una agència dirigida i gestionada només per dones, era una revolució en tota regla. Perquè a l'agència del seu pare, les dones vivien una realitat ben diferent: Subordinades a les decisions i els capritxos dels grans homes.

Quan de temps haurà de passar per a que homes i dones puguem gaudir de les mateixes oportunitats en el món laboral i en tots els àmbits de les nostres vides? Quan aprendrem a deixar de considerar que segons què és cosa de dones o cosa d'homes? Quan ens dignarem a aprendre a mirar, senzillament, les persones i a tractar-les com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres?

Tant ens costa?

Estrella Pisa.