Sabates de pluja

 

S'han escrit i es continuen escrivint moltes novel.les relatant episodis de la guerra civil espanyola, però cada cop que llegeixo una de nova, tinc la sensació que m'estan explicant una història que, partint dels mateixos fets generals que he llegit a tantes altres, esdevé una visió totalment diferent del que van patir els nostres pares i avis.

Com va escriure amb tant d'encert Gabriel Garcia Márquez, la vida no és la que vam viure, sinó la que acabem recordant. A Espanya es van prohibir fins i tot els records, durant quatre dècades eternes de por i de silenci. Fins ben entrada la democràcia, els descendents d'aquells pobres joves que van haver de fer la guerra no ens hem pogut fer una idea aproximada del que van haver de patir ells i les seves famílies. Fins llavors s'havia imposat una versió oficial que maquillava uns fets que avergonyien massa als qui es van considerar els guanyadors d'un conflicte que ells mateixos havien provocat amb un cop d'estat.

Llavors es van començar a publicar llibres i a fer pel.lícules i documentals que intentaven netejar la imatge dels perdedors, però que acabaven pecant del mateix que pecaven els partidaris dels guanyadors: la manca d'objectivitat.

Per defensar unes idees no cal criminalitzar les contràries. Per brillar tu, no tens dret a apagar la llum dels altres.

Durant la guerra civil, com abans de que esclatés i després que es donés per acabada, nacionals i republicans van cometre actes d'allò més bàrbars que no tenen justificació possible. En nom d'unes idees dutes als extrems dels seus propis abismes, els uns i els altres van perdre el nord i es van comportar com a veritables feres despiatades. Totes aquelles persones a qui no els va tremolar el pols a l'hora de violar, mutilar o matar altres persones que, fins a aquell moment, havien estat les seves veïnes, tenien pare i mare, potser també parella i fills. Eren estimades pels seus i, segurament, elles també se'ls estimaven, però, dutes per la febre de la ràbia, de l'enveja o de la venjança, no dubtaven en desprendre's de tota la seva humanitat per esdevenir bèsties.

Ni els uns eren tan bons com alguna versió de la història els ha volgut dibuixar, ni els altres tan dolents com ens van inculcar. Perquè a les dues Espanyes va haver-hi persones bones i dolentes. Abraçar una ideologia, o senzillament tolerar-la per tal de no buscar-te problemes, no implica que hagis de combregar amb els comportaments que exhibeixen molts del qui representen aquesta ideologia. Jesucrist va iniciar el cristianisme, però això no implica que hagués d'aprovar tot el que durant més de dos mil anys l'església catòlica ha arribat a fer i continua fent en el seu nom. El mateix passaria amb Mahoma, amb qui va començar l'Islam. Si aquest bon home pogués veure avui les barbaritats que alguns dels seus seguidors han arribat a fer i continuen fent, no es reconeixeria en absolut en aquesta forma tan peculiar d'interpretar el que ell va predicar.

Moltes de les novel.les que s'han escrit sobre la guerra civil s'han enfocat en el bàndol republicà i han arribat al punt d'idealitzar-lo. Però llavors altres llibres escrits amb més objectivitat per periodistes i escriptors que han contrastat degudament els fets que relaten ens han fet veure tot allò que els qui escriuen guiats per una rancúnia heretada prefereixen no saber.

Sovint hem donat per fet que en aquells anys tan grisos que van viure els nostres avis i pares, tothom estava ben posicionat en un bàndol o en el contrari, però oblidem que la majoria de la gent prou feina tenia a mantenir-se viva i a procurar per a que els seus fills no es morissin de gana, com per a dedicar-se a jugar-se la vida per la República o per aquells que havien perpetrat un cop d'estat. Ja prou desgràcia tenien d'haver de separar-se dels seus marits i dels seus fills, quan aquests eren obligats a allistar-se en un bàndol o l'altre, sense tenir en compte el que pensàven ni el que haurien volgut.

Zapatos de lluvia és la primera novel.la de Mayte Magdalena. Tot i narrar una història ambientada en la guerra civil a Madrid, ens dona una perspectiva molt diferent de la que ens han pogut oferir altres autors. La seva protagonista, la Paola, és una noia de poble que arriba a Madrid sent molt joveneta, per fer de minyona a una casa de senyors, on trobarà persones que l'estimaran molt i procuraran pel seu bé, però també d'altres que li faran la vida impossible. Coneixerà l'amor de la seva vida i formarà una família amb ell, en un barri molt humil, a les afores de la capital. Però llavors esclatarà la guerra i tot esdevindrà un malson.

La Paola sempre s'ha caracteritzat per la seva innocència. És una pobra noia que no ha sortit de l'ou i no sap absolutament res de la vida i, encara menys, de política. La seva ingenuïtat arriba a ser tan evident, que en alguns pàrrafs ens pot arribar a semblar no del tot creïble. Però estem parlant d'una dona dels anys trenta, originària d'un entorn rural on néixer dona no sempre és una benedicció pel cap de família, doncs al camp es necessiten mans i si aquestes són d'un home, molt millor. La Paola sap llegir i escriure perquè la seva mare en sabia i la va voler ensenyar. Però no té altres aspiracions que semblar-se a una cosina seva que, anys enrera, també havia marxat a servir a la capital i va tornar convertida en una dona elegant per anunciar-los que es casava i marxava a viure a l'Argentina.

En la seva ingenuïtat, la Paola no és del tot conscient de la realitat del món en el que hi viu, fins que aquesta se li planta al davant i l'arrossega amb tota la seva força. Malgrat la seva feblesa inicial, sap treure tot el coratge que amaga a dins i defensa allò que estima amb ungles i dents, ingeniant alternatives al caos que deixa el seu marit quan marxa a la guerra.

Com tantes altres persones reals en aquella Espanya que havia perdut el seny, la Paola té al marit lluitant amb els republicans i al seu germà gran fent el mateix amb els nacionals. Se'ls estima als dos amb bogeria. Els dos són excel.lents persones, però la guerra els ha obligat a enfrontar-se. La guerra no entén de sentiments. Tot és blanc ó negre. O estàs amb mi, ó estàs contra mi. No caben els matissos ni les bones intencions.

Zapatos de lluvia ens apropa a la cotidianeïtat del dia a dia a una Madrid devastada per les bombes i assetjada per la fam i la misèria. Ens relata el que pot arribar a fer una mare per donar de menjar als seus fills, posant en perill la seva pròpia vida les vegades que calgui.

Una història dura que deixa entreveure el pitjor de l'esser humà, però també deixa espai a ensenyar-nos el millor: la generositat, l'amistat i l'esperança per sobre de tot.

Estrella Pisa.