Titelles

Més sovint del que ens imaginem, molts nens i adolescents pateixen ensurts que, de vegades, es queden només en un moment d'angoixa i patiment que s'acaba esvaint sense més conseqüències. Però, en ocasions, acaben convertits en un autèntic malson per a les seves famílies.

Nens que surten a jugar i ja mai més tornen a casa. Adolescents que queden amb amics i mai arriben al punt de trobada. Pares que es pregunten què hauran fet malament, si els seus fills hauran marxat de forma voluntària per allunyar-se d'ells, si hauran patit algun accident i estaran malferits a qualsevol racó o si estaran en mans de persones sense escrúpuls.

La incertesa de no saber si un fill és viu o mort inocula tanta angoixa en la ment d'aquells que la pateixen que pot arribar a distorsionar-los completament el seu sentit de la realitat. L'escala de les seves prioritats perd completament el sentit i l'únic que importa és intentar recuperar la persona estimada, al preu que sigui i com sigui.

Els pares pateixen sempre, però quan la noia que ha desaparegut és la filla del president del govern, les coses encara es compliquen molt més. Ja no és una qüestió de pagar o no pagar un rescat, sinó que entren en joc altres variables que podrien arribar a qüestionar l'ètica i la responsabilitat cap al seu país del pare de la desapareguda.

La darrera novel.la de Jon Vendon, Títeres, comença amb el segrest de la filla del president de govern espanyol.

Una noia peculiar que no porta gens bé la idea d'haver perdut l'anonimat per passar a estar sota el focus dels mitjans de comunicació. Aquesta popularitat no triada per ella li ha portat problemes amb els seus companys d'institut i l'ha induida a buscar refugi en el món dels jocs virtuals, arribant fins al punt de deixar-se caure per la dark web.

Quan fugim d'una realitat que no suportem, de vegades correm el risc de caure en una altra de molt pitjor. Però no ho advertim a temps perquè necessitem tant que ens diguin allò que volem sentir, que no som capaços de detectar quan ens estan manipulant per dur-nos al terreny que ells volen. Un cop hem caigut de quatre grapes a les seves trampes ja no hi ha volta enrera. Només ens queda lloc per lamentar la nostra ceguesa i per esperar un miracle que ens tregui del forat per on ens hem precipitat.

Títeres és una novel.la breu protagonitzada per en Carlos i en Miguel, dos membres del CNI als qui ja vam conèixer a la segona novel.la de Vendon, El hijo de Caín.

Aquesta vegada, tota la trama transcórre a Madrid, la ciutat on viuen els dos agents i on ha desaparegut la filla del president. Mentre investiguen qui pot haver al darrera del seu segrest, no deixen de succeir-se altres fets sospitosos, com l'atropellament mortal d'un dels seus companys, la desaparició d'empresaris i d'un destacat membre de l'exèrcit espanyol.

Tal com ens té acostumats, Jon Vendon ens manté intrigats fins a la darrera pàgina, fent-nos qüestionar tot el que sempre hem donat per fet.

Què hi ha realment al darrera de tot el que passa diàriament al món? Les notícies que ens arriben a través dels mitjans de comunicació es corresponen realment amb els fets que relaten o són una posada en escena de la versió que a algú li interessa que ens creiem?

La inteligència artificial pot arribar a decidir per ella mateixa manipular-nos a tots plegats per aconseguir els seus propis propòsits? Com seria un món sense humans?

Què no podríem arribar a saber si un dia es desclassifiquessin tots els documents que es guarden als arxius del CNI i es poguessin consultar lliurement per internet? Podríem viure igual de tranquils?

Diuen que la ignorància fa la felicitat i, quan llegeixo històries com aquesta, crec que tenen raó. Prefereixo no saber, a descobrir realitats que no em deixin dormir a les nits.

La nostra realitat diària ja es prou complicada com per a que ens escalfem el cap amb conspiracions contra les que no hi podem fer gaire res.

Els ciutadans de base no deixem de ser com peons en un tauler d'escacs que no li importem a ningú. Som com títers a les mans del poder i ens manipulen cada dia com millor els convé. Tots tenim punts febles i a aquests que no dubten en sacrificar-nos per aconseguir les seves fites els resulta més fàcil del que ens pensem endevinar-los i fer-nos caure en el moment que menys ens esperem.

Però no ens podem permetre fer de la por la nostra guia. No podem deixar de viure per por de morir.

Habitem un món que hem anat fent, generació rere generació, a la nostra imatge i semblança. Tots tenim una part lluminosa i una part fosca, igual que la pròpia vida, igual que els dies, igual que internet. És cert que existeix una dark web on es concentren les ments més perverses del món i qualsevol atrocitat és possible. Però també existeixen espais com la blogosfera, on milers de bloggers comparteixen cada dia el millor que són capaços d'escriure, comentant amb respecte el que llegeixen dels seus companys de comunitat.

Potser arribarà un dia en que els humans ens destruirem entre nosaltres, fins al punt d'arribar a extingir-nos. Però vull creure que encara està molt llunyà.

Estrella Pisa.