Història d'una gota d'aigua

 

Totes les històries parteixen d'un principi, d'un fet inesperat que ens obliga a desviar-nos del nostre camí de cada dia i a començar un de nou. De vegades es pot tractar de la visita d'algun desconegut o d'una persona estimada que retorna després de molt de temps absent a les nostres vides.

En d'altres ocasions, tot pot canviar a partir que arribem a una determinada edat. Als infants se'ls obra un món nou quan comencen a anar a l'escola; a alguns adolescents se'ls pot arribar a enfonsar el món sota els peus quan les hormones els fan dubtar de la seva capacitat pel enfrontar-se a la realitat adulta que els espera; als adults els creixen les responsabilitats en el moment en que s'independitzen de l'entorn familiar o tenen els seus propis fills i els més grans viuen la contradicció d'esperar amb candeletes la jubilació i, a la vegada, tenir por de perdre, de mica en mica, la seva autonomia per començar a dependre dels altres.

Però també hi han històries que comencen a partir d'una tragèdia que no ens afecta només a nosaltres, sinó que també poden afectar a molta més gent: una inundació, l'erupció d'un volcà, una epidèmia mortífera o un atemptat terrorista.

La biologia ens ha ensenyat que la major part del nostre planeta és aigua. Aigua congelada a les glaceres de les muntanyes més elevades i a les regions polars. Aigua líquida als llacs, als rius, als mars i als oceans. I aigua que s'evapora i acaba als núvols, reiniciant una i mil vegades un cicle que la fa eterna.

Nosaltres mateixos, també estem fets d'aigua, però molt sovint ho oblidem i ens creiem molt per sobre de la resta del món al que estem connectats per rius invisibles que ens poden fer fluir amb el nostre present o contaminar-nos amb els nostres traumes.

Una simple gota d'aigua pot fer vessar un got. Ho hem sentit a dir sempre: "de mica en mica, s'omple la pica". Un cop fem vessar el got ja no pot haver-hi punt de retorn. Només ens queda acceptar les seves conseqüències.

A la novel.la Hay ríos en el cielo, Elif Shafak ens narra l'odissea d'una gota d'aigua des de l'antiga Nínive fins a l'actual Londres a través de tres personatges que, aparentment, no tindrien res en comú, però estan marcats per dos rius: el Tigris i el Tàmesis, que els acaben connectant.

El Rei Artur de les Clavegueres i els Ravals neix al segle XIX a la vora del riu Tàmesis, al mig de la porqueria que arrossega l'aigua, i recordarà tota la seva vida el seu propi naixement perquè una gota d'aigua en forma de neu li va entrar a la boca i, d'alguna manera, el va dotar d'una clarividència excepcional. Artur esdevindrà una persona amb una sensibilitat especial que li permetrà sortir de l'extrema pobresa i guanyar cert prestigi.

La Narin neix a Turquia, a una aldea regada pel Tigris, entrat el segle XXI. Perdrà la seva mare sent molt petita i es criarà amb la seva àvia materna i amb el seu pare. La seva religió posarà la seva comunitat al punt de mira de l'Estat Islàmic, patint la persecució i l'extermini dels seus adults i l'esclavitud de les seves nenes.

La Zalika neix a Londres, a finals del segle XX, sent la única filla d'un matrimoni de mestres que moren afogats pocs anys després durant un viatge a Turquia. El seu oncle matern se'n fa càrrec d'ella i la cria com si fos una filla més, però ella arrossega un trauma que li impedirà ser feliç, malgrat convertir-se en una científica dedicada en cos i ànima a estudiar l'aigua.

Les seves vides s'aniran entrellaçant al llarg de la novel.la, fent que tots els detalls cobrin sentit i mostrant-nos com els nostres comportaments, al llarg dels segles, acaben sent tan repetitius. Ensopeguem tantes vegades amb les mateixes pedres que sembla mentida que no ens adonem de les errades que arribem a cometre cada vegada que ens perdem en els plecs del nostre propi melic.

Aquesta història d'una gota d'aigua no neix de la imaginació desbordant de la seva autora, sinó que és el resultat de la seva incursió en moltes pàgines d'història i de ciència natural que li van descobrir als homes i les dones que li van inspirar aquests personatges tan entranyables.

L'Elif Shafak sap com convertir una història tràgica en poesia èpica, tal com feien els antics poetes clàssics. De fet, els tres personatges principals tenen un interés comú: el poema més antic de la humanitat: L'epopeia de Gilgamesh.

Els rius que els recorren per dins fan possible que, en algun punt dels seus respectius cursos, aquests tres personatges convergeixin en un mateix cabdal i les seves vides comencin a fluir cobrant un nou sentit.

Hay ríos en el cielo és una d'aquelles novel.les que, mentre l'estàs llegint, sents que t'està despertant coses per dins. Sents que hi ha noves portes que se t'obren i et conviden a continuar indagant en espais que acabes de descobrir i obrir noves etapes. Et prometen un nou principi de tot plegat, una oportunitat de recórrer un altre camí, d'aprofitar millor la vida, d'anar més enllà en l'exploració del nostre propi univers. 

Són com una gota d'aigua de la que pot esdevenir un món millor.

Estrella Pisa