Viatge a la perifèria de Déu

 

Durant els darrers dies m'ha atrapat la lectura del nou llibre de Javier Cercas, El loco de Dios en el fin del mundo.

Com bé diu ell mateix, ben avançat el llibre, potser no som els lectors els que llegim els llibres, sinó que són els llibres els qui ens acaben llegint a nosaltres.

Com el seu autor, em considero atea des de l'adolescència i, cada any que passa, estic més convençuda de la meva incredulitat. Però això no treu que no m'hagi interessat per descobrir el que diferents religions intenten oferir-nos des que el món és món i els humans ens movent sobre la capa de la terra.

Sempre m'he preguntat per què les persones que decideixen consagrar la seva vida a Déu, han d'acabar renunciant a tenir la seva pròpia família i una professió que els permeti guanyar-se la vida, al marge de la seva fe i d'intentar fer el bé, ajudant a qui els necessiti.

Per què els representants a la terra del fill de Déu, que era un home humil i entregat als més febles, han hagut d'acabar creant tota una organització que, al llarg de dos mil.lenis, no ha deixat de crèixer, ni d'acaparar poder, ni de provocar les més cruentes guerres?

Realment poden representar a Jesús els amos i senyors de l'Estat més petit del món, que, a la vegada, també és el que atresora més riquesa?

Què podria pensar Jesús, si un dia tornés a la terra, veient tot el que han fet i continuen fent molts dels qui es consideren cristians, suposadament, en el seu nom?

Potser el mateix que pensaria Mahoma, si pogués retornar d'entre els morts i veiés el que alguns musulmans han fet i continuen fent en el seu nom, i el mateix que pensaria Moisés si pogués tornar a la terra que va prometre als jueus i veiés el que està passant a la franja de Gaza.

Malgrat no creure en Déu ni en el predicat dels anomenats "homes i dones de Déu", les esglésies sempre m'han atret especialment. No pels símbols que amaguen a dins, sinó per l'art que mostren per fora. La seva arquitectura, els seus vitralls i les seves campanes.

Mai no he sentit la necessitat d'assistir a una missa, ni d'acostar-me a un confessionari. No perquè consideri que no hagi comés errades, sinó perquè jo no les he viscut mai com un pecat. Per a mi les equivocacions són necessàries per poder continuar aprenent i creixent. Si no ens equivoquéssim mai, esdevindríem persones molt avorrides i del tot insuportables.

De la mateixa manera que no necessito creure en Déu per alabar la bellesa dels temples que se li han dedicat, també puc admirar a persones que han decidit consagrar-li la seva vida. I una d'aquestes persones és el Papa Francisco, el primer Papa que ha atret la meva atenció, precisament per la seva humilitat, pel seu anticlericalisme.

Des que vaig descobrir a Javier Cercas, a través de la seva novel.la Soldados de Salamina, he llegit gairebé tot el que ha anat publicant i he d'admetre que, cada nou llibre, m'ha anat sorprenent més. Crec que és un expert en oferir-nos aquell tipus d'arguments que, per més que creiem que el coneixem, mai no ens esperem. En topar-me amb aquest llibre sobre el viatge del Papa Francisco a Mongòlia, no m'he pogut resistir a la curiositat de com enfocaria Cercas aquest nou repte.

Al llarg de les seves 488 pàgines, no només ens endinsa en un viatge a Mòngolia, acompanyant al Papa i a un munt de vaticanistes i periodistes, sinó que ens convida a reflexionar a partir de cadascuna de les entrevistes que manté amb moltes persones molt properes al pontífex i amb els missioners que troba a Ulán Bator.

La novel.la, de no ficció, gira entorn a la pregunta de si, realment, després de la mort ens esperen la resurrecció de la carn i una vida eterna millor que la que estem vivint. Pot semblar simple, però no ho és en absolut, doncs donar una resposta negativa equivaldria a ensorrar els fonaments del cristianisme.

A les seves pàgines, trobem la vida i l'obra de Jorge Bergoglio, un home que es defineix ell mateix com un gran pecador i que té tantes versions d'ell mateix com cadascun de nosaltres, doncs no deixa de ser un ésser humà més, amb totes les contradiccions del món. Però també ens trobem el Javier Cercas més proper, qui no dubta a compartir públicament les seves conviccions i les seves febleses, la malaltia de la seva mare o part de les seves rutines diàries.

El primer, un "loco de Dios" que busca Déu en les persones més humils i allunyades del focus de l'oportunisme. El segon "un loco sin Dios" que busca respostes a preguntes que ningú acostuma a fer. Junts protagonitzen aquesta novel.la que donarà molt a parlar per atrevir-se a dir en veu alta el que molts poden pensar, però no s'atreveixen a reconèixer.

Cobra especial sentit la importància que tenen els missioners, veritables bojos de Déu, que s'han d'enfrontar diàriament a realitats molt adverses, en indrets molt inhòspits, amb recursos molt limitats i jugant-se la pròpia vida per intentar millorar la dels altres.

Llegint sobre ells, he recordat un llibre d'Antònio Gala, que vaig llegir fa uns quant anys, Las afueras de Dios i també una frase que sempre deia el meu pare: "Qui va a missa de 7 va a veure a Déu. Qui va a missa de 12 va a que el vegin".

El meu pare també va ser un "loco de Dios", però ell, a diferència dels capellans, va deixar el seminari on estudiava, va intentar dur una vida com la de qualsevol altre noi de 16 anys, va conèixer la meva mare, es van casar anys després i van tenir tres filles. No sé si va ser la vida o la voluntat de Déu, el cas és que va morir amb només quaranta anys. Mai em vaig creure això de que, quan em mori, el tornaré a veure, però sí he aprés a sentir la seva presència en tot el que visc i gaudeixo.

Estrella Pisa