Les llavors de l'Art i les Revoltes
De vegades la ingenuïtat ens fa
pensar que qualsevol fet inusual que ens succeeix esdevindrà un fet històric. I
ho fem perquè sovint vivim més a prop dels núvols que de la terra. Ens
capfiquem amb la uniformitat de les idees i construïm mons paral.lels, on tot
ha de ser perfecte i just, que res tenen a veure amb la realitat que ens
engloba a tots.
Només cal fullejar una mica les
pàgines de la història per descobrir que les errades que cometen els avis
acostumen a repetir-les els seus nets o els seus besnéts i que aquests últims
viuran els mateixos fets que els primers creient que estant vivint una situació
insòlita que mai abans ha patit ningú altre. Però s'equivoquen, perquè el món
és un gat vell i els humans som tremendament previsibles. Sempre acabem caient de
quatre grapes als mateixos paranys.
Llegint la darrera novel.la
d’Ildefonso Falcones, El pintor d’ànimes, podem fer un recorregut per la Barcelona de
les primeres dècades del segle XX. La situació política era tan inestable com
la que patim ara, però de la mateixa manera que creixien les revoltes, l’art
esclatava a les façanes de la ciutat. Creadors tant importants com Gaudí, Puig
i Cadafalch o Domènech i Montaner donaven vida a projectes modernistes que, en
l'actualitat, són considerats veritables joies que identifiquen la ciutat de
Barcelona arreu del món. El Parc Güell, la Casa Milà, la Sagrada Família,
l’Hospital de Sant Pau, la Casa Amatller o el Palau de la Música són només algunes
d’aquestes icones que van florir al mateix temps, al mig de les revoltes i de
les vagues. Mentre els burgesos gaudien de tota mena de luxes, presumint de
bones vistes al Passeig de Gràcia i segrestant el sol per a ells sols, les
famílies obreres malvivien en edificis foscos i humits, envoltats de misèria i
rebent empentes dels poderosos a tort i a dret.
En aquest escenari transcorren
les vides d’en Dalmau i de l’Emma, dos joves que s’estimen, però cometen
l’errada de creure que no són mereixedors de l’altre. Les idees que van compartir
de nens són les mateixes que els separen de grans i els obliguen a viure massa
temps d’esquenes l’un de l’altre, patint moltíssim els dos pel desamor, però
també per totes les conseqüències que els comporten els seus malentesos. Ell
transformarà aquestes idees en art, elevant-se al cel per baixar després a
l’infern, mentre ella les derivarà cap a la lluita encoratjada pels drets i les
llibertats dels treballadors, posant en risc la seva pròpia supervivència i la
dels seus.
De la mà d’en Dalmau, coneixerem
les principals obres del Modernisme vistes des de dins i a través dels seus
dibuixos i de les seves pintures ens podrem fer una idea aproximada de la
hipocresia que practicaven els religiosos i els burgesos i del que va succeir
durant l’anomenada Setmana Tràgica. I de la mà de l’Emma coneixerem els abusos
de poder no només de l’església i dels representants de la burgesia, sinó també
dels propis ideòlegs del partit al que dedica bona part del seu temps.
-
Llibertat! – es va sentir d’entre el públic. L’Emma
va donar un salt fins al lloc del que provenia la veu.
-
Sí. Llibertat! – cridà- Això és el que estan
aconseguint aquestes dones amb el seu esforç per aprendre: la seva llibertat.
Roben hores als seus fills i a les seves famílies que després treballen per les
nits, mentre la resta dormen, per a poder dedicar algun temps a aprendre a
llegir i a escriure. Només el coneixement les farà lliures.
. . .
-
Només el coneixement ens permetrà alliberar-nos
de les cadenes que ens imposa l’església – cridava l’Emma-, dels conceptes
religiosos que lliguen les ànimes de la gent i la fan sentir culpable i inerme
davant d’un destí marcat per la voluntat divina! No podem conformar-nos amb
aquesta vall de llàgrimes, amb la injustícia, com pretén l’església, com si fos
una prova que, de superar-la, ens raportarà beneficis en aquest més enllà que s’entesten
en fer-nos creure que existeix. La vall i les llàgrimes per a ells. Nosaltres volem
somriure i que els nostres fills s’expressin amb rialles davant la vida. Totes
aquestes falòrnies no són més que invencions per a defensar la seva existència
i els interessos dels burgesos, que són qui els paguen i els sostenen!.
. . .
-
No podem conformar-nos, com pretén l’església,
davant de la injustícia. Hem de lluitar! Dones! – cridà – no permetrem que ens
converteixin en l’instrument de l’església. La instrucció. L’educació. L’Estat
es separa cada cop més de l’església, com succeeix als països del nostre entorn,
i aquesta utilitza l’educació catòlica per a mantenir viva aquesta fe en el seu
Deu. No, en tres deus! Un acte de credulitat absurda que, si no fos per la por
que infonen en els seus seguidors, quedaria com un malefici que no aniria més
enllà que el de creuar-se amb un gat negre- va dir. La gent va esclatar en
riallades- Companys! La cultura ens farà lliures per a evitar la superstició
amb la que pretenen envoltar la nostra vida els capellans i els frares i,
sobretot, per a educar als nostres fills en la virtut, en la llibertat, en la igualtat
i en la fraternitat.
Fragments d’El pintor d’ànimes d’Ildefonso
Falcones – 2019
El pintor d’ànimes narra una
història meravellosa i duríssima a la vegada, amb personatges que semblen tan
reals com la vida mateixa. Però també podem entendre-la com un advertiment del
que ens pot passar si no toquem una mica de peus a terra tots plegats.
Les històries es repeteixen, però
ens costa entendre-ho perquè s’emmarquen en escenaris diferents. Ens enganyem
pensant que, perquè ens comuniquem per xarxes socials virtuals, consumim com si
no existís el demà i no temem ni a deu ni al diable, podem considerar-nos més
llestos i menys manipulables que els pobres dels nostres avis o besavis que es deixaven la vida a les fàbriques o a les mines per sous de misèria que no aconseguien matar-los la gana ni a ells ni a les seves famílies. No ens n’adonem que som igual de vulnerables i estem igual de venuts als poders que regeixen en l’actualitat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada