Quan ens toca perdre

A un dels passatges de la Biblia podem llegir la història d’un faraó que va tenir dos somnis. Al primer hi havien set vaques grasses i boniques que pasturaven a la vora del Nil. Darrera d’elles, però, també havien set vaques magres i lletges que no van dubtar a menjar-se les set vaques grasses. Al segon dels somnis, el que veia el faraó eren set espigues grosses i plenes d’una mateixa tija, darrera les quals  en neixien altres set esquifides, buides i cremades pel vent i pel sol. Les esquifides engolien les set espigues grosses.

Angoixat per aquests estranys somnis, el faraó va consultar tots els endevins i savis d’Egipte, sense que cap d’ells li sabés donar una resposta. Llavors li van parlar d’un jove hebreu, Josep, qui potser el podria ajudar. Quan el va anar a veure i li va explicar els dos somnis, Josep li va aclarir que els dos somnis el volien advertir del mateix: Primer viurien set anys de bonança on la terra seria fèrtil i donaria generosos fruits, però després arribarien set anys de sequera i, amb ells, la fam que esborraria tot record dels anys d’abundància. 

Durant moltes generacions, hem sentit a parlar molt d’aquests set anys de vaques grasses que venen seguits de set vaques magres. De fet, la història de l’economia parla de cicles que alternen anys d’oportunitats i anys de crisis. I la nostra pròpia vida, n’està plena d’èpoques dolces que precedeixen o segueixen èpoques més amargues.

A la novel.la Temps de perdre, la Maria Mercè Roca ens presenta el dia a dia d’una noia que està cansada de perdre sempre i que somnia amb un canvi de vida que li permeti deixar de treballar a la fàbrica,  tenir una casa que no la faci avergonyir davant de les seves amistats i muntar un negoci que no li representi massa feina.

 

Abans d’entrar a casa la Laura s’aixuga les llàgrimes amb les mànigues de l’abric. Treu al cap al menjador només per dir que ja ha arribat i vol esmunyir-se cap a la seva habitació i estar sola; no vol que ningú li digui res, que ningú li pregunti què li passa ni per què plora. Però el seu pare la crida.

Avui el pare de la Laura està de mal humor, el braç li fa mal i se sent invàlid, inútil ja a la seva edat, mossegaria algú de la frustració que sent: ha estat intentant aprendre a escriure amb la mà esquerra i no pot, li costa i se sent humiliat, acabat, impedit. Ha begut una mica; des de l’accident a vegades beu però avui la copa no l’ha calmat, al contrari, està més enrabiat i irritat que mai.

La Laura recula i entra al menjador i pare i filla es miren en silenci. No saben per què, hi ha resseentiment en els ulls de tots dos, unes armes invisibles però sòlides estan dreçades entre un i altre, armes carregades d’un recel vague que només és el pes de dues solituds que no es coneixen i no saben parlar-se.

El pare veu les parpelles inflades de la Laura i un calfred de tendresa li recorre l’espinada: la seva filla petita, la nina dels seus ulls, s’ha fet gran i plora, i ell no sap què fer, es queda mut i quiet, li voldria preguntar què li passa, abraçar-la com quan era petita, dir-li que l’estima i que ell la protegirà de tot. Però no pot dir aquestes coses, no en sap, no les ha dites mai, i calla i només se li acut de preguntar-li amb veu eixuta d’on ve, a aquestes hores, i si li sembla que són hores d’arribar.

La Laura també ha vist el seu pare i entre els ulls entelats l’ha vist vell, per primera vegada ha pensat que un dia es morirà; ha sentit l’olor de conyac que fa l’habitació i li ha vist el braç a sobre del sofà, una mica tapat per un coixí, un braç que sempre cau i sap que perquè estigui on és ara l’ha hagut d’acompanyar amb l’altra mà, i li fa vergonya aquest seu pare que és esguerrat i beu, i de seguida s’avergonyeix de la vergonya que sent. Però tampoc no pot dir res ni fer res i es queda quieta al pas de la porta; dóna una excusa qualsevol amb desànim, diu que té molt de mal de cap i se’n va, i a tots dos els quedarà per sempre la recança de no haber-se acostat.

                             

                 Fragment de Temps de perdre, de Maria Mercà Roca- Editorial Columna- 1999

Es curiós com aquest breu fragment de la novel.la ens pot arribar a explicar tant del tipus de relació que mantenen els seus protagonistes.

Les novel.les, per molt que relatin les vivències de personatges ficticis, sempre estan inspirades en la realitat. En aquelles converses que captem al nostre voltant, en aquelles persones que es compadeixen d’elles mateixes per la poca sort que creuen haver tingut a la vida, sense preguntar-se si no tindran elles cert grau de responsabilitat en tot allò que els ha passat o no els ha arribat a passar mai. I és sorprenent descobrir com, tantes vegades, aquesta realitat pot acabar superant qualsevol ficció.

De vegades volem fugir d’entorns familiars o professionals on no ens acabem de trobar a gust perquè, suposadament, no ens entenen o no ens valoren prou. Tots, en algun moment de la nostra vida, hem considerat que ens mereixem molt més del que tenim i ens hem imaginat marxant de casa, amb una motxilla plena de somnis i disposats a conquerir el nostre propi paradís. Però fugir no és la solució, perquè allà on ens disposem a anar, les nostres pors i els nostres fantasmes ens hi acompanyaran sempre.

Sovint ens queixem de que aquells que més ens haurien d’estimar, ens ho han dit molt poc. Ens hem preguntat mai si el problema no serà que no en saben d’expressar el que senten? En sabem nosaltres de dir-li als altres el que sentim per ells? Tanta por ens han de fer les paraules com per preferir marxar lluny, carregats de malentesos i retrets, abans d’atrevir-nos a fer-nos una abraçada? Pensem-hi.

A mi aquesta novel.la de la Maria Mercè Roca em va fer pensar en com ens podem arribar a complicar la vida quan ens entestem en no acceptar-nos com som ni acceptar als altres com són de veritat. Quan ens quedem en la superfície de les persones i no ens preocupem d’explorar-les més endins. Sentir-nos més lliures també és el resultat de deixar anar totes les paraules que ens empresonen el cor i ens enverinen l’ànima.

 

Estrella Pisa