Un nou començament

Vivim dies estranys. La majoria de nosaltres ens trobem confinats a casa sense saber quan podrem tornar a sortir amb normalitat, per tornar a la feina, per retrobar-nos amb la família i els amics, per tornar a dur els nens a l’escola, per reprendre la nostra activitat habitual. Els que continúen treballant ho fan a contra rellotge, arriscant-se a ser contagiats i a contagiar-ne d’altres als hospitals, als supermercats i botigues de queviures, als grans centres de distribució d’alimentació, a les farmàcies i a les residències de gent gran, entre d’altres.

Som immersos en una situació atípica i gairebé surrealista en la que mai ens hauríem pogut imaginar i de la que no sabem com sortirem el dia que s’acabin els contagis, es recuperin els malalts i fem recompte de tot el que haurem perdut i dels que, malauradament, no hauran sobreviscut a aquest malson.

A la història de la literatura podem trobar molts autors que s’han avançat al seu temps inventant històries apocal.líptiques amb les que ens han volgut ensenyar com creien ells que seria el dia després de que el món patís una gran catàstrofe, una invasió al.lienígena o una tercera guerra mundial que desvastés el món conegut.

Un d’aquests autors fou Manuel de Pedrolo, qui al 1974 va sorprendre als lectors que ja tenia i als que aconseguiria després amb la novel.la Mecanoscrit del segon origen.

La novel.la ens explica la història d’una noia de 14 anys que, després de salvar de morir ofegat a un nen de 8, descobreix que són els únics supervivents d’una amenaça vinguda del cel que ho ha fet trontollar tot, derribant les cases i matant a tothom.

En el seu neguit per mantenir-se vius, l’Alba i en Dídac descobriran que, a banda d’ells dos, només han sobreviscut les aus i els insectes i emprendran una aventura que els durà a recórrer bona part de la costa catalana, la costa blava francesa i part de la costa italiana. Durant el temps que dura el seu periple, no només arreplegaran queviures, sinó també molts llibres que els serviran per adquirir els coneixements que necessiten per continuar endavant amb el seu propòsit de reproduïr-se per perpetuar l’espècie humana en aquest nou començament i per procurar-li a aquesta nova humanitat un llegat que no es perdonarien que es perdés entre les runes i els esquelets dels morts.

Els personatges de la novel.la tenen una força increïble. Lluny de perdre el temps lamentant-se per la desgràcia que han patit en quedar-se orfes i abandonats de la resta del món, l’Alba i en Dídac es determinen amb fermesa a continuar endavant, reinventant-se ells i canviant unes normes que ja no els serveixen per d’altres més flexibles que els permeten sentir-se feliços i amb esperança de tenir un futur.

L’Alba i en Dídac es fan parella i tenen un fill, quan ella té 18 anys i ell només 12. Perquè el que prima per a ells dos és assegurar-se una descendència que pugui conservar el que cal preservar de la nostra espècie humana.

-          Tu creus que ha estat un càstic de Déu, tot això, Alba?

-          És clar que no, Dídac! D’on l’has treta, aquesta idea?

-          Com que de vegades, a la trona, el capellà deia que en aquest poble hi havia molts pecadors i que Déu els castigaría…

-          Això, predicava?

-          Sí. Tu, com que no anaves a missa… Per què no hi anàveu, vosaltres?

L’Alba, el pare de la qual fins i tot havia fet presó sense haver assassinat, robat o estafat mai ningú, va contestar-li:

-          Potser per això, Dídac, per no haver de sentir aquestes prediques.

-          Què vols dir?

-          Que no pot ser que tu i jo siguem els únics justos, Dídac.

El noi va callar, pensarós.

                                                          ***

De vegades el noi feia preguntes que ella no s’esperava, com quan va dir:

-          Així, si un dia ens morim, ja no quedarà ningú?

-          Confio que sí. Quan siguis més gran, tindrem fills.

-          Tu i jo? Vols dir que ens casarem?

I, quan ella assentí, va exclamar amb tota espontaneïtat:

-          Però tu ja seràs vella, llavors!

Ella li va somriure:

-          Ja veuràs com no, Dídac.

                                                             ***

-          Quant de temps deu trigar, un llibre, a fer-se malbé?

-          Vols dir que no es pugui llegir? Suposo que milers d’anys. Confio que, abans que aquests siguin il.legibles, ja hi haurà gent que pugui tornar a fer-ne edicions.

-          I no valdría la pena de mirar de salvar una impremta, també?

-          Sí, una impremta, i d’altres màquines. Ja ho farem, un dia.

                                                              ***

I jo, l’Alba, una mare de divuit anys, em vaig mirar en Mar, que plorava al bressol, i vaig pensar que tot just seria una dona de trenta quan ell en fes dotze. I en el fons del meu cor vaig desitjar ferventment que fos tan precoç com en Dídac, el seu pare; si ho era, encara podria tenir uns quants fills del meu fill…

                   Fragments de Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo- 1974

Novel.les com aquesta ens permeten explorar els racons de nosaltres mateixos que mai havíem ni intuït, perquè no n’havíem sentit la necessitat de fer-ho.

No és fins que no ens trobem immersos en una determinada situació que no sabem com reaccionarem finalment, ni quins mecanismes de la nostra ment serem capaços de posar en funcionament per tal d’enfrontar-nos a l’amenaça que tenim davant dels ulls.

Mecanoscrit del segon origen és només una història de ficció, però el que estem vivim aquests dies ens està demostrant que Manuel de Pedrolo coneixia molt bé la ment humana i sabia de què podiem ser capaços els humans en situacions tan surrealistes com el moment que estem vivint. La generositat de la gent, la creativitat que es regala als balcons de tants habitatges on els veïns es citen cada dia per escoltar la música que toquen alguns d’ells, els aplaudiments als sanitaris, les espelmes enceses pels morts o els voluntaris que, no podent acudir a classe, s’ofereixen per cuidar la mainada d’aquells que han d’anar a treballar o per fer la compra dels avis que no poden sortir de casa.

Sigui quina sigui la tragèdia que ens envolti, sempre arribarà el dia després, el d’un nou començament. Que aquesta esperança no se’ns apagui, per molt negra que ara ens sembli aquesta llarga nit.

Estrella Pisa.