Al pot petit hi ha la bona confitura
Als anys noranta del segle XX la vida ens va començar a canviar en molts aspectes degut a diferents circumstàncies. El final de l’anomenada “guerra freda” va culminar amb la caiguda del mur de Berlín. Els paisos occidentals alliberaven part de la seva tensió, els mercats s’obrien més a l’exterior, moltes grans empreses canviaven de localització les seves plantes de producció per reduir costos i poder ser més competitives, l'accés a internet es començava a generalitzar i a revolucionar la nostra manera de relacionar-nos amb els altres i amb el món, i les persones senzilles es veien forçades a adaptar-se a noves formes de viure i d’entendre els sentiments i els comportaments.
Molts autors de literatura no podien deixar de reflectir en les seves obres tota aquesta transformació social que ens va obligar a reinventar-nos també a nivell personal.
L’any 1991, un professor norueg de qui mai abans haviem sentit a parlar, va publicar la novel.la El món de Sofía, que va tenir un impacte inesperat arreu del món. Mai ningú ens havia explicat la història de la filosofía amb la passió i l’entusiasme que va saber fer-ho Jostein Gaarder.
Més tard, l’any 1994, l’autor brasiler Paulo Coelho ens va emocionar fins a les llàgrimes amb els personatges de la seva novel.la “Vora el riu Piedra em vaig asseure a plorar”.
Aquell mateix any, Isabel Allende, autora de “La casa dels esperits” va compartir amb els seus lectors la vida i la mort de la seva filla Paula a la novel.la que duia per títol “Paula”, trencant-nos el cor, però a la vegada, donant-nos una lliçó de vida i de com sobreviure després d’una pèrdua tan important.
L’any 1994 també va ser l’any en que una altra escriptora a qui no coneixíem a Espanya, la Susana Tamaro, ens va sorprendre amb “Vés a on et porti el cor”.
L’any 1995, Amy tan ens sorpren amb la novel.la “Els cent sentits secrets”, una història apassionant que ens mostra una altra manera d’entendre la vida i les emocions.
Llavors Daniel Goleman va publicar, també al 1995, un llibre que arribaria ser un betseller i que ens acabaria de capgirar la vida a tots plegats. Es tractava de l’obra inqüestionable “Intel.ligència emocional”.
De sobte, totes aquestes veus i moltes d’altres, des de diferents àmbits, ens recomanaven obertament que deixéssim de reprimir les nostres emocions, que les expresséssim sense por i que aprenguéssim a canalitzar-les adequadament per tal de no fer mal als altres ni resultar ferits nosaltres mateixos.
I, al bellmig de tota aquesta explosió emocional, un dia ens vam trobar amb un regal que venia d’Orient i ens l’enviava una desconeguda Arundhati Roy. Es tractava de la novel.la “El déu de les coses petites”, que va guanyar el premi Booker al 1997.
Comparada amb Gabriel Garcia Márquez i amb Salman Rushdie pel seu realisme màgic, aquesta autora india que va estudiar arquitectura i ha escrit guions per a pel.lícules i sèries televisives, ens transporta a l’Índia més encisadora a través d’una prosa on les paraules ens acaronen l’ànima a mida que van penetran els nostres cinc sentits.
Ens narra la història de tres generacions d’una família a l’estat de Kerala, al sud de l’Índia. Alguns dels seus membres acaben dispersant-se al llarg del món i es retroven a la terra natal al cap d’uns anys. A través dels bessons Estha i Rahel, descobrirem un tapís multicolor on veurem barrejats l’amor i la mort, les passions i els tabús, la bellesa i el terror, la lluita per la justicia i la pèrdua de la innocència.
El déu de les coses petites és un cant a l’essència de la vida, als petits detalls que ens passen desapercebuts i a la llibertat que sentim quan ens atrevim a ser nosaltres mateixos.
- Quin paio més simpàtic, aquest home de la Taronjada la Llimonada- va dir Ammu.
- Bah- va dir Baby Kochamma.
- No ho sembla, però és sorprendent, perquè amb Estha ha estat molt simpàtic- va dir Ammu.
- Doncs, per què no t’hi cases? – va preguntar-li tota malhumorada Rahel.
A l’escala vermella s’hi va aturar el Temps. Estha es va aturar. Baby Kochamma es va aturar.
- Rahel – va dir Ammu.
Rahel es va quedar gelada. Es penedia desesperadament d’allò que havia dit. No sabia d’on li havien sortit, aquelles paraules. No ho sabia, que havien niat dins seu. Però ara ja s’havien escapat, i no tornarien a amagar-se en ella. Ara mandrejaven damunt aquella escala vermella com oficinistes d’una seu de l’Administració. Alguns es queden, d’altres seuen i belluguen la cama.
- Rahel- va dir Ammu-. T’adones de què acabes de fer?
Uns ulls esglaiats i un brollador van respondre a la mirada d’Ammu.
- No passa res, no t’espantis- va dir Ammu-. Tu només contesta’m. Te n’adones?
- De què?- va dir Rahel amb la seva veu més humil.
- T’adones de què has fet?- va repetir Ammu.
Uns ulls esglaiats i un brollador van respondre a la mirada d’Ammu.
- Saps què passa quan ofens a una persona?- va dir Ammu. Quan ofens a una persona, et comencen a estimar menys. Vet aquí per a què serveixen les paraules imprudents. Per a que les persones t’estimin una mica menys.
***
- Chacko- va dir Rahel des del seu llit entenebrat- Et puc fer una pregunta?
- Que siguin dues- va dir Chacko.
- Chacko, t’estimes Sophie Mol més que cap altra cosa al Món?
- És la meva filla- va dir Chacko.
Rahel ho va meditar.
- Chacko, és necessari que les persones HAGIN D’estimar els seus fills més que cap altra cosa al Món?
- No hi ha cap llei- va dir Chacko-. Però les persones normalment se’ls estimen així.
- Chacko, per exemple – va continuar Rahel-. Només per exemple, és possible que Ammu s’estimi Sophie Mol més que a mi i a Estha? O que tu m’estimis més a mi que a Sophie Mol?
- Tot és possible, quan es tracta de la Naturalesa Humana – va dir Chacko en la seva veu de Lectura en Veu Alta. I ara parlava a les tenebres, de sobte indiferent a la seva petita neboda de cabells brolladors.- Amor, Follia. Esperança. Joia Infinita.
De les quatre coses que eren Possibles quan es tractava de la Naturalesa Humana, Rahel va trobar que la Joia Infinnata semblava la més trista. Potser per la manera com l’havia esmentat Chacko.
Joia Infinnata. Feia pensar en coses de l’església. En un peix trist i ple d’aletes.
Una arna freda va alçar una pota freda.
El fum del cigarret es caragolava i es fonia en la nit. I l’home gras i la nena petita s’estaven estirats i desperts en silenci.
***
Ara que ja fa anys, Rahel recorda que un dia es va despertar rient d’un sommi divertit d’Estha.
Rahel també té altres records als quals no hi té dret.
Recorda, per exemple, (tot i que ella no hi era) el que l’Home de la Taronjada la Llimonada va fer a Estha al Cinema Abhilash. Recorda el gust dels entrepans de tomàquet… dels entrepans d’Estha, dels que es menjava Estha… al tren correu de Madràs.
I aquestes són tan sols les coses més petites.
De tota manera, ara, quan pensa en Estha i Rahel, són Ells, perquè, separadament, tots dos ja no són allò que Ells eren ni el que se’ls hagués acudit mai que Ells serien,
Mai.
Ara les seves vides tenen unes dimensions i una forma. Estha té la seva i Rahel la seva.
Han aparegut Caires, Fronteres, Termes, Marges i Límits, i s’han plantat com un grup de gnoms als seus horitzons separats. Criatures nanes de llargues ombres que fan les seves rondes a la Fi Borrosa. Sota els ulls s’hi han format unes dolces ulleres, i ja són tan grans com Ammu quan es va morir. Trenta-un anys.
No pas vella.
No pas jove.
Una edat, però, viable i mor-ible.
Fragments d’El déu de les coses petites”- Arundhati Roy - 1997
El déu de les coses petites explica una història que ens desperta els sentits fent-nos experimentar la màgia dels sentiments més secrets, dels silencis més plens de les paraules que mai no s’han dit.
Estrella Pisa
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada