Fam de Justícia i de Llibertat

La història està plena d’episodis tràgics que acaben marcant la vida dels homes i les dones de les generacions presents i futures. El patiment, la pèrdua, el dolor, la ràbia, el deshonor, la humiliació, la derrota o la vergonya són sentiments que s’acaben traduïnt en un aprenentatge que, quan morim, no podem deixar en herència als nostres descendents. Perquè les nostres vivències, la nostra formació i la nostra manera d’entendre el món no té res a veure amb els que ells viuran, ni amb la formació que tindran, ni amb el que arribaran a entendre de tot plegat. El món que nosaltres haurem viscut tampoc serà el mateix món on ells escenificaran els seus moments de joia o de tragèdia. I és per això que els humans no aprenem de les nostres errades, perquè ens deixem confondre per la forma canviant dels escenaris, per l’evolució de les eines i instruments que utilitzem per gestionar les nostres rutines. Ens perdem en les formes i perdem de vista el fons. Per això anem caminant en cercles, de tragèdia en tragèdia, des de la nit dels temps.

Les persones que tenim la mania de llegir llibres d’història, descobrim sovint la similitud que guarden entre sí moments tan allunyats en el temps com les dues primeres dècades del segle XX i les dues primeres dècades del segle XXI. Aquests dies, fins i tot estem comparant la pandèmia de Grip Espanyola que va provocar més de cinquanta millions de morts a tot el món entre el 1918 i el 1919 i l’actual pandèmia de Coronavirus.

Tant un segle com l’altre es van despertar al mig d’un escerari de crisis social i econòmica important, amb una burgesia cada vegada més enriquida a costa de l’esforç d’una classe treballadora explotada al màxim, obligada a treballar moltíssimes hores a canvi de salaris de misèria que només els permetia malviure en habitatges humits, desprovistos de finestres i de les mínimes condicions higièniques.

A Barcelona, al 1888, s’havia celebrat l’Exposició Universal que va donar feina a molts d’aquests obrers i reflectia la bona relació entre la monarquia borbònica i la burgesia catalana. Aquesta exposició va propiciar la remodelació urbanística de la ciutat comtal. El Parc de la Ciutadella es convertiría en el parc més gran de la ciutat, es construirien el Passeig de Colom i el nou moll. L’Hotel Internacional, el Palau de Belles Arts, el Monument a Colom i el Mercat del Born també s’anirien afegint a la llista. I es dotaria d’il.luminació elèctrica als carrers més importants de la ciutat, com la Rambla, el Passeig de Colom o la Plaça de Sant Jaume.

En aquestes millores arquitectòniques i urbanístiques van tenir un especial protagonisme representants de la corrent modernista com Domenech i Muntaner o Gaudí.

Mentre la burgesia celebrava aquesta exposició universal lluint les seves millors gales i respirant aires de grandesa i prosperitat, els obrers treballaven en condicions molt lamentables i es començaven a concienciar de que, continuant així, no arribarien mai enlloc. Es van començar a organitzar en sindicats i partits polítics d’esquerres i anarquistes i la ciutat va començar a presentar dues realitats ben oposades: la que vivien els pobladors dels carrers senyorials i la que patien els que no tenien on caure morts.

Per acabar d’embolicar la troca, al 1898 Espanya va perdre les darreres colònies que mantenia a Cuba i a Filipines, provocant una forta sotragada en l’orgull nacional i unes conseqüències econòmiques considerables, sense oblidar la quantitat de vides humanes sacrificades pel mateix vell motiu de sempre: enriquir més als més rics i humiliar més als més pobres.

Amb aquest brou de cultiu, el que va passar anys després, al 1909, durant l’anomenada Setmana Tràgica, no ens hauria d’estranyar tant. El detonant d’aquesta revolta va ser la mobilització de reservistes per ser enviats a la Guerra del Rif, al Marroc. Els fills de les famílies riques podien comprar la seva exempció, però els més pobres només podien obeïr i deixar-se matar, deixant les dones i als seus fills a la més absoluta misèria.

El poble estava fart de tantes guerres, de tanta sang que haguèssin de vessar sempre els mateixos i es va revoltar. Es van cremar esglèsies, van haver-hi actes de vandalisme de tota mena, molts obrers es van mantenir en vaga i entre 80 i 110 personas van ser assassinades.

Es va obrir un procés militar contra 1925 persones. 5 d’elles van acabar afusellades i 200 van ser desterrades de Barcelona. Unes 2000  més es van exiliar a França.

Des de la literatura, hi ha molts autors que han reflectit a les seves novel.les aquest període de la nostra història. Chufo Llorens n’és un d’ells.

A la seva extensa novel.la “La llei del justos”, al llarg de més de mil pàgines, recrea tots aquests escenaris que es van desplegar a Barcelona entre el 1888 i les dues primeres dècades del segle XX i ens mostra uns personatges apassionats, intrèpits i compromesos amb el seu temps i amb la llibertat.

Germà, recollint-se les cues de la seva levita, es va asseure davant la seva mare en una banqueta entapissada de fosc vellut granat i, refilant-se el bigoti, es va defensar.

- Ja sap vostè com és. Al pare li agradaria que jo m’ocupés dels negocis com ell ho feia al temps del meu avi. Però les coses han canviat, mare, i ja no s’ha de ser el primer en aixecar la persiana de la fàbrica. Els baixells de la Companyia Trasatlàntica van a Amèrica impulsats pel vapor, i el meu senyor pare vol que jo encara hi vagi a vela com els vells bergantins. No passarà massa temps que aquest globus de gas que la il.lumina – va dir assenyalant el quinqué amb la mà- desapareixerà. Ja sap que d’aquí a no res la llum eléctrica que s’ha inaugurata a l’Exposició Universal arribarà a tota Barcelona? Això és la modernitat, mare!- Aquestes darreres paraules les va dir alçant les mans al cel. – Som al segle de les llums! No és quantitat de temps el que es necessita per a portar els negocis; el que es necessita es mà dura i visió de futur que, potser, és el que al meu senyor pare li manca en els temps que corren.

- No parlis així del teu pare, Germà. Ja sap que no m’agrada. Ell ha dut els assumptes de casa d’una manera impecable, ha fet crèixer el que va heredar del teu avi i ha impulsat el de Cuba, que és l’enveja de tots els competidors.

                                                    ***

Les mans de Lluïsa volien anar soles cap a Màxim, però es va contenir. La frese que li va venir a la boca va ser una interrogació absurda: “Però, què t’han fet fill meu?”. En lloc d’això, forçant un somriure, preguntà.

-Com estàs, fill?

-Doncs ja veu, mare, aquí estiuejant per compte de l’Estat!

De tantes coses com volia comunicar-li, gairebé res li venia a la boca.

-Tens una filla preciosa.

Pausa. La veu de Màxim va sortir com d’una caverna.

-Si us plau, no em parli ni d’ella ni de l’Amèlia.

-Però, per què, fill? Això t’ha de donar forces per aguantar tot això.

-No, mare; pel contrari, els dolços pensaments mitiguen l’odi i jo no vull això.

Lluïsa insistí.

-Diu Don Josep Anglada que et podries casar dins de la presó i, llavors seria possible que l’Amèlia et visités amb la nena.

-L’Amèlia sempre será la meva companya. No vull que cap capellà em doni permís ni tampoc vull tornar-me boig aquí dins.

-Però, fill!

-Vostè no ho enten. Aquí únicament es pot resistir pensant en venjar-te d’un sistema corrupte que fa que cada dia els rics siguin més rics i els pobres, més pobres. No sé si em deixaran anar algun dia, però fins a aquest moment viuré sustentat per la rancúnia i l’esperança de poder retornar el mal que m’han fet.

-No pots canviar el món tu sol.

-No es tracta de canviar-lo, mare; es tracta d’acabar amb un per tal que en neixi un altre.

Lluïsa no es va rendir.

-Però, Màxim, tens una filla preciosa i et farà molt de bé coneixer-la… i podríem batejar-la aquí.

-I dona-li al manubri! Sembla que no m’entengui. Què me’n parla vostè de batejos? La meva filla es dirà Llibertat, i això és el que vull que sigui, lliure, i que li expliquin quan sigui gran, en cas de que jo ja no sigui en aquest món, que el seu pare va morir per a que ella pogués viure millor.

                                                               Fragments de “La llei dels justos” de Chufo Llorens - 2015

 

Llegir aquesta novel.la em va sorprendre perquè em va obrir els ulls a una realitat que desconeixia. Sempre havia sentit a parlar dels indians, els catalans que havien fet fortuna a Cuba o a Filipines i havien tornat molt rics i amb molt de poder. Però ignorava que, al darrera de moltes d’aquestes històries d’èxit, s’amagués el tràfic de persones, la compra i venda d’esclaus. Chufo Llorens ens explica amb detall el que aquests senyors que van haver de sortir d’Espanya per potes per salvar la vida, van acabar fent a l’altra banda de l’oceà. No és agradable descobrir el que ens descobreix en Chufo Llorens a través dels seus personatges. Tots els països tenen masses morts a la seva conciència. La nostra Catalunya, tot i sent tant petita, també.

 

Estrella Pisa