Els records canvien. La veritat, no.

Ens hem preguntat alguna vegada què seriem sense memòria? Com seria el nostre dia a dia si no poguessim recordar res del que hem pensat o del que hem fet només uns moments abans? Com podríem sobreviure sense poder comptar amb les poderoses eines de l’aprenentatge, l'experiència i els coneixements que ens han permés arribar fins aquí? Quan de temps podríem mantenir-nos amb vida sense la supervisió constant d’altres persones que mantinguessin la seva memòria intacta?

D’aquest exercici de qüestionament podríem deduir que la memòria és la facultat que ens permet ser qui som, una espècie de brújula que ens ajuda a no perdre el fil de la nostra existència. Però, tot i mantenint intacta la nostra memòria, ens en podem refiar plenament dels nostres records? La veritat s’ajusta a la nostra manera d’interpretar-la?

Per tal de poder presumir d’una bona memòria, hem de comptar primer amb bons dots d’atenció. Si no parem atenció als fets que passen per davant dels nostres ulls, difícilment podrem acabar gravant-los en la nostra memòria. Si no ens assabentem del que passa al nostre voltant, és impossible que temps després els podem recordar.

Però de vegades passa que, fins i tot parant molta atenció a tot allò que succeeix al nostre dia a dia, el que recordem després no són els fets en sí, sinó la interpretació que nosaltres ens hem fet d’aquests fets. Podria semblar el mateix, però no ho és en absolut. Dues persones poden ser testimonis d’una mateixa escena i descriure-la de forma completament diferent i, fins i tot, oposades l’una a l’altra. De la mateixa manera, dos germans poden viure una mateixa situació familiar i, mentre un d’ells la recordarà com un temps feliç, l’altre la patirà com un trauma que mai hagi aconseguit superar.

La memòria és capritxosa i tendeix a disfressar aquells records que ens costen de pair. Ens protegeix amagant o silenciant aquelles parts de les històries que no volem veure ni escoltar, perquè fer-ho ens obligaria a canviar la nostra interpretació dels fets, a acceptar que ens estem autoenganyant per por al patiment.

Helene Flood és una psicòloga noruega que l’any 2019 va publicar la seva primera novel.la a la que va posar per títol La psicòloga, a la que narra la història d’una parella que, vista des de fora, ens podria semblar ideal, però que al llarg de les seves pàgines, ens anirà descobrint que està formada per dues persones que són tan erràtiques i tan humanes com tota la resta de persones. Al marge dels personatges que recreen la trama d’una història que comença amb la desaparició del noi i en la que es van desenvolupant la intriga i certa paranoia, la gran protagonista de la novel.la és la memòria. Una memòria que, malgrat la fortalesa que té en el personatge principal, l’obliga a sentir-se insegura, arribant a qüestionar-se si el que recorda va succeir realment o es deu a una interpretació errönia dels fets.

-Tens amics, Vera?

Em mira, m’està avaluant? De sobte els ulls li llampequen amb desafiament.

-Tinc molts amics. Ostres, en tinc moltíssims, més dels que necessito. Però, saps quin problema hi ha?

-No- dic-. Quin problema hi ha?

-Que són idiotes. Tots i cada un d’ells.

-Ja- dic, pensant un moment, reflexionant sobre això-. Aleshores no sembla que siguin gaire bons amics.

Inspira, se li estova l’expressió.

-Entesos, potser idiotes tampoc exactament. Però no entenen res. Les noies de la meva classe… no t’ho pots imaginar. Llegeixen blogs de bellesa i planifiquen festes de final de curs i es pensen que el més important del món és saber-te depilar les celles d’una manera determinada. Sí. Si els preguntes per l’amor es posen a parlar del noi de l’altra classe amb qui es van mig enrrotllar en una festa. Quina mena d’ajuda en trauria?

-Per tant, sembla que hi ha moltes persones a la teva vida, però no en tens gaires a qui puguis recorrer quan necessites suport- dic.

-Tinc en Lars.

-Sí, però en Lars és diferent d’un amic. Sona una mica solitari, no trobes?

No li agrada aquesta perspectiva, ho veig immediatament. La Vera vol que en Lars sigui suficient. Creu que està per sobre dels seus companys de classe, però no vol que la compadeixi per això.

-Però sempre ens hem de posar tan punyeterament personals els uns amb els altres?- diu.

-Crec que tothom necesita algú amb qui poder mantenir una conversa personal.

Això tampoc li agrada.

-I tu tens amics amb qui puguis parlar?- pregunta, i ara hi ha un punt mesquí, càustic, en el seu to, una bufetada feridora, i la sento a l’estòmac, el malestar de ser sotmesa a un atac-. En tens cap, d’amic?

Ha tornat a alçar la cella. Moltes de les noies que em venen em parlen d’aquesta lluita per la supervivencia al pati de l’escola, les estratègies brutals que s’utilitzen per pujar en l’ordre jeràrquic  d’aquest món despietat. La Vera em mira així, de la manera com la reina de la classe mira des de dalt la noia més callada de l’última fila.

-Sí- dic, potser massa de pressa-. No vol dir que parlem de coses profundes i personals tota l’estona, però tinc persones en qui confio. Crec que tothom ho necesita.

Ens mirem, avaluant-nos, i ja tinc la sensació que la meva táctica ha fracassat.

-I pots treballar per construir relacions d’aquestes- dic intentant reconduir la conversa en una dirección més constructiva.

Hi ha alguna cosa als seus ulls que no sóc capaç de desxifrar. M’avalua, però llavors és com si perdés interés.

-Sí, mira- diu, fixant els ulls en la perla del braçalet amb que juguen els seus dits- Potser tu ho necessites, però jo no ho sento així.

M’adono que ho he enfocat malament. S’ha enfadat. M’ha llançat la seva ràbia, com fan sovint els joves. No he sabut desviar-la, no li he donat el que necessitava. En comptes d’això, he acabat defensant-me. La Vera es passa les mans pels cabells, amb un gest cansat, un gest d’adulta. Però quan deixa caure les mans i em torna a mirar, sembla més jove que els divuit anys que té.

-No necessito ningú en qui confiar- diu-. El que necessito és amor.

 

                                            Fragment de La psicòloga- d’Helene Flood- Columna- 2019

 

 

La manera com ens expliquem a nosaltres mateixos determinats conceptes com l’amistat, l’amor, la fidelitat o la veritat, determina com ens comportem després amb els altres i com teixint tota la nostra existència al voltant d’una percepció encertada o equivocada.

Amb aquesta primera novel.la, l’Helene Flood ha esdevingut tota una revel.lació, no només pels amants de la novel.la negra, sinó també per a aquells lectors a qui els atreu indagar sobre els misteris que amaga la ment humana.

Cada porta de la ment que aconseguim traspassar ens obre a noves possibilitats i ens ajuda a entendre’ns una mica millor i a sentir-nos un xic més lliures.

 

Estrella Pisa