L'ombra dels llibres que no oblidarem mai

L’any 2000, l’escriptora i periodista Angeles Caso va guanyar el Premi Fernando Lara amb la novel.la Un largo silencio, una història sobre la postguerra espanyola que va tenir molt bona acceptació entre els lectors, de la que es van arribar a fer vàries edicions. Però el temps es va encarregar, com ho acaba fent sempre, de posar les coses al seu lloc i ben aviat els lectors van acabar decidint que la novel.la que havia quedat finalista del premi aquell any seria la que recolliria l’èxit amb majúscules. Aquesta novel.la que va quedar en segon lloc no va ser altra que L’ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón.

L’Editorial Planeta no acostuma a publicar la novel.la finalista d’aquest certamen, però en aquella ocasió, un dels membres del jurat, Terenxi Moix, va recomanar la seva publicació. I, així, L’ombra del vent va fer-se real a les nostres ments gràcies a la passió que ens va saber despertar per aquell cementiri dels llibres oblidats que per sempre més ens quedarà gravat a la memòria.

La història de Daniel Sampere donaria per a tres novel.les més i convertiria al seu autor en l’escriptor més llegit al nostre país després de Cervantes, arribant a vendre milions d’exemplars a més de trenta països. Però la seva trajectòria com a novel.lista no va començar amb L’ombra del vent, sinó amb la Trilogia de la boira, que inclou El príncep de la boira, El palau de la mitjanit i Les llums de setembre, dins del gènere de literatura juvenil. Després d’aquestes tres novel.les, va escriure Marina, una història més extensa i elaborada que molts consideren el preàmbul de L’ombra del vent.

Marina ens captiva des de la primera pàgina, mostrant-nos les interioritats dels seus personatges com només serien capaços de veure-les ells mateixos. Explica la relació entre dos adolescents que intenten fugir de les seves pròpies realitats quotidianes involucrant-se en històries intrigants que tracten de passar desapercebudes al seu voltant, mentre la vida d’un dels dos comença el temps de descompte i la de l’altre s’aboca al silenci i a un oblit autoimposat.

La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai no ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

El maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot, la policía es van llençar a la recerca d’aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d’amnèsia.

Una setmana més tard, un policia vestit de paisà va reconèixer aquell noiet: la descripció encaixava. El sospitós vagaba per l’estació de França com una ànima perduda en una catedral forjada de ferro i boira. L’agent se’m va acostar amb aire de novel.la negra. Em va preguntar si el meu nom era Òscar Drai i si era jo el noi que s’havia esfumat de l’internat on estudiava sense deixar rastre. Vaig assentir sense obrir la boca. Recordo el reflex de la volta de l’estació sobre els vidres de les seves ulleres.

Ens vam asseure en un banc de l’andana. El policia va encendre un cigarret amb parsimonia. El va deixar cremar sense posar-se’l als llavis. Em va dir que hi havia molta gent que esperaba per fer-me preguntes, per a les quals em convenia tenir bones respostes. Vaig tornar a assentir. Em va mirar als ulls estudiant-me. “De vegades, explicar la veritat no és bona idea, Òscar”, va dir. Em va allargar unes monedes i em va demanar que telefonés al meu tutor de l’internat. I així ho vaig fer. El policia va esperar que fes la trucada. Després em va donar diners per a un taxi i em va desitjar sort. Li vaig preguntar com sabia que no tornaria a desaparèixer. Em va estar observant una estona llarga. “Només desapareix la gent que té algun lloc on anar”, va contestar sense més ni més. Em va acompanyar fins al carrer i allí es va acomiadar, sense preguntar-me on havia estat. Vaig veure com s’allunyava pel passeig Colom. El fum del cigarret intacte el seguia com un gos fidel.

Aquell dia el fantasma de Gaudí esculpia al cel de Barcelona núvols impossibles sobre un blau que fonia la mirada. Vaig agafar un taxi fins a l’internat, on supusava que m’esperava l’escamot d’execució.

Durant quatre setmanes, mestres i psicòlegs escolars em van martellejar perquè revelés el meu secret. Vaig mentir i vaig dir a cadascú el que volia sentir o el que podia acceptar. Amb el temps, tots es van esforçar a fingir que havien oblidat aquell episodi. Jo vaig seguir el seu exemple. Mai no vaig explicar a ningú la veritat del que havia passat.

Aleshores no sabia que l’oceà del temps tard o d’hora retorna els records que hi enterrem. Quinze anys més tard, la memòria d’aquell dia ha tornat a mi. He vist aquell noiet vagarejant entre les bromes de l’estació de França i el nom de Marina s’ha encès una altra vegada com una ferida fresca.

 

                     Fragment de Marina- de Carlos Ruiz Zafón- Editorial Edebé- 1999

El passat dissabte, 20 de juny, ens vam despertar amb la trista notícia de la mort d’en Carlos Ruiz Zafón. Només tenia 55 anys i, des de feia temps, patia un càncer al que no ha pogut vèncer. Quan mor una persona que, encara que no l’hagis arribat a conèixer personalment, t’ha fet passar tan bones estones amb els seus llibres, sempre t’acabés sentint una mica més orfe. Perquè aquella persona que ha estat capaç de crear tants universos que t’han despertat tantes emocions ja no hi és. Ja no podrà idear nous personatges ni explicar-nos noves històries amb les quals intrigar-nos. Però, en el cas de l’autor de Marina i L’Ombra del vent, ja ningú podrà prendre’ns el privilegi d’haver descobert el cementiri dels llibres oblidats ni d’haver pogut recórrer els carrers d’una Barcelona que ja no existeix, o que possiblement només va existir a la imaginació d’en Carlos Ruiz Zafón, de la mà de la dolça Marina.

Només les persones que s’estimen els llibres poden arribar a entendre aquesta passió per preservar la memòria de tots en un intent de no acabar fonent-nos en la boira del no res.

 

Estrella Pisa