El castell dels estels

Hi ha gent que carrega durament contra les xarxes socials, no dubtant a culpar-les de tots els mals del nostre temps. En part és comprensible, si veiem la quantitat de joves i no tant joves que tracten de viure, mai millor dit, del conte que expliquen algunes d’aquestes xarxes. Si a alguns els resulta tan fàcil aconseguir ingressos a base de likes o de visites als seus vídeos, quin sentit té que els seus pares els continuïn matxacant amb la importància d’acabar els estudis o de trobar una feina estable. Qui vol una vida estable en un món tan canviant?

Però, afortunadament, internet no només té aquest tipus de xarxes socials on la gent pot exhibir amb tanta facilitat el seu egocentrisme i les seves misèries. També té plataformes on podem compartir els nostres coneixements i créixer entre tots els que hem decidit fer-nos habituals d’aquests espais virtuals. Gràcies a una d’aquestes plataformes, concretament la de Bloguers.net, vaig descobrir l’autor del llibre del que parlaré en aquest post. El bloguer Oscar Iglesias va ressenyar un altre dels seus llibres en un post que va publicar fa unes setmanes. Mai abans havia sentit a parlar de l’Enrique Joven, però la ressenya que l’Oscar va fer de la seva novel.la El templo del cielo, va ser suficient per a despertar-me l’interès. M’agrada la novel.la històrica i sempre m’he sentit molt atreta pels misteris dels astres i per la ciència en general.

Buscant informació sobre l’autor, vaig descobrir que és enginyer astrofísic i que, abans d’escriure El templo del cielo, havia publicat El castillo de las estrellas. Vaig voler començar pel principi i ahir vaig acabar de llegir aquesta sorprenent novel.la. Ambientada en plena era d’internet, té un protagonista i dos personatges principals més que es coneixen per internet i tenen en comú l’obsessió per un antic manuscrit que ningú ha pogut desxifrar fins ara, el famós Manuscrit Voynich. Els personatges són de ficció, però el manuscrit existeix realment i ha estat citat a altres novel.les, com per exemple, la de L’origen de Michael Cordy.                             

Què de bo podem trobar a El castillo de las estrellas?

Doncs diàlegs molt interessants entre el protagonista i els seus dos peculiars amics, tant per xat com cara a cara, i els que manté amb un alumne molt motivat a esbrinar com va morir realment un científic del segle XVI anomenat Tycho Brahe, de qui va ser deixeble Johannes Kepler, a qui un llibre sensacionalista assenyala com el seu assassí.

També podem trobar molta intriga i molta difusió científica a través de les anècdotes, que és la millor manera d’aprendre-ho tot.

Entre les seves pàgines, ens trobarem amb personatges tan importants com Galileu Galilei, Copèrnic, Paracels o l’enigmàtic Hermes Trimegisto.

I, sobre tot, podem aclarir moltes idees que podem mantenir confuses sobre l’origen de la vida, sobre les nostres creences religioses i sobre mites que potser hem interioritzat tant que hem arribat a dotar d’una credibilitat que no es correspon amb cap veritat.

 

-          Después de Paracelso, sólo dos autores trabajaron con la cábala alquímica. Pantheus, que es el cura veneciano que te nombraba antes, y John Dee. Dee trató de construir una cábala particular con la ayuda de los símbolos alquímicos. Y eso es todo- terminó de leer.

-          ¿Y lo consiguió?- pregunté.

-          No lo tengo muy claro. Hay quien dice que todo esto se recoge en un tratado llamado Monada Hierogliphic, otros en la mencionada Voarchadumia, que habría copiado y mejorado del propio Pantheus, y finalmente otros que ocultó sus hallazgos en un libro muy famoso que dicen que corre por ahí sin ser descifrado durante siglos. Posiblemente ni exista. Lo llaman Manuscrito Voynich.

Me quedé mirándole perplejo. Luego afirmé.

-          Sí, sí que existe.

                                                                                ***

-          El mundo fue creado en seis días, y al séptimo Dios descansó. Está en el Génesis- escribió Juana.

Me temía lo peor y no me equivocaba.

-          No seas disparatada- saltó de inmediato John-. Tenemos la preciosa teoría del Big Bang para explicar la creación del universo. No hay que recurrir a la Biblia ni a los sermones.

-          Ajá, tienes razón- ironizó Juana-. Una preciosa teoría, tú lo has dicho.

-          Haya paz- tercié-. El Big Bang es un hecho científico demostrado, el origen del universo tal y como lo conocemos. Y también-y me coloqué deliberadamente del lado de Juana para evitar males mayores- los creyentes damos por bueno el argumento basado en la fe de que Dios es el primer Hacedor.

-          El que puso la semillita- y ahora la ironía provenía de John-. Por favor, Héctor. No nades y guardes la ropa.

-          No lo pretendo- repliqué algo molesto-. Tenemos entre los jesuitas al padre del Big Bang, ya lo sabes. Georges Lemaître fue un matemático formidable y sus argumentos  físicos tenían y tienen una gran consistencia científica. Edwin Hubble no hizo sino confirmar con sus observaciones lo que el sacerdote belga había obtenido de trabajar  con las ecuaciones de Einstein. Si el universo está en expansión como encontró Hubble utilizando los telescopios, resulta lógico pensar que, en el pasado, ocupaba un espacio cada vez más pequeño hasta que, en algún momento original, todo el universo se encontraría concentrado en una especie de “átomo primitivo”. Esto es lo que casi todos los científicos afirman hoy día, pero nadie había elaborado científicamente esa idea antes de que Lemaître lo hiciera en un artículo publicado en la prestigiosa revista inglesa Nature en 1931. Si mal no recuerdo- concluí alterado  por tener que teclear tan rápido.

-          Héctor, no puedo creerte esas tonterías- volvió a la carga ahora Juana-. ¡Eres sacerdote, un pastor de Dios, el Creador!

-          ¿Y qué tiene que ver?- me defendí con vehemencia pues estaba siendo atacado por todos los flancos-. Lemaître no fue un sacerdote que se dedicó a la ciencia ni tampoco un científico que se hizo sacerdote. Fue, desde un principio, las dos cosas. Son mundos compatibles. Varios científicos, incluido el mismísimo Einstein, veían con desconfianza la propuesta de Lemaître, que era una hipótesis científica seria porque, según  su opinión, podría favorecer la concepción religiosa acerca de la Creación. Pero no era así. Lemaître jamás intentó explotar la ciencia en beneficio de la religión. Estaba convencido de que ciencia y religión son dos caminos diferentes y complementarios que convergen en la verdad.

 

Fragments d'El castillo de las estrellas- de Enrique Joven- 2007- Roca Editorial.

El personatge de l’Héctor, un jesuïta jove que dona classes de ciències a un institut, exposa que partim d’un àtom primitiu per explicar l’origen del món. Independentment de quines siguin les nostres particulars creences, no ens hauria de resultar molt difícil entendre aquesta teoria quan nosaltres mateixos, al igual que la resta d’animals, de plantes i de minerals, comencem a partir d’uns àtoms minúsculs que es van fusionant uns amb els altres fins a formar els organismes que acabem sent. A la “Tabla de Esmeralda” d’Hermes Trimegisto, que també es menciona reiterades vegades a la novel.la, es pot llegir la frase “Como es arriba es abajo”. És evident que aquesta frase pot tenir tantes interpretacions com dosis d’imaginació tinguin els seus lectors. Però una d’elles pot ser tranquil.lament aquest paral.lelisme entre aquest àtom primigeni del que va sorgir l’univers i els àtoms minúsculs a partir dels quals continua expandint-se la vida cada dia, generació a generació, perpetuant la nostra continuïtat i la de la resta de criatures vives a la Terra. Aquest planeta que no para de girar al voltant del sol, de la lluna i de la resta d’estels, en un viatge sense retorn del que no som massa conscients.


Estrella Pisa