Viatge cap endins

Moltes vegades hem fantasiat amb la idea de marxar ben lluny i començar de nou a un altre lloc, on no ens conegui ningú, on podem tornar a partir de zero intentant fer les coses d’una altra manera i relacionar-nos amb persones que ens aportin molt més que les que ja coneixem.

Fugir sempre és la solució més fàcil, perquè no ens obliga a replantejar-nos el que podem estar fent malament ni a tractar d’implicar-nos activament en la resolució dels nostres problemes. La fugida se’ns presenta com l’alternativa ideal a continuar suportant unes condicions de vida que, sense adonar-nos, ens hem creat nosaltres mateixos. Ja no m’agrada aquesta persona, doncs la deixo. Ja no em satisfà aquesta feina, doncs marxo i s’ha acabat. Ja no em sento a gust a aquesta ciutat, doncs recullo les meves coses, faig la maleta i m’en vaig a l’altra punta del món.

Però, què passa amb els nostres problemes, les nostres preocupacions, les nostres pors?

Què passa amb els nostres sentiments, els nostres desitjos insatisfets o la nostra incapacitat per enfrontar-nos cara a cara amb situacions que no tolerem?

Doncs que ens acompanyen, allà on decidim anar. I, a la mínima complicació, surten de la maleta i se’ns presenten sense haver-los convidat.

Podem fugir de nosaltres mateixos?

Podem trobar una vida millor quan no hem aprés a millorar-nos nosaltres?

De vegades el que ens trobem als camins que decidim emprendre no és més que el reflex del que portem a dins. Si som inmadurs, ens trobarem amb la inmaduresa dels altres; si tenim por, ens trobarem amb persones que encara tindran més por que nosaltres i si ens queixem de tot ens trobarem a gent que ha fet de la queixa el seu passaport per viatjar per la vida.

El mateix ens passa quan projectem un viatge a llocs exòtics, intentant fer el viatge de la nostra vida, tractant d’evitar anar de turistes per jugar a ser Indiana Jones. Però és curiós descobrir que continuem omplint la maleta amb accessoris de la nostra vida quotidiana que, al mig de la selva o del desert, poc servei ens podran arribar a fer. Perquè volem experimentar sensacions noves, però sense abandonar la nostra zona de confort. I això, sempre resulta del tot impossible.

                                     

Al 1991, la metgesa i bioquímica nordamericana Marlo Morgan va publicar la seva primera novel.la, Les veus del desert, en la que narrava el suposat viatge que havia fet al desert australià i les seves experiències amb els aborígens. La novel.la va ser un èxit a molts països del món, tret d’Austràlia, on els aborígens es van alçar en peu de guerra, fins al punt d’enviar a vuit dels seus ancians als EEUU al 1996 per tal de paralitzar el rodatge de la pel.lícula basada en el llibre. L’autora va haver de reconèixer públicament que els fets que havia narrat a la novel.la eren ficticis.

De vegades pretenem anar per la vida imposant la nostra pròpia visió de les coses, donant per certa la informació que només voldríem que ho fós. Imaginem realitats que no existeixen només per a que quadrin amb la nostra intuició. I aquesta és una pràctica que molts escriptors relacionats amb la New Age i l’espiritualitat van fer servir durant la década dels anys noranta.

La novel.la de Marlo Morgan relata una experiència meravellosa que ens dona molt a pensar, sobre tot als occidentals. És un cant a la preservació de la natura i el respecte per les creences ancestrals. Un retrat que ens mostra que la vida és més apassionant quan es despren dels artificis i de tot el que li resulta innecessari. Però aquests aborígens que ella descriu, potser disten molt dels aborígens reals. Perquè el món està molt globalitzat i les cultures més arcaiques no sempre es poden mantenir tancades a la contaminació, als mals costums, a l’ambició o a les frivolitats de la cultura occidental.

-Vina, marxem.

-A on anem?- vaig preguntar.

-De walkabout.

-A on?

-A l’interior d’Austràlia.

-Fantàstic! Quan temps durarà això?

- Aproximadament tres canvis complets de la Lluna.

- Et refereixes a caminar durant tres mesos?

- Sí, tres mesos més o menys.

Vaig sospirar profundament. Després vaig anuncaiar a Outa, que romania inmóvil a la distància:

-Bé, això sona molt divertit, però veuràs, no hi puc anar. Avui no és precisament un bon dia per a que jo marxi. Tinc responsabilitats, obligacions, un lloguer, factures pendents… No he fet els preparatius. Necessitaria temps per tal d’arreglar les coses abans de sortir d’excursió o d’acampada. Potser tu no ho entenguis; jo no sóc australiana, sóc americana. No puc anar a un país estranger i desaparèixer. Els teus funcionaris d’immigració s’alarmarien i el meu govern enviaria helicòpters a buscar-me. Potser en una altra ocasió pugui acompanyar-vos, si ho sé amb la suficient antel.lació, però ara no. Avui no puc anar amb vosaltres. Avui no és un bon dia, senzillament.

Outa va somriure.

-Tot és en ordre. Tothom sabrà el que necessiti saber. La meva gent va escoltar el teu crit d’auxili. Si algú de la tribu hagués votat en contra teva, no farien aquest viatge. T’han posat a prova i t’han acceptat. És un honor excepcional que no puc explicar. Has de viure aquesta experiència. És molt important que ho facis en aquesta vida. Has nascut per fer-ho. La Divina Unitat ha intervingut; és el seu missatge. No puc dir-te res més.

-Vina, segueix-nos- Va fer mitja volta i s’allunyà caminant.

 

                         Fragment de Les veus del desert de Marlo Morgan- 1991

Els humans som éssers socials i l’intercanvi és la nostra manera natural d’enriquir-nos els uns als altres. Res pot romandre inalterable, tret de les pedres de les civilitzacions que han desaparegut i, fins i tot elles, també pateixen modificacions per les inclemències del temps i per les accions dels seus conservadors.

 

Estrella Pisa