Descobrint la filosofia

 

Deia  molt encertadament John Lennon que "la vida és allò que ens passa mentre pensem en una altra cosa". Potser  perquè els humans no parem mai de donar-li voltes al cap, intentant trobar solucions a problemes que encara no tenim o somiant truites. El cas és que poques vegades aconseguim centrar-nos el que estem fent o en el que ens està passant i així és com la vida, tant sovint, ens dona la sensació de que ens passa de llarg.

Hi ha una sèrie de persones que dediquen la seva vida a observar el que passa al seu voltant i a preguntar-se el perquè d’aquests fenòmens naturals o humans. Són els filòsofs i han existit des de l’Antiguitat. Però, per a la majoria de la gent, durant molts segles, van ser els grans desconeguts i, quan s’havien d’estudiar les seves teories a les aules d’educació secundària o superior, no sempre van ser rebuts amb el respecte ni amb la valoració que mereixien. Perquè estudiar filosofia resultava avorrit i molt poc pràctic.

Afortunadament, la forma d’ensenyar ha evolucionat i molts professors han aconseguit donar-li una aparença molt més atractiva a una filosofia que, en els darrers anys, ha aconseguit posar-se molt de moda gràcies a la sèrie de televisió Merlí i a llibres com El món de Sofía, de Jostein Gaarder.

 

Aquest autor norueg era professor d’història de les idees i de filosofia a la Universitat d’Oslo i va tenir la brillant idea d’escriure una novel.la per humanitzat més aquesta matèria, fent-la més asequible als seus alumnes i al públic en general. Va apostar fort i va guanyar, perquè El món de Sofia es va convertir en un betseller que es va traduir a diferents idiomes, popularitzant la lectura de les obres de filòsofs que  fins llavors només havien despertat l’interès d’altres filòsofs o erudits.

Amb l’èxit de la seva novel.la va demostrar que la filosofia no és avorrida si qui l’ha d’ensenyar sap com captar l’atenció dels seus alumnes o dels seus lectors. Només aprenem allò que ens desperta emocions, perquè llavors els records es codifiquen al nostre cervell vinculats a aquestes emocions concretes, que són les que fan possible recuperar la memòria del que hem aprés. Si ens limitem a llegir sense sentir, és com si no llegissim, perquè la nostra memòria no gravarà res i els suposats coneixements que pretenem adquirir ens duraran només el temps de llegir-los, perquè en passar a la página següent, s’haura esfumat del tot.

Parlar de Sòcrates, Galileu, Descartes o Hume és difondre l’evolució del pensament que ens ha permés arribar fins allà on som ara i, el més important: ens ha fet ser qui som. Tenim una herència genètica indiscutible, però també som els hereus d’un llegat cultural que han forjat les ments pensants que ens han precedit en el temps. Un mateix fet mai serà descrit de la mateixa manera per les persones que l’hagin protagonitzat, perquè cadascuna d’elles l’interpretarà segons el seu pensament, un pensament que haurà aprés a base d’experiències anteriors i de coneixements que li hauran estat transmesos per la seva família, per l’escola, pels llibres que hagi llegit o pels amics que hagi fet en la seva trajectòria vital fins a aquell moment.

Per això un mateix fet historic té tantes versions com protagonistes l’han experimentat. I totes són igual de certes com igual de falses, perquè es contradiuen entre elles, però també es complementen. Perquè no hi ha una sola veritat ni una sola mentida. Tot és relatiu, començant per la història i acabant per la filosofia.

La novel.la El món de Sofia comença amb aquesta cita de Goethe:

"Qui no pot aprofitar-se de tres mil anys d’història, viurà a les fosques la resta de la seva vida".

                                                                                                                              

                                                          ***                                                                                                                                  

 

- Recordaràs que Demòcrit i els materialistes diuen que la natura consisteix en unes parts mínimes de què estan formades totes les coses. Uns altres, com Descartes, creien que sempre será possible dividir la realitat extensa en parts cada vegada més petites. Qui dels dos tenia raó?

- Els dos. O cap dels dos.

- Molts filòsofs han considerat la llibertat com una de les qualitats més importants de l’home. En canvi, ens trobem filòsofs com Spinoza o els estoics, per exemple, que diuen que tot passa d’acord amb les lleis necessàries de la natura. Tampoc aquí, segons Kant, la raó humana no será capaç d’obtenir una resposta segura.

- Els dos punts de vista tenen la seva part de raó.

- Finalment, estem destinats a fracasar si intentem provar l’existència de Déu amb l’ajuda de la raó. Els racionalistes, com Descartes, van intentar provar que hi ha d’haver un Déu simplement perquè tenim la idea d’un “ésser suprem”. Uns altres, com Aristòtil i Sant Tomàs, van decidir que hi ha d’haver un Déu perquè totes les coses han de tenir una causa primera.

- I què pensava Kant?

- Va refusar les dues proves de l’existència de Déu. Ni la raó ni l’experiència són dues bases suficientment segures per provar l’existència de Déu. Per a la raó és tan probable com improbable que Déu existeixi.

- Però has començat dient que Kant volia preservar els fonaments de la fe cristiana.

- Efectivament, va obrir una nova dimensió religiosa. On fracassen la raó i l’experiència, hi ha un buit que pot omplir la fe.

- És així que va salvar el cristianisme?

- Si vols dir-ho així, sí. Kant era un protestant. Des de la Reforma, el Protestantisme es va caracteritzar pel seu èmfasi en la fe. L’Església Catòlica, en canvi, des del començament de l’Edat Mitjana, va creure en la raó com una ajuda per a la fe.

- Entenc.

- Però Kant no es va limitar a assenyalar que aquestes qüestions depenien de la fe de l’home. Creia que era imprescindible per a la moral pressuposar que l’hme té una ànima immortal, que Déu existeix i que l’home té la voluntat lliure.

- Per tant, fa el mateix que Descartes. Primer és molt crític amb tot el que podem entendre. I després fa entrar Déu per la porta del darrera.

- Però, a diferencia de Descartes, subratlla clarament que no és la raó qui l’ha portat fins aquí, sinó la fe. Va anomenar “postulats de la raó pràctica” la fe en l’ànima immortal, en l’existència de Déu i en la voluntat lliure.

- Què vol dir això?

- “Postular” vol dir assumir alguna cosa que no es pot provar. Amb “postulats de la raó  pràctica”, Kant es refereix a les coses que s’han d’assumir per a la “pràctica” de l’home, és a dir, la moral de l’home. “És moralment necessari assumir l’existència de Déu”, va dir.

 

                                                 Fragments d’El món de Sofia” de Jostein Gaarder-1991

 

La filosofia no és una pràctica inútil, és una manera de viure i d’entendre la pròpia vida i la dels altres. No hi ha una filosofia estàndar que es pugui ajustar a les necessitats de tothom, sinó que cadascú, partint dels coneixements d’aquells que ens han precedit en el temps, hem de saber trobar la nostra: la que respongui les nostres eternes preguntes, la que ens faci sentir més lliures cada vegada que ens donem permís per pensar.

 

Estrella Pisa