Ponts de Paraules

 

Alguna vegada hem fet l’exercici d’imaginar-nos com seria la nostra vida si no existís l’escriptura i tampoc s’haguessin pogut  inventar els llibres?

Hauríem estat capaços d’evolucionar de la forma com ho hem fet?

Què hauríem pogut heretar de les generacions anteriors?

La nostra memòria hauria estat tant potent com per aprendre i preservar els coneixements de tots aquells que ens han precedit si el seu llegat ens hagués arribat només de forma oral?

Sense la paraula escrita, difícilment podríem saber ara com vivien i pensaven els antics grecs ni els antics romans que els van copiar en gairebé tot (des dels seus déus, als seus poetes, metges, historiadors o filòsofs). Mai hauríem sentit a parlar de la mítica Biblioteca d’Alexandria, ni d’Alexandre el Gran (qui la va somiar), ni del primer Ptolomeu, qui la va fer possible. Herodot i Titus Livi mai haurien pogut escriure ni llegar-nos les seves cròniques dels temps que van viure i dels personatges que van conèixer o dels que els van parlar els seus antecessors.

Tampoc hauríem pogut llegir El mite de la caverna de Platón, ni les nombroses obres d’Aristòtil sobre variades matèries (que després han servit a estudiosos de diferents èpoques històriques per iniciar les seves pròpies investigacions en branques com la biologia, la política, la psicologia o la lògica), ni les Vides paral.leles de Plutarc, obra amb la qual va comparar alguns dels grans homes de l’Antiga Grècia amb altres grans homes de l’Imperi Romà. No hauríem conegut L’Odissea ni L’Ilíada d’Homer, ni obres de teatre com Les Troianes, Èdip o Antígona.

Si el nostre inconscient col.lectiu no s’hagués nodrit de totes aquestes històries que un dia van sorgir de la imaginació de tants autors d’èpoques tan remotes, seríem els mateixos que som? Donaríem importància a les mateixes coses amb les que ocupem la nostra ment? Les nostres prioritats mantindrien el mateix ordre?

L’escriptora Irene Vallejo, potser motivada per inquietuds similars a les que acabo de plantejar, ha escrit un assaig sobre la història dels llibres  al món antic que podem considerar, sense por a equivocar-nos, una veritable obra mestra.

El infinito en un junco no és un assaig convencional, sinó més aviat un pont de paraules que ens convida a viatjar en el temps i ens explica moltes petites històries que han contribuït a preservar la nostra gran història.

Normalment, quan ens enfrontem a un assaig, ens hem d’armar de molta paciència perquè la seva lectura ens exigeix més concentració i les pàgines costen de passar. Llegir El Infinito en un junco és viure una experiència completament diferent, on cada capítol ens mostra més personatges interessants i més obres sorprenents.

Poder llegir ara obres que van ser escrites fa més de dos mil anys, és gairebé un miracle si tenim en compte tots els entrebancs que al llarg del temps han hagut d’anar superant els amants dels llibres. Des d’haver de protegir-los del perill del propi pas del temps fins a arriscar la pròpia vida per amagar-los o allunyar-los de les fogueres a les que els condemnaven els governants de torn. Episodis com els de les succesives destruccions de la Biblioteca d’Alexandria o el que va tenir lloc l’anomenada Nit dels vidres trencats a l’Alemanya de Hitler han demostrat que la destrucció de la cultura, malauradament, sempre ha estat un dels exercicis preferits de les ments tancades i autoritàries.

La historia de la literatura empieza de forma inesperada. El primer autor del mundo que firma un texto con su propio nombre es una mujer.

Mil quinientos años antes de Homero, Enheduanna, poeta y sacerdotisa, escribió un conjunto de himnos cuyos ecos resuenan todavía en los Salmos de la Biblia. Los rubricó con orgullo. Era hija del rey Sargón I de  Acad, que unificó la Mesopotamia central y meridional en un gran imperio, y tía del futuro rey Naram-Sim. Cuando los estudiosos descifraron los fragmentos de sus versos, perdidos durante milenios y recuperados solo en el siglo XX, la apodaron “la Shakespeare de la literatura sumeria”, impresionados por su escritura brillante y compleja. “Lo que yo he hecho nadie lo hizo antes”, escribe Enheduanna. También le pertenecen las más antiguas notaciones astronómicas. Poderosa y audaz, se atrevió a participar en la agitada lucha política de su época, y sufrió por ello el castigo del exilio y la nostalgia. Sin embargo, nunca dejó de escribir cantos para Inanna, su divinidad protectora, señora del amor y de la guerra. En su himno más íntimo y recordado, revela el secreto de su proceso creativo: la diosa lunar visita su hogar a medianoche y la ayuda a “concebir” nuevos poemas, “dando nacimiento” a versos que respiran. Es un suceso mágico, erótico, nocturno. Enheduanna fue- que sepamos- la primera persona en describir el misterioso parto de las palabras poéticas.

Este prometedor comienzo no tuvo continuación. La Odisea presenta al adolescente Telémaco mandando callar a su madre porque su voz no debe ser escuchada en público. Mary Beard ha analizado con fino humor este episodio del poema homérico. “La palabra debe ser cosa de hombres”, dice Telémaco. Se refiere al discurso público con autoridad, no a la charla, el cotorreo o los chismes, que cualquiera- mujeres incluidas; sobre todo las mujeres- podían practicar.

El silenciamiento de Penélope inicia una larga lista de imperativos repetidos a lo largo de toda la Antigüedad grecolatina. Por ejemplo, el filósofo Demócrito, defensor de la democracia y de la libertad, tan subversivo en muchos aspectos de su pensamiento, no tenía inconveniente en recomendar “que la mujer no se ejercite en el hablar, pues eso es terrible”. Callar en público, escribió, debía ser considerado el mejor adorno femenino. Aquella civilización tenía esta idea tatuada en su mente: la palabra pública pertenecía solo a los hombres. El territorio de la política, la oratoria y, en gran medida, la literatura eran sus dominios. No deberíamos olvidar que la democracia ateniense se cimentó en la exclusión de todas las mujeres – y de los extranjeros y los esclavos, es decir, de la mayor parte de la población-. Como decía el protagonista de la serie británica de los años ochenta Sí, Ministro: “Tenemos derecho a elegir al mejor hombre para el cargo, al margen de su sexo”.

Es cierto que esa exclusión no se vivía igual en toda la geografía griega. Y aquí nace otra paradoja: Atenas, la capital de los experimentos políticos y la osadía intelectual, fue tal vez la ciudad griega más represiva con las mujeres.

 

                                                                             …

 

Los libros son hijos de los árboles, que fueron el primer hogar de nuestra especie y, tal vez, el más antiguo recipiente de nuestras palabras escritas. La etimología de la palabra encierra un viejo relato sobre los orígenes. En latín, liber, que significaba “libro”, originariamente daba nombre a la corteza del árbol o, para ser más exactos, a la película fibrosa que separa la corteza de la madera del tronco. Plinio el Viejo afirma que los romanos escribían sobre cortezas antes de conocer los rollos egipcios. Durante muchos siglos, diversos materiales –el papiro, el pergamino- desplazarían a aquellas antiguas páginas de madera, pero, en un viaje de ida y vuelta, con el triunfo del papel, los libros volvieron a nacer de los árboles.

Los griegos llamaban biblion al libro, rememorando la ciudad fenicia de Biblos, famosa por la exportación de papiros.

 

            Fragments de El infinito en un junco, d’ Irene Vallejo- 2019- Editorial Siruela.

 

El segle XX potser passarà a la història com el segle on els humans hem estat capaços d’exercir més violència i destrucció envers la nostra pròpia espècie (les dues guerres mundials, la revolució russa, la guerra civil espanyola i la posterior dictadura, la guerra del Vietnam, la guerra de Corea, la guerra freda,  el terrorirme d’ETA, el terrorisme de l’IRA, els cops d’estat i posteriors dictadures a  bona part de l’Amèrica Llatina, les guerres del Líban i de bona part de països del continent africà, la guerra que va acabar fragmentant l’antiga Iugostàvia o les guerres de l’Orient Mitjà).

Però, malgrat arribar al segle XXI tan farts de guerres, fam i desigualtats socials, sembla que alguns no en van tenir prou i van estrenar el mil.leni amb l’atemptat de les torres bessones de New York. I, malauradament, vint anys després, continuen caient les bombes a masses indrets del món i la cultura continua sent perseguida i destruïda per aquells que només som capaços d’admirar el seu propi ego i de cultivar el seu malaltís desig de venjança.

Cada cop que es crema un llibre o es destrueix un temple del passat on poden haver-se guardat valuoses obres escrites en fang o en pedra, una part de la nostra memòria col.lectiva es condemnada a dormir per sempre. Igual que quan un malalt d’Alzheimer perd per sempre part dels seus records.

Llibres com El infinito en un junco ens ajuden a entendre la importància de preservar aquests records, de no permetre que s’adormin per sempre en la nit dels temps. Els llibres són ponts de paraules que ens ajuden a connectar-nos entre persones i a accedir als mons del passat.

 

Estrella Pisa