El darrer dia de la guerra

 

Quan pensem en l’Edat Mitjana és gairebé inevitable que ens l’imaginem com una època fosca i perillosa on la vida humana semblava valer ben poca cosa. Autors com Ken Follet amb Els pilars de la Terra o Ildefons Falcones amb L’Esglèsia del mar, dues novel.les que han arribat a les pantalles de televisió convertides en sèries exitoses, ens han permès fer-nos una idea més aproximada de com era la vida en aquells segles liderats per nobles inmorals, cavallers sense escrúpols i homes d’església corruptes.

Sempre n’hi havia qui amassava fortunes a costa de la feina extenuant dels altres i a la molta sang que es vessava en enfrontaments sense sentit per conquerir un pam més de terra o per no acceptar una negativa de cap altre home o dona. Van ser temps molt difícils per a les persones que van tenir que habitar-los. Ningú no es podia considera lliure per molt suculenta que fos la seva fortuna. Els pobres o serfs, perquè naixien i morien fent la santa voluntat dels seus senyors. I els senyors perquè sovint tenien el seu destí marcat des del bressol. Matrimonis de conveniència, vides decidides pels pares en funció de si es tractava del primogènit o dels següents fills i de si es naixia home o dona. Per les dones encara es complicava tot molt més. Només tenien dues opcions: o casar-se sent encara nenes amb senyors que moltes vegades haurien pogut ser els seus pares o enclaustrar-se de per vida en un convent.

L’amor, el respecte o l’empatia difícilment tenien cabuda en aquelles vides enfocades de ple a conquerir més poder i assegurar-se una bona descendència que pogués heretar-lo.

En aquest escenari situa l’escriptora Ana María García Saenz de Urturi la seva darrera novel.la, Aquitània, amb la que ha guanyat el Premi Planeta al 2020.

Fent gala d’un estil que sorprèn per la naturalitat amb la que és capaç de narrar fets molt durs sense caure en el dramatisme, ens narra la història de Leonor d’Aquitània, qui es va convertir en reina de França al segle XII, en casar-se als 13 anys amb el seu cosí Lluís. Anys després, acabaria sent també reina d’Anglaterra, en tornar a contraure matrimoni amb el rei d’aquell país, i seria la mare de Ricard Cor de Lleó. Tot i que la novel.la no arriba tan lluny i es limita a la seva etapa com a duquessa d’Aquitània i reina de França.

Podríem pensar en la Leonor com en una pobre nena indefensa a qui obliguen a casar-se contra la seva voluntat, però el personatge que crea l’Ana María no té res d’innocent ni es deixa manipular per ningú. Més aviat és ella qui sembla tenir-ho tot sota control i qui acaba aconseguint dels altres allò que vol.

Esta es la historia de mis dos familias. Los terribles duques de Aquitania y los infames Capetos, monarcas de Francia, y de cómo nos odiamos y cruzados nuestras vidas una y otra vez hasta destrozarnos mutuamente durante aquel turbulento siglo XII, la centúria en que Occidente cambió para siempre.

Dos adolescentes, Luy, rey de Francia, y yo, duquessa de Aquitania, trazamos con furiosos tiralínies las fronteres de lo que más tarde sería Europa entre traiciones, asedios, sangre y semen.

Fui una asesina precoz, con ocho años me bastaron dos letras: oc – “sí”, en mi llengua occitana- para acabar con la vida de mis torturadores. Aunque también debería añadir que soy hija del incesto y culpable de amar a mi tío paterno, Raimond de Poitiers y de casarme con mi primo Luy.

El poder era nuestro, nuestros los castillos y vasallos, nuestra toda la riqueza de lo que más tarde se llamaría Europa. Nuestras fueron la isla de Francia, Aquitania, la Gascuña y Poitiers.

Soy Leonor de Aquitania, tengo trece años. Demonios disfrazados de mensajeros afirman que mi padre acaba de morir en circunstancias insòlites durante su peregrinaje a Compostela... y no hay precedentes en los libros de historia ante lo que me dispongo a hacer.

 

          Fragment d’Aquitania, d’Ana María García Saenz de Urturi. Premi Planeta 2020

 

 

Així comença Aquitania, una novel.la que l’autora havia presentat al premi amb el títol d’El último día de la guerra.

He llegit tota la seva obra anterior, que es composa d’aquestes novel.les: La vieja familia, La saga de los longevos, Viaje a Tahití, El silencio de la Ciudad blanca, Los ritos del agua y Los señores del tiempo. No sabria decidir quina de les set novel.les m’ha agradat més, perquè amb totes he gaudit de trames molt entretingudes i molt ben ideades, de coneixements sobre diferents formes de matar en altres èpoques històriques que m’han sorprès i de dades arqueològiques de diferents indrets per on transcorren les seves trames que m’han fascinat.

Aquitania té molta de la intriga de les novel.les anteriors de la seva autora, però a la vegada, és una història completament diferent i amb personatges molt potents. Crec que aquest any el jurat del Premi Planeta l’ha encertat de ple amb el seu veredicte.

Un dels membres d’aquest jurat, Juan Eslava Galán, opina això de l’obra guanyadora: “Si una novela es una construcción como una Iglesia, a la autora le ha salido una catedral. Fantástica, perfectamente estructurada, un tapiz medieval. Es la novela que a mí me hubiese gustado escribir.” No hi podria estar més d’acord.

 

 

Estrella Pisa