Històries d'amor paral.leles

 

La força de l’amor que sorgeix entre dues persones, ja siguin home i dona, home i home o dona i dona, sovint ens fa sentir invencibles i ens impulsa a creure que podrem amb tots els entrebancs que ens trobem al camí per tal d’aconseguir estar junts i materialitzar el nostre projecte de vida en comú.

Però l’amor, de vegades, és com un estrany miratge que ens obliga a viure d’esquenes a la realitat per un temps, fins que les circumstàncies comencen a complicar-nos la vida i anem aterrant de mica en mica i patint les conseqüències d’haver-nos guiat més pel cor que pel cap. Perquè no podem negar el que sentim per la persona de qui ens hem enamorat, però tampoc ens podem precipitar i tirar pel dret sense tenir en compte si ens podrem permetre viure aquest amor sense dependre dels altres. Doncs, quan depenem dels altres, hem d’acabar acceptant les condicions que ens posen per ajudar-nos i, moltes vegades, el sotmetiment a aquestes condicions ens poden arribar a ferir fins a tocar de mort a aquest amor pel que estem disposats a deixar-ho tot de banda.

Maria de la Pau Janer és una professora i novel.lista mallorquina a qui vaig descobrir fa uns quants anys a través de la seva novel.la Lola. Tot i que em va agradar molt i que em va sorprendre la seva manera tan particular d’escriure i l’ús constant de paraules que ens resulten desconegudes a la resta dels catalans, no havia tornat a llegir res més d’aquesta autora.

Fa uns dies va ser notícia la mort del seu marit, el psiquiatra i divulgador científic Joan Corbella, un home molt mediàtic que havia col.laborat a diferents mitjans de comunicació com TV3, la COPE, Onda Cero, el Diari Avui i Ràdio Barcelona. En conèixer la seva mort, de seguida vaig pensar en la Maria de la Pau i  vaig tenir necessitat de tornar a llegir-la. Aquesta vegada, em vaig decantar per la novel.la Orient, Occident, dues històries d’amor.

 

Fidel al seu estil tan característic, la Maria de la Pau Janer ens explica dues històries que passen al mateix temps, però a indrets del món molt distanciats l’un de l’altre. D’una banda, ens presenta a un escriptor que busca publicar la seva primera novel.la a Barcelona. Coneix a una noia que treballa a una de les editorials on ha enviat el seu manuscrit i ella l’ajuda a fer publicable la seva obra. L’amor no triga a conquerir un espai entre ells dos i acaben vivint junts i tenint un fill. D’altra banda, ens presenta a una noia palestina que viu a Betlem i s’enamora d’un noi que viu a Jerusalem. La noia és molt jove, però la por als càstigs que pugui rebre a mans de la seva tia i dels seus germans, amb qui viu, no la fan enrere a l’hora d’anar a trobar-se de forma clandestina amb el seu amant. La seva desgracia comença quan es queda embarassada i decideix fugir de casa seva per anar a viure a casa del seu enamorat. Els pares no l’accepten i haurà de viure amagada a un altell de la casa, passant tota mena de calamitats.

La història de les dues parelles és la mateixa, però molts factors culturals, religiosos i fins i tot polítics les fan molt diferents. La parella de Barcelona viu el seu amor més lliurement, sense dependre dels altres, però amb els obstacles que construeixen els egos de cadascun dels membres de la parella. Ell sembla viure només pels personatges de les seves novel.les i arriba, fins i tot, a sentir-se gelós del propi fill, mentre ella sembla viure només pel nen, deixant de banda la parella i bona part de la resta del món. La parella de Palestina se sent atrapada en un parany del que no encerten la forma de buscar la sortida. Ell patirà un accident que li canviarà la vida i ella es veurà al carrer i haurà de tornar a l’orfenat on es va  criar. Es centrarà en el fill, però fent-li creure al nen i a tota la resta de la gent que els envolta que ella no és pas la seva mare.

En Tarik corria d’un carrer a l’altre. La mirada dels companys li feia una mica de por, i no aconseguia encendre’s com les altres vegades. Li era difícil mantenir la voluntat en el present. Més d’un cop, la possibilitat de girar enrere i torna a ca seva li havia passat pel cap, però no era capaç d’abandonar-los. Coneixia tots aquells que s’engrescaven i que tenien els ulls encesos. La duresa de les pedres li feia mal i tenia els palmells plens de ferides. Corregudes d’un vent i de l’altre, veus que es confonien, i el sol que cremava.

Va pensar que, al cap i a la fi, tot allò no era tan important. Barallar-se per la terra, engrescar-se en un combat ridícul on les armes eren sempre dels mateixos. Una busca dins els ulls dels soldats, i res més. Un destorb que, en una data prefixada quasi per la casualitat, els palestins repetien perquè necessitaven punts de referència. Les pedres i els pals convertits en els protagonistes d’una batalla perduda abans d’iniciar-se, però que era un crit al món, l’intent de fer que alguna càmera de televisió portàs enfora la imatge del desequilibri. Però el món devia ser ple de desequilibris. Al principi, això degué ser a finals dels vuitanta, els reporters s’afanyaren a fotografiar-los, i ells cregueren que aquell camí els portaria a alguna sortida. Se sentien com si haguessin aconseguit una victòria, i repetiren la gesta. Tot quedà en no-res després dels primers mesos.

Ara, tot plegat li semblava quasi ridícul. On era la força del poble palestí? Oculta rere l’embranzida de les pedres, al capcurucull d’aquells pals, llargaruts i prims, com una befa? En Tarik corria perquè els altres corrien, i llançava els macs lluny, sense posar-hi entusiasme, com si aquella no fos la seva lluita. I tanmateix, ho era. Havia de repetir-se que ca seva, un dia, no seria ca seva, Pensava que n’Aixa devia esperar la seva veu. Se n’estranyaria, de no sentir-li les paraules que el vent li portava des de la botiga, i que avui no hi serien per acompanyar-la. Es preguntà si no tenia dret a viure tranquil. Adormir-se cada vespre sense imaginar futurs de boira. Obrir els ulls i tenir el cos de la dona al costat, i el bres d’aquell infant que era seu. Potser, pensà, la victòria no són les pedregades, sinó la capacitat de viure cada dia.

 

                                                                       ***

 

Ella, que reconeixia tocar sempre de peus a terra, estava segura d’haver embogit. Per què, si no, era incapaç de reaccionar? Descobrí que és fàcil abandonar la vida, deixant de banda tot allò que l’acoloria, que li atorgava forma i consistència. La dona apassionada pels llibres no tornà a suportar la lectura. Després de l’accident, quan intentà seguir els consells dels familiars i els amics i redreçar la vida – quina vida?, es preguntava-, hi cercà refugi. Però també li fallaren. Les lletres saltironejaven davants els seus ulls com si tenguessin una existència pròpia, del tot aliena a la seva. Passava les hores amb la mirada fixa i el pensament perdut, sense girar ni una sola pàgina. El mateix succeí amb totes les altres coses que, abans, la feien feliç: no suportava la companyia dels que intentaven fer com si res no hagués estat; ni tampoc la dels qui pretenien conhortar-la amb paraules de comprensió. L’aparent indiferència dels primers la colpia amb tanta força que els interrompia amb frases feridores. El fals afecte que creia endevinar en els segons la submergia en un mutisme absolut. No podia resistir les passejades per la ciutat, perquè li recordaven aquella última, la d’un matí assolellat en què esperà, inútilment, en Carles i en Roger. No sabia seguir el fil de cap pel.lícula. Avorrí el menjar i perdé la son.

El pitjor de tot, emperò, era la confusió de sentiments que li inspirava en Carles. Al principi, el culpabilitzà de la desgràcia.

 

Fragments d’Orient, Occident, dues històries d’amor, de Maria de la Pau Janer-  1998- Columna.                                                                          

 

 

Quan intentem fer més suportable el propi dolor, fins a quin punt és justificable que fem responsables als altres de culpes que no els corresponen? De vegades el destí és molt capritxós i, quan menys ens ho esperem, ens pren allò que més estimem. Però, qui pot ser culpable d’aquests girs inesperats de l’atzar? Allunyant-nos dels nostres companys de patiment en la mateixa desgràcia no aconseguirem que les nostres ferides es puguin tancar. Ben al contrari, el dolor s’enquistarà i s’anirà deixant sentir molt més fins que trobi un camí de sortida per alliberar-se. Aquest alliberament, de vegades arriba amb la pròpia mort, perquè en vida no som capaços d’aconseguir quelcom tan senzill com el que pensa en Tarik: que la veritable victòria és la capacitat de viure cada dia.

 

Estrella Pisa.