Quan la persona no es deixa envair pel personatge

Al món de l'espectacle és molt habitual que alguns artistes s'arribin a creure per sobre del bé i del mal i es condueixin per la vida com aspirants a déus intocables que acaben, moltes vegades, resultant intolerables per a moltes de les persones que han de suportar els seus canvis d'humor, les seves manies, els seus capritxos o la seva tirania.

Néixer dotat per alguna de les moltes variants que pot arribar a adoptar l'art és un privilegi que et pot arribar a obrir portes que sempre estaran tancades per a la immensa majoria de la gent. Però aquesta condició particular que et facilita tant la vida, mai no hauria de ser l'excusa per menysprear a la resta.

Ens passa sovint que tendim a creure que, perquè un artista sigui molt bo com a cantant, o com a pintor, o com a ballarí, també ho haurà de ser a nivell personal. Però, quantes vegades no ens ha passat, també, que quan hem tingut l'oportunitat de conèixer a aquells artistes que tant hem admirat, ens ha decebut trobar-nos davant de persones que no han sabut desconnectar del personatge que s'han creat per interactuar amb el seu públic?

Molts artistes han arribat a l'extrem de permetre que els seus personatges acabin devorant les seves persones. L'èxit és una droga tant potent que sovint acaba esclavitzant a qui el pateix, embolicant-lo en un cercle viciós del que cada cop es fa més complicat deslliurar-se.

El noi del Maravillas és la tercera novel.la del cantautor Lluís Llach, en la que narra la història d'un cantant d'òpera que, malgrat el seu talent i el seu èxit arreu del món, aconsegueix no perdre mai la seva humilitat. El baríton Roger Ventós no renega mai dels seus orígens ni de la seva gent. Ben al contrari, sempre que torna a Barcelona, s'allotja al camerí del teatre Maravillas que havia estat la llar de la seva mare i del seu oncle, al que anomenen "el colomer". Aquest colomer en el que els seus moradors sempre han viscut una existència austera és el que en Roger considera "el seu lloc al món". Molt millor que la suite de qualsevol hotel de moltes estrelles. 

Lluís Llach ens sorprèn amb una novel.la que, tot i partint d'un episodi trist com sempre ho són les guerres i les conseqüències tan nefastes que tenen per a aquells que les pateixen des del bàndol equivocat, no ens presenta personatges derrotistes ni melodramàtics, sinó determinats a triar la interpretació més favorable de totes les possibles i a tirar sempre endavant, sense remordiments ni càrrecs de consciència. El propi Roger neix al 1939, fruit de l'estranya relació que la seva mare, presonera al camp d'Argelers on van a parar molts dels refugiats espanyols que aconsegueixen travessar la frontera francesa, accepta mantenir amb un dels soldats senegalesos que custodien el camp. Quan ella descobreix que està embarassada, aquest soldat l'ajuda a fugir i aconsegueix establir-se a Seta. Poc després neix en Roger i la seva mare es dedica en cos i ànima a cuidar-lo i educar-lo tota sola, descobrint que el noi està dotat per a la música i fent tot el possible per a que rebi una formació musical que acabarà completant més tard a Barcelona, quan als 16 anys deixa Seta per viure amb el seu oncle al Teatre Maravillas.

-   El Maravillas m’entrebanca el futur pel qual treballo. Vull tenir arrels però no dependències i, en aquests moments de la meva vida, fer viure el Maravillas només representaria això. Una dependència feixuga.

 

                                                                                   ***

 

-     El fet d’obligar-nos a la clandestinitat ens ajuda a mantenir viva la flama. La meitat dels matrimonis normals que coneixem, quasi tots amics teus, estan en crisis. Ah, i de l’altra meitat, quasi tors només s’aguanten pels fills. Però segueixen casats, compromesos, han tingut criatures, estatus social i , com tu diries, exerceixen un llenguatge d’estima només de cares enfora. Però de cares endins els pesa, obliga, condiciona... però ja són incapaços de desnuar els lligams i reprendre un vol més lliure. A nosaltres, en canvi, tot ens convida a separar-nos. La moral religiosa, la social, el què diran la gent, fins i tot les lleis. És cert que sovint és dur. Però no em sap gaire greu, perquè penso que el millor patrimoni que tenim és que si estem junts és només perquè volem, i que l’amor que ens tenim només pot perviure a força de la tossuda voluntat de continuar junts.

-     Ja ha sortit el jove mediterrani. Doncs mira no m’ho aplico, però no està malament. T’agrada veure les cares positives dels desastres.

-   Te’n fotràs, però d’alguna manera la clandestinitat ens obliga a la llibertat. Sona estrany, oi? Diguem que el nostre amor, perquè està reprimit, és forçosament més lliure, o almenys un acte de llibertat personal, intima. Ostres, quan ho dic sempre penso que em faig trampa.

-      Home, no t’estrany. Aviam, petit. O sigui que el fet de ser perseguits i que la gent ens pugui insultar pel carrer o que, fins i tot per llei, ens fotin a la garjola és una gran sort? El que et deia, els mediterranis sou així, sempre a punt d’iniciar un ball mentre us eixugueu les llàgrimes.

-        Mira l’africà... Em dones la mà?

-        Roger...

-        Va, si ve algú jo seré el primer de retirar-la.

-        Vinga, aviam quants minuts durem.

-     Mentrestant, em deixes explicar-te un secret molt secret, que no he explicat mai a ningú?

-         De veritat? Un secret dels inexpugnables? – va somriure l’amic.

-      Sí, un que no coneix ningú, que no he explicat mai a ningú, i mai vol dir mai, ni al meu oncle.

En Maurice se’l mirava amb un deix d’ironia. Intuïa que devia ser important, si no en Roger no formularia tants preàmbuls.

-          Estic preparat per a la sorpresa.

Mentre ho deia, notà en els ulls de l’amic una expressió desconeguda.

-          T’has adonat que no t’he parlat mai del meu pare.

-          Sí, sempre he suposat...

En Roger no esperà:

-          El meu pare era senegalès.

 

          Fragments d’ El noi del Maravillas d’en Lluís Llach- Editorial Empúries- 2017

 

Sovint som espectadors de la vida pública dels artistes i arribem a confondre'ls amb les persones que creiem que són. Quan s'apaguen els focus i es baixa el teló, quan es desprenen dels decorats, del maquillatge, de la disfressa que els fa semblar éssers d'un món molt superior al que trepitgem cada dia. El noi del Maravillas ens dona l'oportunitat de conèixer una persona que no es va deixar envair pel personatge que cantava als escenaris de mig món, i donava entrevistes als mitjans de comunicació, i assistia a festes organitzades per aristòcrates on es podien donar cita el bo i millor del món del bel canto. Perquè en Roger Ventós mai va deixar de ser el noi del Maravillas ni de gaudir amb la gent senzilla que l'havia vist créixer, perquè sempre van ser les seves arrels i els arbres no se sostenen si els tallen les arrels.

Estrella Pisa.