Els prínceps de Jade
Fa uns anys, vaig descobrir
Luis Montero Manglano a través de la seva novel.la La mesa del Rey Salomón.
Aquella història em va captivar de seguida, doncs tenia tots els ingredients
que acostumo a buscar en una novel.la: història, intriga y aventures
perfectament combinades.
Sempre que acabo de llegir una
novel.la d’aquestes característiques, em dedico a buscar què hi ha de verídic
en els fets dels que parteix perquè, d’alguna manera, necessito creure que no
tot és ficció en aquelles pàgines, perquè de fet la realitat sempre acaba
superant la capacitat imaginativa dels escriptors.
Gràcies a aquest exercici de
recerca històrica he aconseguit descobrir moltes coses que desconeixia del món
de l’art, de literatura, de música i d’arqueologia, però sobre tot, de la ment
humana. De com hem evolucionat, de com no hem aprés i no deixem de repetir les
mateixes errades segle rere segle.
Aquella novel.la de Luis
Montero Manglano va ser la primera d’una sèrie que va anomenar Trilogia dels
buscadors. La segona entrega seria La cadena del profeta i la tercera La ciudad
de los hombres santos. Com a novel.les d’aventures les vaig gaudir les tres,
doncs tenien tots els ingredients per permetre’m desconnectar totalment de la
realitat i submergir-me amb els seus personatges en mons bens diferents del
meu. Però la seva àrrel històrica em va arribar a fascinar. Els paral.lelismes
entre religions suposadament enfrontades, les lluites de poder, la manipulació
de les creences de la gent més senzilla, les veritats i les mentides que s’amaguen
rera de cada fet, segons qui té el poder a cada època i el grau de pot que és
capaç d’inocular al seu poble.
La següent novel.la de Montero
Manglano, després de la trilogia dels buscadors, va ser El Museo de los
espejos, sobre la qual ja vaig escriure setmanes enrera. Una aventura per les
sales ocultes del Museu del Prado, que s’explica a través d’algunes de les
obres pictòriques més famoses que s’exposen o s’amaguen a les seves
instal.lacions i a través d’un personatge increïble a qui el seu autor bateja
com l’inquisidor dels colors.
Darrerament, Luis Montero
Manglado m’ha tornat a sorprendre molt gratament amb la seva última novel.la,
La aventura de los príncipes de Jade. Un nou thriller, ambientat a l’Estat de
Nova York als anys quaranta del segle passat. Una noia molt jove és convocada a
la lectura del testament del seu oncle, un famós arqueòleg que ha mort mentre
feia una expedició a la selva de Guatemala. Ja de bon principi, comencen a
passar coses que no són normals i apareix un personatge que aparenta ser una
cosa, però en el fons, n’és una altra. Una persona digna de convertir-se en el
protagonista d’una novel.la, amb una intel.ligència i una capacitat per veure
més enllà del que veuen els seus ulls que s’amaga sota una aparença que no li
fa justícia: la d’un noi sense família ni feina estable, que no deixa de
ficar-se en embolics i que té la cara marcada per una misteriosa cicatriu que
genera moltes preguntes i molta desconfiança entre aquells que el tracten.
El jade és un mineral que
moltes cultures han considerat sagrat. Es creu que el jade més pur es troba
només a Myanmar, l’antiga Birmània. Però a l’Amèrica precolombina també hi ha
jade. El seu nom es deu precisament a que, quan van arribar els conqueridors
espanyols als països que avui en dia integren Centreamèrica, veien que els
pobladors d’aquelles terres utilitzaven aquestes pedres de jade per posar-se-les
al costat de la cintura i van atribuir aquest costum a que d’aquella manera
calmaven el dolor. Llavors van començar a anomenar-les “pedres d’ijada” o “pedres
pel dolor lateral”.
A la seva novel.la, Luis
Montero Manglano, parteix d’una suposada estàtua de jade del déu Kizín el
Hediondo. Aquest déu vindria a ser l’equivalent del dimoni en la mitologia de l’ètnia
lacandó a Mèxic i Guatemala. Durant segles es va creure que aquesta estàtua
estava maleïda i que tot aquell que la tenia al seu poder acabava patint una desgràcia.
Durant l’època daurada dels conqueridors espanyol, la dona d’un d’ells, Beatriz
de la Cueva, va decidir dividir l’estàtua en quatre fragments i esculpir
cadascun d’ells amb la figura d’un príncep diferent, per després enviar-los a
Espanya com a obsequi al monarca Carles I. Els prínceps de jade serien una
mostra dels soberans a qui el monarca espanyol havia aconseguit enderrocar. Un
representaria Moctezuma, un altre al rei Francesc I de França, el tercer al
sultà Soleimà el Magnífic dels otomans i el quart no se sabia, perquè va
desapareixeria quan la ciutat de Santiago de los Caballeros (Guatemala) va patir un desastre
natural que va acabar amb la vida de la pròpia Beatriz de la Cueva.
- ¿Sabes? En el seminario tuve un professor de
patrística; jesuíta, por supuesto. Era más retorcido que los cuernos de un
macho cabrío; podía defender dos ideas diferentes con total convicción y luego
hacernos creer que en realidad estaba en desacuerdo con ambas.
-
Y ahora vas a decirme que te recuerda mucho a
mí.
- ¡Qué más quisieras, muchacho! Aquel tipo era un
professional, tú no le llegas ni a la suela de los zapatos. Eres más
transparente que el ajuar de una noche de bodas; te presentas aquí con tu
actitud de no querer nada de nadie, pero te has lanzado sobre la bandeja de
sandwiches como un monje después del ayuno y apenas te has inmutado cuando te
he dicho que podías quedarte el tiempo que quisieras. – Frank resopló como un
perro viejo-. ¡Por el amor de Dios, hijo...! Si es ayuda lo que quieres,
pídemela; sabes que no voy a negártela.
-
No quiero preocuparte. Yo ya no soy
responsabilidad tuya.
- Oye, si vuelves a decirme eso a la cara, me quitaré
el alzacuello y te partiré los dientes de un puñetazo, ¿està claro? A ver si te
entra bien esto en esa maldita sesera: serás responsabilidad mía hasta el
momento en que dejes de ser un patético camarero que llena los vasos a gentuza
que no vale ni la mitad de lo que vales tú.
***
- No existen los niños malos, señorita Sullavan-
dijo el sacerdote-. Nosotros los hacemos malos. Un adulto no es más que la
versión augmentada de aquello que fue de niño, y nuestra responsabilidad es
lograr que es versión sea un reflejo de todo lo bueno que hay en el ser humano.
A veces, cuando los dejan aquí, me dicen: “Haga con él lo que quiera, padre; es
una causa perdida”. – Los labios de Frank se apretaron de indignación-. Me dan ganes
de aplastar la nariz de un puñetazo al imbécil que me dice algo semejante...
¡Malditos hipócritas! Los traen al mundo y los destrozan, y, cuando están
completamente rotos, los dejan de lado diciendo que son “causas perdidas”.
Llevo quince años al frente de este lugar, y le asseguro que en todo ese tiempo
no he encontrado una sola “causa perdida”.
***
-
Creo que ya sé cuál es el problema.- El
sacerdote se tocó la frente con el dedo índice-. Aquí... aquí está el problema.
Mira, Robert, Dios te metió un buen cerebro en esa cabeza, un cerebro grande y
musculoso. ¿Sabes lo que ocurre con un músculo cuando no lo ejercitas? Se
atrofía y se reblandece. Mírame a mí: cuando boxeaba tenía el cuerpo de un
toro, ya hora parezco un jarrón. Lo que le ocurre a tu cerebro es que se ha
vuelto fofo y blando de no usarlo, por eso ahora te pesa en la cabeza.
-
¿Y qué sugieres, que me compre un libro de
crucigramas?
-
No, muchacho. Está claro que tú necesitas algo
más que unos crucigramas.- Frank le dio una palmada afectuosa en el hombro-.
Ten paciencia. Dios proveerá. Estoy seguro de que tiene algo para ti.
-
Si tiene algo para mí, ¿por qué no me lo da de
una vez?
-
Le gusta el suspense.
-
No sé en qué seminario estudiaste teología,
Frank, pero pídeles que re devuelvan el dinero.
-
Muy gracioso. Mira, Chico, acuérdate de santo
Tomás de Aquino...
Bob se
cubrió la cara con las manos y se tiró de espaldas sobre la cama.
-
¡Oh, Dios, Frank, no, por favor! ¡La historia
de santo Tomás de Aquino otra vez no!
Fragments de La aventura de los príncipes de Jade- Luis Montero Manglano- Debolsillo- 2017.
La aventura de los príncipes
de jade comença amb el famós discurs de Churchill sobre sang, suor i llàgrimes
el 13 de maig de 1940, discurs que comenten a les notícies de la ràdio. Aquesta
dada històrica ens serveix de referència per tractar de situar-nos en la Nova
York de fa més de vuitanta anys. També ens convida a obrir la ment per tal d’entendre
les ments de la gent senzilla de l’època, a qui no era difícil fer creure
històries que, en realitat, mai no havien succeït, a través de la superstició,
l’engany, la manipulació i la por a tot allò que els era desconegut.
Estrella Pisa.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada