Els prínceps de Jade

Fa uns anys, vaig descobrir Luis Montero Manglano a través de la seva novel.la La mesa del Rey Salomón. Aquella història em va captivar de seguida, doncs tenia tots els ingredients que acostumo a buscar en una novel.la: història, intriga y aventures perfectament combinades.

Sempre que acabo de llegir una novel.la d’aquestes característiques, em dedico a buscar què hi ha de verídic en els fets dels que parteix perquè, d’alguna manera, necessito creure que no tot és ficció en aquelles pàgines, perquè de fet la realitat sempre acaba superant la capacitat imaginativa dels escriptors.

Gràcies a aquest exercici de recerca històrica he aconseguit descobrir moltes coses que desconeixia del món de l’art, de literatura, de música i d’arqueologia, però sobre tot, de la ment humana. De com hem evolucionat, de com no hem aprés i no deixem de repetir les mateixes errades segle rere segle.

Aquella novel.la de Luis Montero Manglano va ser la primera d’una sèrie que va anomenar Trilogia dels buscadors. La segona entrega seria La cadena del profeta i la tercera La ciudad de los hombres santos. Com a novel.les d’aventures les vaig gaudir les tres, doncs tenien tots els ingredients per permetre’m desconnectar totalment de la realitat i submergir-me amb els seus personatges en mons bens diferents del meu. Però la seva àrrel històrica em va arribar a fascinar. Els paral.lelismes entre religions suposadament enfrontades, les lluites de poder, la manipulació de les creences de la gent més senzilla, les veritats i les mentides que s’amaguen rera de cada fet, segons qui té el poder a cada època i el grau de pot que és capaç d’inocular al seu poble.

La següent novel.la de Montero Manglano, després de la trilogia dels buscadors, va ser El Museo de los espejos, sobre la qual ja vaig escriure setmanes enrera. Una aventura per les sales ocultes del Museu del Prado, que s’explica a través d’algunes de les obres pictòriques més famoses que s’exposen o s’amaguen a les seves instal.lacions i a través d’un personatge increïble a qui el seu autor bateja com l’inquisidor dels colors.

Darrerament, Luis Montero Manglado m’ha tornat a sorprendre molt gratament amb la seva última novel.la, La aventura de los príncipes de Jade. Un nou thriller, ambientat a l’Estat de Nova York als anys quaranta del segle passat. Una noia molt jove és convocada a la lectura del testament del seu oncle, un famós arqueòleg que ha mort mentre feia una expedició a la selva de Guatemala. Ja de bon principi, comencen a passar coses que no són normals i apareix un personatge que aparenta ser una cosa, però en el fons, n’és una altra. Una persona digna de convertir-se en el protagonista d’una novel.la, amb una intel.ligència i una capacitat per veure més enllà del que veuen els seus ulls que s’amaga sota una aparença que no li fa justícia: la d’un noi sense família ni feina estable, que no deixa de ficar-se en embolics i que té la cara marcada per una misteriosa cicatriu que genera moltes preguntes i molta desconfiança entre aquells que el tracten.

El jade és un mineral que moltes cultures han considerat sagrat. Es creu que el jade més pur es troba només a Myanmar, l’antiga Birmània. Però a l’Amèrica precolombina també hi ha jade. El seu nom es deu precisament a que, quan van arribar els conqueridors espanyols als països que avui en dia integren Centreamèrica, veien que els pobladors d’aquelles terres utilitzaven aquestes pedres de jade per posar-se-les al costat de la cintura i van atribuir aquest costum a que d’aquella manera calmaven el dolor. Llavors van començar a anomenar-les “pedres d’ijada” o “pedres pel dolor lateral”.

A la seva novel.la, Luis Montero Manglano, parteix d’una suposada estàtua de jade del déu Kizín el Hediondo. Aquest déu vindria a ser l’equivalent del dimoni en la mitologia de l’ètnia lacandó a Mèxic i Guatemala. Durant segles es va creure que aquesta estàtua estava maleïda i que tot aquell que la tenia al seu poder acabava patint una desgràcia. Durant l’època daurada dels conqueridors espanyol, la dona d’un d’ells, Beatriz de la Cueva, va decidir dividir l’estàtua en quatre fragments i esculpir cadascun d’ells amb la figura d’un príncep diferent, per després enviar-los a Espanya com a obsequi al monarca Carles I. Els prínceps de jade serien una mostra dels soberans a qui el monarca espanyol havia aconseguit enderrocar. Un representaria Moctezuma, un altre al rei Francesc I de França, el tercer al sultà Soleimà el Magnífic dels otomans i el quart no se sabia, perquè va desapareixeria quan la ciutat de Santiago de los Caballeros (Guatemala) va patir un desastre natural que va acabar amb la vida de la pròpia Beatriz de la Cueva.

-    ¿Sabes? En el seminario tuve un professor de patrística; jesuíta, por supuesto. Era más retorcido que los cuernos de un macho cabrío; podía defender dos ideas diferentes con total convicción y luego hacernos creer que en realidad estaba en desacuerdo con ambas.

-          Y ahora vas a decirme que te recuerda mucho a mí.

-      ¡Qué más quisieras, muchacho! Aquel tipo era un professional, tú no le llegas ni a la suela de los zapatos. Eres más transparente que el ajuar de una noche de bodas; te presentas aquí con tu actitud de no querer nada de nadie, pero te has lanzado sobre la bandeja de sandwiches como un monje después del ayuno y apenas te has inmutado cuando te he dicho que podías quedarte el tiempo que quisieras. – Frank resopló como un perro viejo-. ¡Por el amor de Dios, hijo...! Si es ayuda lo que quieres, pídemela; sabes que no voy a negártela.

-          No quiero preocuparte. Yo ya no soy responsabilidad tuya.

-    Oye, si vuelves a decirme eso a la cara, me quitaré el alzacuello y te partiré los dientes de un puñetazo, ¿està claro? A ver si te entra bien esto en esa maldita sesera: serás responsabilidad mía hasta el momento en que dejes de ser un patético camarero que llena los vasos a gentuza que no vale ni la mitad de lo que vales tú.

 

                                                                       ***

 

-  No existen los niños malos, señorita Sullavan- dijo el sacerdote-. Nosotros los hacemos malos. Un adulto no es más que la versión augmentada de aquello que fue de niño, y nuestra responsabilidad es lograr que es versión sea un reflejo de todo lo bueno que hay en el ser humano. A veces, cuando los dejan aquí, me dicen: “Haga con él lo que quiera, padre; es una causa perdida”. – Los labios de Frank se apretaron de indignación-. Me dan ganes de aplastar la nariz de un puñetazo al imbécil que me dice algo semejante... ¡Malditos hipócritas! Los traen al mundo y los destrozan, y, cuando están completamente rotos, los dejan de lado diciendo que son “causas perdidas”. Llevo quince años al frente de este lugar, y le asseguro que en todo ese tiempo no he encontrado una sola “causa perdida”.

 

                                                                       ***

-          Creo que ya sé cuál es el problema.- El sacerdote se tocó la frente con el dedo índice-. Aquí... aquí está el problema. Mira, Robert, Dios te metió un buen cerebro en esa cabeza, un cerebro grande y musculoso. ¿Sabes lo que ocurre con un músculo cuando no lo ejercitas? Se atrofía y se reblandece. Mírame a mí: cuando boxeaba tenía el cuerpo de un toro, ya hora parezco un jarrón. Lo que le ocurre a tu cerebro es que se ha vuelto fofo y blando de no usarlo, por eso ahora te pesa en la cabeza.

-          ¿Y qué sugieres, que me compre un libro de crucigramas?

-          No, muchacho. Está claro que tú necesitas algo más que unos crucigramas.- Frank le dio una palmada afectuosa en el hombro-. Ten paciencia. Dios proveerá. Estoy seguro de que tiene algo para ti.

-          Si tiene algo para mí, ¿por qué no me lo da de una vez?

-          Le gusta el suspense.

-          No sé en qué seminario estudiaste teología, Frank, pero pídeles que re devuelvan el dinero.

-          Muy gracioso. Mira, Chico, acuérdate de santo Tomás de Aquino...

Bob se cubrió la cara con las manos y se tiró de espaldas sobre la cama.

-          ¡Oh, Dios, Frank, no, por favor! ¡La historia de santo Tomás de Aquino otra vez no!

                                                                  

Fragments de La aventura de los príncipes de Jade- Luis Montero Manglano- Debolsillo- 2017.                                   

La aventura de los príncipes de jade comença amb el famós discurs de Churchill sobre sang, suor i llàgrimes el 13 de maig de 1940, discurs que comenten a les notícies de la ràdio. Aquesta dada històrica ens serveix de referència per tractar de situar-nos en la Nova York de fa més de vuitanta anys. També ens convida a obrir la ment per tal d’entendre les ments de la gent senzilla de l’època, a qui no era difícil fer creure històries que, en realitat, mai no havien succeït, a través de la superstició, l’engany, la manipulació i la por a tot allò que els era desconegut.

 

Estrella Pisa.